Pen català a Hongria

90 anys i 160 dies del Pen català a Hongria

saymeric | 6 octubre 2012

6 d’octubre, de nou. Lluminós, però, aquest cop! És, doncs, el dia perfecte per parlar-vos de Budapest. L’havia visitat a la fi dels vuitanta, amb la ciutat encara dins l’òrbita comunista, però distanciant-se’n subtilment. Ara, hi anava convidada pel Magyar Pen Club amb una comunicació sobre “Survival, Resilience and Choice” en la Conferència sobre Literatura, llengua i Nació que havien organitzat a l’entrada de la tardor, conjurant un temps esplèndid.

Ja al vestíbul de l’hotel, el cèntric Erzsébet totalment remodelat, la càlida acollida d’Elizabeth Csicsery-Rónay, vice-presidenta del Pen Club Hongarès, establia un clima de complicitats que havien d’enriquir els propers dies. Impregnada de la seva calidesa, vaig contactar amb els primers participants. En dir-los d’on venia, m’arribaven somriures i comentaris positius: “Jo he participat en el Veus paral·leles” deia el poeta romanès Ioan  Filipas, introduint paraules en català al seu discurs en francès. “Jo formo part del Pen Català, tot i que sóc italiana i vinc en representació del Pen suís”, comentava la Franca Tiberto. El més impactant, però, va ser quan, ja a la porta per anar al sopar de benvinguda, un home d’una exquisida elegància, se m’adreça en un excel.lent català amb l’inquietud als ulls, “Com està la situació a Catalunya ara mateix?”. Vaig limitar la resposta centrant-me en l’entusiasme que ens mou, per passar tot seguit a preguntar-li jo com era que parlava un català impecable. “És que sóc escocès!”. Resposta rotunda, com poques, seguida d’un consell al marge: “I heu de pensar que els espanyols no són els anglesos!”.

“Ho tenim ben present…” Vaig intentar tranquil·litzar-lo. De fet, havia construït la meva comunicació a partir de l’advertiment del sociolingüista Stephen May, segons el qual cal interrogar els processos històrics. Increïblement agradable la conversa posterior amb ell, el poeta Christopher Whyte, ara ja entaulats, sobre els més variats aspectes de la literatura catalana. En la Conferència, ell no hi participava, però havia anat a trobar-se amb la representant del Pen suís dels cantons italians i romanx, la Franca Tiberto, de tracte exquisit també.

Inspiradora la conversa amb ella sobre la convenció “Scritture- Conoscenza e ruolo delle lingue minori” que van organitzar fa uns anys i en la qual participà Isidor Marí: “Parliamo tutti una lengua che parla di noi” argumentaven. Certament, la nostra llengua parla de nosaltres, els catalans! Quan diem “T’estimo”, volem dir quelcom de ben diferent de quan d’altres diuen “Te quiero”. Quan dèiem l’ara poc freqüent “Has de creure als pares, als mestres” – est(àv)em dient una cosa ben diferent de “Tienes que obedecer a tus padres, a tus maestros”. I, en darrer terme, no deu ser casual que siguem –fins on jo sé–, l’única llengua romànica on utilitza l’esquerra –l’estimagtitzada “sinistra”! – per a l’entrenament. Nosaltres “ensinistrem” mentre els castellanoparlants “adiestran”, els francesos “dressent”, els italians utilitzen el verb “adestrare”, els portuguesos “adestrar”, i el romanesos “ridica”.

Poc abans d’acabar el sopar, els bascos em van anar a trobar. Volien conèixer la representant catalana. Jo estava conversant animosament amb el president occità i la de la suïssa francòfona. Em vaig sentir tot seguit embolcallada per aquell contacte ple de calidesa, connexió i festa amb els euskalduns. Lutxo Egia és de Bilbao i tot i que va aprendre l’euskera a l’escola, creu que la llengua és imprescindible fins i tot en el cas basc. “Fixa’t si ho és que “Euskaldun” és “qui té la llengua èuscara!”. Amb la quadrilla es van plantejar que havien de parlar-la encara que no fos materna. I crear-hi. Sobta la contundència ara que nosaltres estem pensant si hem d’incloure en la literatura catalana qui escriu en castellà. Ratifica el que en pensen Bezonoff i Tree, per esmentar-ne dos que tenen altres llengües de referència. Dubtes cíclics que hauríem de superar sobretot nosaltres que tenim una llengua d’aprenentatge relativament més fàcil que en altres realitats.

Temps, doncs, amb els bascos, per parlar de llengua, per beure, per escoltar l’estrip dels violins en un local hongarès on vam conèixer el poeta Tibor Weiner, del qual us enllaço un vídeo que m’ha travessat l’ànima. La invitació que ens va fer l’endemà, de sopar a l’estudi que comparteix amb txecs i polonesos, al qual ens van acompanyar la representant montenegrina i el uyghur (ètnia autòctona de Xina), va ser particularment interessant. Però m’estic allargant perillosament i ara passaré per alt una escena que em reservo.

Avançaré fins a la comunicació que va ser introduïda per Éva Toth, la vice-presidenta del Pen Hongarès, amb la famosa cita de Maria-Mercè Marçal. Allò em va permetre d’enllaçar amb el Survivors de Sam Abrams i el Double Minorities de Kathleen McNerney. Des d’aquí gràcies a tots dos per l’excel·lent feina feta. Parlar de la pròpia cultura es prou difícil i iniciar el relat amb suports aliens facilita enormement entrar en matèria. Va concloure amb nombroses preguntes que no em deixaven marxar de la taula i la referència a Sant Pere de Rodes i el seu primerenc europeisme per part d’István Turczi, el segon vice-president hongarès.

Felicitacions particularment efusives per part de suïssos, occitans, romanesos, croats, polonesos, montenegrins i bascos, evidenciaven no tan sols la bona rebuda de les paraules dites, sino la feina feta pel Pen Català durant aquests “darrers” noranta anys que celebrem enguany. Gràcies, doncs, a l’Assumpció Cantalozella, que em va aconsellar de fer-me’n en un moment personal prou delicat, que sortosament s’allunya.

Immens l’aprenentatge de primera mà sobre realitats ocultes i tergiversades, com també certesa que la repercussió del PEN no es limita a l’àmbit acadèmic –té incidència directa en institucions europees. Constitueix un espai de contacte on hem de continuar incidint, amb una cura especial –les ferides obertes encara ens fan extremadament vulnerables a tots– seguint els assenyats advertiments que ens donen des d’ambdues bandes del camí que, com a poble, ens estem traçant.

SÍLVIA AYMERICH