Records de Chóvar

L'autobús et deixava en el cruce i feies els tres quilòmetres que faltaven a peu, caminant per la carretera que serpentejava per la vall omplida de sureres, oliveres i ametllers. En l'última corba del camí apareixia -blanc i menut- Chóvar. Llavors el cor se t'anava accelerant al compàs dels passos, tot i volent arribar prompte i tornar a trepitjar els carrers empedrats.

La meua vida sempre ha estat un descobrir nous paratges i pobles de la serra d'Espadà: Soneja, Fondeguilla, Azúevar, Eslida, Artana, Ahín… passen els anys i de tant en tant m'urgeix la necessitat de tornar-hi, de sentir el ritme pausat d'aquella vida, d'aquells anys feliços passats a Chóvar.

Anys en què les cases del poble estaven pintades de blanc, amb moltes flors i plantes en les portes, conreades per les dones en recipients diversos pintats amb alegres colors i motius.

Hi havien dos forns, el de dalt i el de baix, i cadascú coïa un tipus diferent de pa. I quin pa! També feien pastissets d'ametlla i, a les festes d'agost, uns panquemados que encara enyore. Només hi havia una tenda on podies proveir-te de tot, des d'aquell líquid melós per a matar mosques, fins a les galetes maria que et venien a orri.

A les portes de les cases havien ametlles secant-se i de vesprada les dones traien les cadires d'anea i és juntaven per a pelar-les. Anaven a les fonts per aigua, encara era un somni a les cases.

Jugavem a cuinetes, feiem pastissos de fang i veiem des de la finestra de casa les pel·lícules del cinema d'estiu que projectaven en la plaça. La mateixa plaça on es feia el ball, on jugavem i festejavem. Després, de joveneta, anavem al Casino i si tenien diners demanavem cervesa i llaunes de clòtxines, mentres xarravem contemplant la vall pel finestral. Que, per cert, encara es conserva. Una meravella quan els ametllers estan florits.

Macu Gimeno Mengual