ALVAR I JEAN

A Ismael, Jordi-Arnau i Beatriu Vallès

El mes de juliol es va presentar al meu despatx un home que demanava informació per fer un viatge a Brussel·les, ciutat que jo coneixia i d’on havia tornat feia no gaire temps.

—    A Brussel·les? Doncs no menge croissants.

L’home no va poder evitar que el seu rostre manifestara una gran sorpresa en escoltar-me, tot i que el seu posat de cavaller li endolcia els gestos. Cortesament em va preguntar per què no podia menjar croissants a Brussel·les. Aleshores, animada pel seu interés li vaig exposar la meua teoria sobre la capital d’un país nou, postís, menut i irrellevant. Li vaig explicar que els belgues formen un poble amb complex d’inferioritat, cosa que els fa imitar moltes coses —preferentment franceses— amb resultats desastrosos i, com a exemple paradigmàtic, li vaig posar els horribles croissants que venen a la capital. Vam estar enraonant una estona molt agradable i vaig saber que el cavaller, a banda de conversador magnífic, era doctor en Sociologia.

Aquest record m’ha acompanyat durant gran part del meu recent viatge, que tot seguit contaré. Confie que la generositat i la comprensió dels lectors m’evite una nova sorpresa.

He visitat Finlàndia, començant pel nord, al llarg de 26 dies. Em vaig hostatjar durant una setmana a una cabana dels boscos de Pyhä, un parc natural. El segon dia d’estada —el primer va estar dedicat a descansar del llarg trajecte amb automòbil— ja vaig copsar en què basaven els finlandesos l’atractiu turístic del seu país: en no res. Però d’aquest no res inventen infinitat de reclams que els proporcionen bona cosa de guanys econòmics.

El paisatge està format per llacs i per boscos d’avets i de bedolls en amorosa convivència. Els llacs són bonics i d’aigües blaves perquè són grans i agafen el color del cel, però durant el recorregut al llarg de Suècia ja n’havia vist de més grans encara. Els boscos? Quan anys enrere passejava pels senders de la Selva Negra desitjava trobar-me amb Hansel, amb Gretel i amb la bruixa de tan màgics que em resultaven els majestuosos avets, les ombres, les clarianes i els menuts llacs d’aigües fosques. A Pyhä, el desig esdevenia un gran prec a tots els déus de totes les religions i de totes les mitologies perquè els mosquits no em picaren més. Abans que la resposta divina arribara, jo ja m’havia refugiat, insecticida en mà, a l’interior de la cabana. Però, clar, jo no havia fet més de sis mil quilometres per a tancar-me. Calia eixir i, al tercer dia, em vaig dirigir cap a una estació d’esquí. Ja han procurat els finlandesos diferenciar entre esquí alpí i el que ells practiquen, així s’estalvien les comparacions malicioses. Com que es tracta d’un país pla, en el punt on el terreny pateix, per un accident inesperat de la natura, una petita elevació construeixen un trampolí de fusta a fi i efecte que l’alçada arribe a uns seixanta metres perquè els esquiadors hi pugen i agafen un cert impuls que els permeta lliscar uns quants metres sense esforç. Gràcies a aquest pujolet vaig poder gaudir d’una vista, podríem dir-ne panoràmica, de la zona: un llac envoltat d’avets i bedolls.

Així les coses, havia arribat el moment de visitar una ciutat. Vaig fer cap a Rovaniemi, capital del cercle polar, ciutat on tots els camins porten a Santa Klaus. Fugir de l’ambient nadalenc —tot i ser el mes d’agost— va ser l’aventura més gran de la meua vida de viatgera. Jo no volia entrar a la cova d’aquest senyor, jo no volia veure de prop els rens, que prou fàstic em feien de lluny amb aqueixes banyes al voltant de les quals tenen el seu hàbitat preferit tots els insectes del món. Però, que n’era de difícil! Anuncis, paletes de trànsit, indicadors varis, aparcaments, ofertes, descomptes, promeses paradisíaques... tot portava a Santa Klaus. La fugida em dugué al centre de la ciutat on, afortunadament, m’acolliren alguns edificis d’Alvar Aalto. Però jo no sabia encara fins a quin punt els finesos son capaços d’escórrer un nom, un personatge. Em vaig acomiadar de Lapònia des d’una torre de fusta construïda al cim d’una muntanyeta, junt a una estació d’esquí, des d’on es contempla Rovaniemi, el plànol de la qual va dibuixar Alvar Aalto en forma de banyes de ren.

Vaig canviar d’allotjament i vaig baixar cap a l’anomenada zona dels llacs, com si el que havia visitat fins aqueix moment fos una altra cosa. Un altre parc natural, ara dit Tahko. Que en tenen, de parcs naturals! Com que no havia començat encara el famós ral·li dels llacs, m’acostí a Jyvaskyla, una ciutat coronada per una petita elevació sobre la qual han construït una torre —aquesta d’obra, amb ascensor i restaurant— des de la qual es pot veure la ciutat per damunt dels arbres. Pel carrer d’Alvar Aalto arribí al museu d’Alvar Aalto, dissenyat per ell mateix per a contenir informació sobre la seua obra, després d’haver passat pel campus universitari on hi ha alguns edificis d’aquest heroi nacional.

Posteriorment vaig visitar Savonlinna i el seu castell, Olavinlinna. Era de pedra! Com que havia vist tanta fusta resultava emocionant trobar una construcció d’un material diferent. El castell, en temps passats, vigilava la navegació que solcava el llac més gran i més bonic de Finlàndia. Aquesta frase —llac més gran i més bonic— es repeteix en la majoria de les revistes de promoció turística lletra per lletra, en canvi no es posen d’acord en el nombre de llacs. He llegit que n’hi ha 65.000 i he llegit que n’hi ha 380.000. És un avantatge, pots triar la quantitat que vulgues segons per què la vulgues fer servir. Abans d’abandonar aquesta ciutat, vaig fer un tomb pel mercat. Es repetia tot el que havia vist a Kuopio: creïlles —d’un calibre que nosaltres anomenem rebuig—, maduixes —les venen per litres– i pèsols —les beines dels quals encatifaven el terra—.

Per últim, abans d’abandonar Tahko, vaig fer una excursió a Koli, el punt més elevat de Finlàndia. Curiosament totes les guies turístiques coincideixen en l’alçada: 300 metres, però jo no crec que passe de 170. El que es contempla des d’aquest cim és el llac més gran i més bonic de Finlàndia. L’ham turístic, en aquest cas, és un llegenda. Conten que el compositor Jean Sibelius —parella d’Alvar Aalto en el buit olimp finés— va fer instal·lar al capdamunt de la diminuta roca pelada, però envoltada de bedolls i d'avets, que remata Koli un piano de cua la nit del seu casament.

Per fi, Helsinki. Seguint les recomanacions de la guia Michelin, vaig anar directament al mercat, instal·lat a la vora del port. Vaig arribar-hi des de la plaça del Senat a través d’un carrer empedrat on hi ha un ren dissecat a la porta d’una botiga de souvenirs. Una parella formada per la mare, amb una càmara fotogràfica a la mà com si enarborara un arma, i pel pare, que espentava el xiquet, obligaven el seu plorós fill a acaronar el ren mentre immortalitzaven l’escena. Vaig solidaritzar-me amb la criatura —a mi també em fan fàstic aquests animals— i vaig pensar què hauria sigut d’aquest xiquet si els pares l’hagueren dut a Lapònia, on els rens són els amos i senyors de les carreteres. Unes vegades has d’aturar-t’hi uns minuts fins que les deixen lliures per a la circulació dels vehicles i, altres, l’espera pot arribar a una hora si la malastrugança fa coincidir els rens amb dos autobusos de turistes, cada un en una direcció, que paren perquè els seus ocupants puguen dur a terme el més paregut a un safari fotogràfic.

El mercat era inaccessible a causa de la catifa verda. Tot i així vaig poder asseure’m per a dinar en una de les paradetes que servien menjar: creïlles i alguna altra cosa. Vaig coincidir amb dues dones nadives i veïnes d’Helsinki. En principi em vaig alegrar molt perquè vaig confirmar el que deia el llibre: és típic que els mateixos habitants de la ciutat dinen al mercat barrejats amb els turistes. Però en començar la conversa em vaig decebre. Em preguntaren pel trajecte que havia fet des d’Espanya fins arribar a Finlàndia, no van fer esment d’Helsinki i em recomanaren Tallin, la ciutat més bonica del Bàltic, segons em van assegurar.

En arribar a casa i obrir la bústia, tenia una postal que deia: “Benvolguda amiga, he hagut de recórrer als croissants per a desdejunar-me després d’haver tastat els gofres, contra els quals vosté no m’havia advertit”.

València, setembre 2001

Aquest relat va guanyar el Premi Maig de Narrativa Breu de 2002

Està editat en Perifèric