Helena havia triat per a aquell matí el vestit de jaqueta
blau marí, el de lli, el més fresc que tenia, a fi d’evitar, en la mesura del
possible, la calor de finals d’estiu. De tota manera, confiava que, després de
tants anys, encara fos cert el que sempre havia sentit dir: a Benimassa, que
està tan alt com el Miquelet de la
Seu , sempre fa més frescor que a València.
Amb la tranquil·litat que li permetia l’emoció del moment
i la seua educada i famosa puntualitat, entrà a l’Estació del Nord per a muntar
al tren de les onze. Arribà amb molta antelació; tanta que, després de comprar
el bitllet i de passejar una estona per les andanes mentre recordava els anys
que a diari havia xafat aqueix sòl, encara faltaven vint minuts per a l’eixida.
Pujà al primer vagó i s’assegué. El tren estava buit. Helena es preguntava si
pujaria molta o poca gent. S’alçà, s’acostà a la porta i es va fixar en la
llarguíssima andana. Havien canviat tantes coses! Fins i tot l’estació! Intentà
distraure’s amb aquestos pensaments però estava nerviosa i no només pel motiu
del viatge sinó també pel fet de tornar al poble.
El tren s’havia omplit de gent i havia iniciat la marxa.
Ho sabia perfectament, però encara ho preguntà a una joveneta que seia davant:
— Benimassa és la pròxima?
Baixà del tren sense cap problema i va eixir de l’edifici
de l’estació. Arribà a la carretera, passà la fàbrica de l’oli i, pel pas de
vianants del Casino, creuà a l’Ajuntament. Una vegada al Portalet, solament li
faltava fer unes passes per a entrar a l’església. Ja hi eren les monges i
alguns vellets hostatjats a la mateixa residència que havia sigut l’última llar
de sa tia Teresa. Uns pocs parents llunyans, als quals Helena reconeixia amb
prou feines, i els parroquians habituals de les misses de difunts completaven
el reduït grup d’assistents a la cerimònia de cos present, versió local de corpore insepulto. Helena no va poder
evitar comparar aquest soterrar amb el de l'oncle Rafelet, al qual no va
assistir però que sabia que va ser multitudinari. L’oncle Rafelet! La persona
que més l’havia ajudada, de vegades explícitament i en altres moltes ocasions
sense que ella ho sabera. Sols el temps li aclarí molts dels comportaments
d’aquest home. Ningú dels dos no encaixava en la família però ell ho patia amb
alegria, amb elegància. Ella era massa jove, massa vehement, i la serenitat no
formava part encara de les característiques de la seua personalitat.
D’adolescent, de jove, només pensava a fugir. Creia fermament que la vida
estava fora, ben lluny, al mític i obert estranger, i no comprenia que hi podia
haver altres opcions com, precisament, la de Rafelet: convertir el seu secret
en una illa a recer d’invasions perverses, indesitjables.
Posada com estava en el paper d’única familiar pròxima,
se sorprengué lamentant-se que no hi haguera cap home per a presidir el dol com
era el costum. Una membre de la
tradicionalíssima i conservadora família Molins en un acte atípic. Quines
jugades feia la memòria! Ella pensant i queixant-se com les seues ties!
Acompanyà el fèretre al cementeri amb el cotxe que havia posat a la seua
disposició la companyia funerària. Va rebre el condol de les tres o quatre
persones que s’hi acostaren.
Tornà a València amb la intenció de fer un tomb i anar a
dinar a qualsevol cafeteria abans de tornar a l’hotel on havia reservat
habitació. Mentre passejava pel centre de la ciutat, es reconfortava pensant
que, tot plegat, no havia sigut tan dur com ella temia i que, al capdavall, amb
la tia Teresa havia soterrat l’últim lligam amb la família i amb el poble.
Aquesta reflexió la portà a adonar-se que ara era veritablement lliure. No
volia pensar. La cosa havia anat bé i no volia que les cabòries li capgiraren
el dia. Passà pàgina, senzillament, com en tantes altres situacions, doloroses
o no, i somrigué en adonar-se que havia superat aquest episodi el dia que
s’iniciava una nova primavera d’hivern la seua
estació preferida, els mesos que més i més diversos records li duien.
Va ser una primavera d’hivern quan Vicent li
parlà per primera vegada. Tots dos havien nascut a Benimassa. Vivien a carrers
allunyats però es veien sovint perquè coincidien a la font, la zona més fresca
del poble, on tothom acudia fugint de la calor que domina els mesos d’abril a
novembre. Ell anava amb els seus amics i Helena amb les seues amigues. En
aquella època les colles estaven formades per joves del mateix sexe excepte
durant els dies de Pasqua, quan s’ajuntaven per a menjar-se la mona després
d’un protocol d’apropament i selecció que en temps anteriors havia arribat a
resoldre’s a pedrades entre els joves mascles dels pobles pròxims, habitualment
rivals en aquestes i altres activitats. De vegades, Helena i Vicent se
saludaven, es deien bon dia o feien un gest amb el cap. Mai no havien mantingut
una conversa. Tanmateix, una vesprada especialment calorosa a causa del vent de
ponent, toparen en acostar-se a beure aigua de la mateixa canella de la font.
Helena va fregar sense voler l’avantbraç dret de Vicent i va sentir com els
seus pèls, rulls i bruns, li produïen una mena de corrent elèctric que li
recorria tot el cos. Va enrojolar-se i ell, en adonar-se, li digué molt
somrient:
— No et preocupes, el rubor pudoris és molt traïdor.
Helena esdevingué
de sobte una estàtua muda. No pogué contestar, ni somriure, ni engolir. Es
quedà, amb les galtes roges i plenes d’aigua, veient com l’observaven uns ulls
que semblaven fets per a mirar-la només a ella.
Quan Helena estava
fent el Batxillerat a València, cada dia anava de bon matí a la ciutat i,
després d’acabades les classes de la vesprada, tornava al poble. Feia els dos
viatges amb un dels cotxes menuts —hi havia cinc vehicles al garatge de sa
casa— conduït pel xofer de la família. Dinava al col·legi envoltada de
privilegis. Ocupava la millor taula, li servien els millors trossos de carn i
li completaven l’àpat amb un got de llet que li feien beure d’amagat, ocultant
l’acció a les altres alumnes. Els tentacles econòmics dels Molins arribaven
arreu. Ella es comportava amb naturalitat i no es feia de malvoler entre les
companyes, ja que era una persona amable i generosa a més de molt aplicada.
Algunes de les altres escolars depenien de les seus traduccions de llatí, dels
seus consells per a acabar les pràctiques com volia exactament la professora d’Hogar
i de la seua influència per a triar el lloc on anar d’excursió o fer els
exercicis espirituals. Ella es trobava més a gust entre les amigues de València
que entre les del poble —amb les quals havia jugat de menuda i encara eixia a
fer passeigs amb les bicicletes— perquè s’hi sentia més lliure a l’hora de
manifestar les seues opinions. A Benimassa, obria la boca i tot el poble sabia
què havia dit, ho jutjava i molt sovint ho tergiversava. Allò sí que era
pervertir el missatge, com estudiaria més tard en Teoria de la Comunicació.
Arribà l’hora de
fer el curs preuniversitari i el consegüent canvi a un institut, ja que al
col·legi on anava Helena no es completava un grup d’alumnes suficient per a
aquest nivell perquè la majoria abandonava els estudis per a fer Secretariat,
Comptabilitat, Mecanografia o atendre el negoci familiar. El pare i la mare
prengueren l’última decisió de la seua vida: enviar-la a l’únic institut femení
que quedava a València i evitar que compartira l’aula amb joves de diferent
sexe. Abans de començar el nou curs, acabada d’encetar la primavera d’hivern,
els pares moriren en un accident de trànsit. Poques coses canviaren per a
Helena. Les funcions maternals i paternals continuaven diluïdes en la bassa
gelatinosa de la família. La situació econòmica li seria explicada pocs anys
més tard per l’oncle Rafelet, l’únic parent diferent, el que més pròxim sentia
i el que la va ajudar en la primera pretensió: prescindir del xofer i
traslladar-se amb tren. Helena no va saber mai —tampoc no calia— si Rafelet la
va recolzar senzillament per complaure-la, per premiar la presa de la seua
primera decisió o perquè era un bruixot que sabia per què ella volia anar amb
tren.
Benimassa estava
comunicada amb València per ferrocarril i per tramvia. Posteriorment, aquest va
ser substituït per l’autobús, però el tren era preferible perquè l’estació
estava al bell mig de la ciutat i, per tant, molt a prop de la Casa del Xavo, de Lanas
Aragón, de les consultes dels millors metges especialistes i dels despatxos del
notaris, objectius més usuals —a banda de les cases de joc i de prostitució— de
les visites de la gent dels pobles de la rodalia. El grapat de joves
universitaris de Benimassa, entre els quals es trobava Vicent, es desplaçaven
amb tren mentre somniaven que algun d’ells es compraria un cotxe i tots el
compartirien. El trajecte durava pocs minuts, però la conversa els acompanyava
fins a l’encara passeig de València al Mar, on es repartien per les diferents
facultats, després d’haver anat deixant pel camí els que havien d’abandonar el
grup perquè eren estudiants de batxillerat o alumnes universitaris de l’edifici
del carrer de la Nau
i, per tant, tenien destinacions diferents. A aquest grup es va afegir Helena
junt amb Rosa —que feia primer de Ciències i anava, per tant, a la mateixa
facultat que Vicent per bé que a diferents cursos— i un altre xic que començava
Medicina i que pujava a Manises. El primer dia, els nous viatgers van ser
rebuts amb un discurs farcit de regles que ningú no havia complit mai però que
tenia l’objectiu, poques vegades aconseguit, d’intimidar els més joves, els
nous. Helena escoltava i somreia sense creure res del que sentia. No havia
tingut mai ocasió de relacionar-se amb xics de més edat, però, intel·ligent de
mena, copsà immediatament que tot es devia a un ritual probablement heretat del
primer grup d’universitaris que feu el mateix trajecte anys abans. Vicent la
mirava complagut. Ella ho notà però dissimulà perquè anava asseguda al costat
de Rosa —que escoltava el conferenciant sense parpellejar— i no volia que el
primer dia del tren ja parlaren en el poble de les mirades de la xiqueta dels
Molins amb els xics del tren. A més, estava segura que les famílies ja ho
havien parlat —a instància dels Molins com no dubtava Helena— perquè Rosa la
vigilara. En aquell primer viatge no sabia encara el preu que hauria de pagar
per la llibertat, minsa, menuda i irrisòria llibertat de prescindir del xofer
particular, però era conscient que havia de mantenir la prudència i la
discreció en tots els aspectes.
El segon dia, les
dues joves ja començaren a conversar sobre els respectius estudis, les coses
que feien, els coneguts comuns i les festes del poble. Rosa, més ficada en les
notícies locals —sa mare tenia una botiga de queviures a la plaça— li comentà
que cada any hi havia menys clavariesses i que elles dues haurien de fer alguna
cosa per a animar les altres joves del poble a fer la festa, que així potser no
es perdria la tradició. Helena no hi estava massa interessada però una veu interior
li deia que no s’escaparia de fer la festa si s’hi entestava la família i, pel
que havia dit Rosa, intuïa que la cosa anava de filles de famílies del poble de
tota la vida, una manera d’excloure els forasters, que des de feia anys
superaven la població autòctona.
Durant els anys d’estudis a València Helena va mantenir
el seu habitual alt rendiment acadèmic tant a l’institut femení on va fer el
curs preuniversitari com a la
Facultat de Filosofia i Lletres, on acabà en la convocatòria
de juny totes les assignatures. Va començar a llegir assaig; va fer l’amor per
primera vegada; va afeccionar-se a la pintura; va fumar marihuana; va devorar
els clàssics de la música i de la literatura i va sentir-se atreta per un
partit, clandestí, és clar, com no podia ser d’altra manera en aquella època.
Havia passat de la repressió familiar a la llibertat de pensament i, en
ocasions, d’acció perquè tot i no haver-se decidit mai a militar en cap
organització política col·laborava en algunes activitats del partit que més coneixia.
Vicent no era aliè
al canvi. L’ajudava en el manteniment de la mentida permanent. Helena havia de
mentir constantment per a sobreviure, per no ofegar-se, per no tornar-se boja.
Havia de combinar les dues vides, la de la família i la seua pròpia. Però
València és menuda. Quan una persona està en un ambient determinat coneix totes
les persones que hi pertanyen, però de vegades hi ha interaccions entre dos
sectors. Helena es va atemorir quan una companya de la facultat, Elisa
Ferrandis, que també patia la dicotomia família-vida personal, li va dir que sa
mare havia fet que la
Guàrdia Civil la vigilara. La família Molins tenia moltes
influències pels diners; la família de l’amiga tenia moltes influències per
coincidència política amb el poder, aleshores un sol i únic poder. Com va saber
la família Ferrandis que Elisa militava al Moviment Comunista? Doncs,
senzillament per una interacció indesitjable. Arribà la notícia al poble i sa
mare ho posà en coneixement de la Guàrdia Civil. Helena s’alarmà. Pensà que això li
podria passar a ella en qualsevol moment. Però tenia l’oncle Rafelet i amb ell
parlà. Van quedar un dia a dinar a València i conversaren. Helena no li digué
el motiu de la cita però l’oncle la va sorprendre.
— Aquesta família nostra viu com en el
passat, solament valora les coses materials i les aparences, és com tothom.
Però tu i jo no. Som diferents d’ells. Però tampoc no som idèntics tu i jo. Tu
has estudiat i t'has clavat en política i jo no he fet cap de les dues coses.
— I tu com saps que jo estic en política?
— De la mateixa manera que tu saps que jo sóc
homosexual. Perquè veiem més enllà dels nostres nassos, perquè pensem i perquè
vivim.
— Vaja, mai pensí que series tan explícit.
— És la primera vegada que tenim una conversa
llarga i sols.
— Cert.
Helena no s’havia clavat en política com deia Rafelet.
Coneixia unes quantes persones, companys i companyes de la facultat, que
militaven en partits polítics a les quals havia ajudat o protegit en alguna
ocasió, assistia a assemblees i poca cosa més. Llegia molt i coneixia els
autors marxistes com podia conéixer els psicoanalistes o els existencialistes.
A més, tenia molta por de la
Guàrdia Civil i dels membres de la brigada político-social.
— Què penses fer en
la vida?
— Acabar la carrera
i anar-me’n a l’estranger.
Cap dels dos en va
fer més comentari. Durant uns instants es quedaren mirant-se sense espantar-se
per una pregunta que abraçava tot i una resposta oberta al món. Rafelet canvià
de conversa i Helena conegué la seua situació econòmica. Tenia molts diners i
un gran patrimoni però la llei no li permetia fer-ne ús: no havia fet els
vint-i-un anys, ni els vint-i-tres, ni els vint-i-cinc, ni tenia pare, ni el
juristes havien començat a redactar la
Llei 14/1975, ni estava casada. La seua minoria d’edat era,
per tant, absoluta i permanent.
— Helena, els temps
estan canviant i Franco no tardarà a morir-se, així que queden uns anys perquè
entre tu, jo i el meu amic notari prenguem una decisió. A veure si convé
emancipar-te o fer-te una venda simbòlica dels béns que heretaràs o... no ho sé
per a això confie en el meu amic.
— D’acord, sé que
tu faràs el millor per a mi. Però per què dius que queden uns anys?
— Acabes de dir que
en acabar la carrera aniràs a l’estranger, no? Doncs crec que no en tornaràs
mai i vull que te’n vages sense deixar cap problema darrere.
En eixir del restaurant i acomiadar-se de Rafelet, Helena
agafà un taxi. Tenia molta pressa d’arribar al piset que Vicent acabava de
llogar pràcticament a la vora de la mar. Mentre hi arribava, Helena ja pensava
en la tornada a Benimassa. No tindria més remei que fer-ho amb un altre taxi. Aquesta setmana hauré d’augmentar el compte
i inventar-me un aniversari o un sant! Li donaven tots els diners que
necessitava, però els havia de justificar encara que només fos verbalment.
Algunes despeses no les podia declarar i les substituïa per roba interior,
celebracions o llibres inexistents. Avui hauria de mentir de nou per a explicar
que arribava molt tard a casa. Ja sabia on havia de baixar del taxi perquè
semblara que tornava a peu des de l’estació. Confiava que l’oncle la protegiria
si avui no eixien bé les coses. De moment, encara circulava pel port.
Helena obrí la porta i trobà Vicent amb un concert de
Brandenburg al plat i un llibre de Louis Althousser a la mà. Helena preferia
Mozart però ja li anava bé Bach. Es besaren i en un instant el posà al corrent
de la conversa amb l’oncle. Vicent no tingué temps ni de servir-li un
Cointreau.
— Comprens, Vicent? Podré continuar estudiant a l’estranger
i doctorar-me al país que em done la gana.
Vicent li demanà que s’esperara un moment, que apagava
els llums i que tornava amb ella al poble. Anaren cap a la parada de taxis del
carrer de la Reina
i n’agafaren un. La coneixia bé i sabia que els moments d’eufòria la
desequilibraven. No volia deixar-la sola per si li baixava l’adrenalina
sobtadament. Si no era el cas, també convenia estar a prop per si necessitava
resposta al torrent de preguntes que d’un moment a l’altre començaria a abocar.
Passava el temps i els cursos se succeïen. Estava acabant
tercer i, al pròxim octubre —sempre la tardor en la seua vida—, havia de triar
especialitat. Helena volia estudiar llengües clàssiques però de moment es
conformava amb l’especialitat de Filologia que oferien a la Universitat de
València amb la confiança d’anar a Alemanya a estudiar llatí.
Una vesprada de maig Vicent li mostrà l’anunci d’un camp
de treball a Anglaterra. Volia anar-hi a recollir maduixes i guanyar diners.
Sabia que explotaven els estudiants però si s’esforçava tornaria a casa amb
bona cosa de bitllets. Per la manera d’expressa-ho, Helena notà que amagava
algun detall.
— Caram, Helena em sorprens contínuament. No estic
mentint-te però és que, sí, tens raó, hi ha una altra cosa.
— Vinga, digues-m’ho!
— Doncs, és que m’han oferit la possibilitat de formar
part durant uns mesos d’un grup d’investigació.
— Això encara és millor! On és el problema?
— Que és a Gal·les.
— Doncs, què més vols? L’estranger, Vicent, l’estranger.
— Però estarem molt de temps separats.
Van estar una estona parlant de tots els aspectes i els
detalls que els venien al cap. Helena tenia solució per a tot i si no la
trobava confiava en l’oncle en el cas que es tractara de diners. Finalment,
decidiren deixar-ho estar fins que arribara la contestació dels gal·lesos a la
proposta del professor de la
Universitat de València amb qui col·laborava Vicent. Helena,
però, no veia en Vicent la frescor i la certesa que mai no l’abandonaven. Potser són els nervis pels preparatius.
Amb aquest pensament la jove resolgué les cabòries.
Havien deixat de ser companys de tren per a
formar una parella enamorada i ara anaven a separar-se per primera vegada.
Vicent, qui no podia ni alenar si no la tenia a la vora, no patia cap estat
d’ansietat pels preparatius; Vicent el que volia era que Helena se n’anara amb
ell. Fins i tot havia esbrinat, gràcies als col·legues i amb molta discreció,
que hi havia, i precisament al mateix campus, departament de llengües
clàssiques. Per tant l’única cosa que calia era proposar-li-ho. Però temia que
Helena no ho entenguera. Una dona que patia tant per a aconseguir la seua
independència, que tenia tan clar el que volia, que desitjava valer-se per si
mateixa, no acceptaria de cap de les maneres que ningú, ni Vicent, li variara
un grau el rumb que ella s’havia marcat. D’altra banda, i açò és el que més li
dolia, estava convençut que Helena no l‘estimava suficientment, que mai no
lluitaria per ell i que tot l’esforç que feia mentint a casa per a estar a la
platja alimentava la seua satisfacció de dona amb secrets, però no era un
esforç dirigit únicament a gaudir de Vicent, açò era una conseqüència de la
primera hipòtesi. Finalment, Vicent havia pensat que hi havia la possibilitat
de casar-se. D’aquesta manera estarien junts i Helena eixiria del poble de la
manera que sempre havia somniat: per a anar a l’estranger.
Acabada la conversa i la beguda, feren l’amor en el llit
amb capçalera de ferro, en l’habitació que havien habilitat per a poder
acaronar-se de cara a la mar. Aquest llit l’havien comprat de vell i l’havien
restaurat —Helena mantenia que únicament l’havien netejat— gràcies a un manual
italià adquirit en una llibreria de la plaça de Lope de Vega. Al costat hi
havia un caixó que feia de tauleta per a deixar el cendrer, el paquet de
Ducados i el llibre de poesia dels novísimos.
Era l’habitació que acollia els seus somnis, els seus projectes, les seues
il·lusions i les seues converses totes les vesprades que podien estar-hi junts.
Parlaven del dret a l’avortament, al divorci, a l’autodeterminació, a la
llibertat. Comentaven les lectures de Fromm, Harnecker, Huxley, Feuerbach.
Reflexionaven sobre la infraestructura i la superestructura i sobre el
determinisme. Discutien si la ciència depén o no de l’economia. I Vicent feia
bromes sobre el capital de què un dia disposaria Helena. Ella sempre
s’enrojolava.
Helena no s’explicava com podia traure temps per a estar
tantes hores amb Vicent i com podia combinar aqueixa vida amb la que havia de
dur segons esperaven d’ella els Molins. De vegades es burlava de si mateixa i
parlava d’esquizofrènia, de doble personalitat o coses així. I Vicent resumia
amb ironia que això era dialèctica. Dialèctica!
Arribaren tots els
papers gal·lesos i Vicent partí sense haver pogut fer-li la proposta de
matrimoni. Era major la por que tenia a la resposta d’Helena que el desig de
continuar estant junts. Va fer el cor fort repetint-se que era qüestió d’uns
mesos. Ella es va quedar al poble. Convingueren que s’escriurien. Ell ho faria
al pis de la mar i així Helena, amb l’excusa de passar el dia amb les amigues
de València a la platja, podria recollir el correu, tenir cura del pis i
escriure-li de cara a la mar.
El mes següent Helena no va menstruar. No s’ho va pensar
dues vegades: portà l’orina a la farmàcia més allunyada dels llocs que ella
freqüentava perquè li feren les anàlisis pertinents. Als tres dies li
confirmaren el que tant temia: estava embarassada. Mai no li havia passat pel
cap la possibilitat que això li passara a
ella. Anava a la consulta de l’única ginecòloga de València que no
preguntava l’estat civil. La primera visita la va fer abans de tenir la primera
relació sexual amb l’única intenció de sotmetre’s al reconeixement mèdic que
calguera per a saber si podia prendre anovulatoris. Estava convençuda que la
contracepció era cosa seua, no era qüestió de delegar en els partenaires —i menys si eren ocasionals—
una responsabilitat tan gran. La metgessa li va dir que no hi havia cap
problema i li recomanà prendre’n tres mesos seguits i descansar-ne un, segons
les pautes que aleshores s’estilaven. Havia d’anar a la consulta una vegada a
l’any o les vegades que volguera en cas de tenir algun problema o dubte. També
li donà a entendre que no volia saber res d’avortaments. Helena ho tenia tot molt
estudiat, molt assumit, però era evident que alguna cosa havia eixit malament i
calia actuar amb rapidesa. Anà a la platja per a mirar entre el papers si
Vicent havia deixat el telèfon de la universitat on estava. El trobà i
s’assegué junt a la finestra mirant com la mar esdevenia grisa a poc a poc.
—Bé, ara ja tinc el número, només cal telefonar-li, però
què li dic? Que vinga?
A partir d’aquesta i altres preguntes, algunes formulades
en veu alta, Helena va reflexionar i va prendre la decisió d’avortar. No hi
tenia cap problema intel·lectual ni molt menys moral. Tenia un problema
logístic: com anar a Londres. En un tres i no res es presentà al locutori de la Telefònica. Els
déus li eren propicis: als cinc minuts Helena i Vicent ja estaven parlant. Li ho
explicà d’una manera molt freda:
—Vicent, estic embarassada i he d’avortar.
Vicent respectà la seua decisió i li va perdonar
internament, sense verbalitzar cap sentiment ni cap retret, que no li haguera
demanat opinió. Callà aleshores i callà tota la vida. Ara bé, ni l’una ni
l’altre mai no tingueren fills, ni en van fer cap comentari, ni, menys encara,
van donar el menor indici de tenir la intenció d’adoptar-ne quan en dècades
posteriors es va posar de moda.
Uns dies més tard Helena volava cap a Londres aprofitant
una setmana que va fer passar per exercicis espirituals amb l’ajuda d’un
capellà company de classe. Vicent la va recollir a l’aeroport. Per carrers amb
un intens tràfec d’oficinistes, mestresses de casa i turistes, es dirigiren a
la primera cita. Era una mena de clínica situada en el tercer pis d’un edifici
victorià amb un portal molt estret i uns corredors amb les parets folrades del
que en temps anteriors havia sigut paper pintat. Hi pujaren. Helena va ser
atesa per unes infermeres de certa edat que portaven un uniforme blau amb
davantal, punys, còfia i coll blancs i un rellotge d’agulla sobre el pit.
Començaren les preguntes. Quan va tenir l’última regla? Quants anys té? Sap qui
és el pare? Ha vingut amb vosté? Està segura del que està a punt de fer? De
tota manera li ho explicaren. Estava clar que seguien un protocol obligatori i
no se’n desviaven ni un bri. Encara va ser atesa per una psicòloga i per un
metge. Finalment, va ser enviada a l’hospital.
Hi arribaren amb autobús, ja que era als
afores de la ciutat. Era una casa gran amb aspecte agradable, fins i tot
alegre. El vestíbul tenia butaquetes repartides al llarg de les dues parets
laterals i, al fons, una escala molt ampla. Helena somrigué en recordar Lo que el viento se llevó i Vicent es
mostrà satisfet de l’esforç que feia per mantenir-se serena. Deixà els papers
que li havien lliurat al centre anterior i esperà que la cridaren. Mentrestant
anaven entrant altres parelles, algunes molt compungides. Helena pensà que hi
havia moltes formes d’afrontar un mateix problema i que per a algunes dones
devia ser un terratrèmol religiós. Les comprengué i va sentir una immensa
tendresa per elles. Hi havia italianes i irlandeses, catòliques per tant;
víctimes d’unes creences castradores, sens dubte. Hi havia dues joves amb
motxilla. Helena comprengué que havien eixit de casa mentint, fent veure que
anaven a passar unes dies de vacances. Igual que ella. Finalment, la cridaren.
— Fins demà.
Estigues tranquil·la.
Vicent la besà i mantingueren les mans juntes
fins el tercer escaló. En arribar al replà es girà: ell encara estava mirant-la
i somrient-li. La prepararen i la gitaren en un llit estret. Helena sentia molt
de fred, però no en feia. La portaren al quiròfan i la varen dormir. Quan
despertà es trobava en una habitació amb altres dues joves. Recordà que li
havien advertit que no estava permés rebre visites. Es preocupà per Vicent
perquè ell tenia dret a saber com es trobava, a veure-la, a abraçar-la. Ella
tenia la necessitat de sentir-se acompanyada. I així fins l’endemà que li van
donar l’alta. Vicent l’esperava. Marxaren al centre de Londres i, com que
Helena es trobava bé, anaren a dinar a un restaurant. Triaren un d’italià, no
volien córrer riscos i aventures gastronòmiques. Feia poc de temps que Vicent
vivia per aquelles terres però suficient per a confirmar el que tots dos
sabien: que la joia de la corona de l’imperi britànic no és el menjar.
Helena volà sola
cap a Benimassa. Com tantes altres vegades, Vicent l’havia ajudada, però ella
havia pres totes les decisions. Tornà a tenir la regla amb normalitat. Passà
pàgina. No hi hagué cap problema amb les seues ties. Helena havia anat creant
molts recursos estratègics. Guerrillera,
li deia Vicent. Però ella s’haguera estimat més haver tingut una vida
transparent, d’una afectivitat familiar expressada sense trampes. Les seus ties
es comportaven com les havien programades, sense criteri. Era d’aquest món
d’aparences d’on Helena desitjava fugir, serenament, però volia anar-se’n. De
moment es conformava amb les anades al pis de la mar, les cartes de Vicent,
l’arribada de la nova primavera d’hivern i el començament del nou curs, l’últim
curs a València si els seus plans eixien com tenia previst. L’única cosa que no
depenia d’ella era la tria de la universitat europea. Volia anar a Alemanya
però el departament de clàssiques semblava tenir més contactes amb Itàlia, un
país que a ella li semblava poc diferent. Poc o molt diferent al capdavall era
l’estranger.
Començà el curs,
tornà Vicent i reprengueren la normalitat de què havien gaudit els cursos
anteriors. A casa dels Molins tot anava bé, tots contents de la xiqueta, que
treia els cursos seguits, un darrere d’altre i amb bones notes. Helena va
escoltar com un dia la tia Teresa explicava a una veïna que la neboda era tan
bona estudiant que l’havien buscada de l’estranger. Ella va sentir una barreja
de satisfacció i ràbia. Satisfacció perquè comprenia que s’havien fet a la idea
que ella marxaria i ràbia perquè no li ho havien manifestat obertament, perquè
sempre li amagaven els sentiments d’orgull i sobretot els d’afecte. Els
comentaris que feien a Helena quan aquesta els explicava els seus projectes,
els seus avanços, els seus guanys, semblaven estudiats per a fer-la culpable de
no seguir un comportament adient al que s’espera d’una jove de bona família:
casar-se i deixar-se d’estudis. Sempre estaven preguntant-li si tenia
pretendents i ella deia que no, que cap, que el que volia era estudiar i ser
professora a l’estranger. Açò últim no era exacte però pensava que així
arrodonia l’excusa, que ho feia més entenedor per a les seues ties. Elles no
sospitaven que mantenia relacions amb Vicent. El coneixien, era del poble, però
com que vivia pràcticament sempre a València, semblava que havia deixat
d’existir.
Tots dos acabaren
els estudis a la universitat i amb el títol de llicenciats sota el braç
encetaren el periple europeu. Per a sorpresa d’Helena, les dones Molins no li
posaren cap impediment i l’oncle Rafelet li va donar tots els ànims i suport
necessaris, principalment per la solució legal a tots els aspectes econòmics.
Ella no era del tot conscient de la seua situació privilegiada. Només pensava
que s’havia desfet de l’opressió de la família i del poble: no hauria de mentir
més, no hauria d’aparençar, es considerava lliure, definitivament lliure, i no
tenia por a res. Durant molts anys Helena i Vicent estigueren junts sempre que
va ser possible. Vicent amb la recerca astronòmica, Helena estudiant i
ensenyant llatí. Feren els doctorats, publicaren les seues investigacions i
conegueren llengües i costums diferents. Aconseguiren trobar plaça definitiva a
la mateixa universitat alemanya. Vicent encetà el segle XXI amb la proposta de la Universitat de
València, amb la qual no havia perdut mai el contacte científic, de dirigir
l’Institut Valencià d’Astrofísica, la creació del qual estava enllestint-se. Va
ser fàcil acceptar. Tenia ganes de tornar a casa i acabar la seua vida
acadèmica en la universitat on es va formar. Al capdavall, ell no havia tingut
mai la necessitat d’eixir que per a Helena havia sigut vital. Havia arribat a
enyorar coses, llocs, persones, maneres i tarannàs alguns dels quals potser no
havia conegut ni viscut. Volia tornar a casa, senzillament. La seua aportació
docent i investigadora era lloada internacionalment en els fòrums i
publicacions especialitzades, però ell, humilment i veritablement convençut,
pensava que tot això no ocuparia, en el millor dels casos, dues ratlles en una
enciclopèdia.
Ho parlà amb Helena
i ella no li va fer costat. Mai en la vida, en les gairebé quatre dècades que
portaven junts, Vicent no l’havia vista tan dura, tan allunyada. Li ho va
explicar de totes les maneres, amb tots els arguments, per totes les vies.
Arribà a suplicar-li que si no volia tornar amb ell, que almenys respectara la
decisió i no el marcara per sempre amb la culpa del trencament, com ella havia
dit, lligant irremeiablement la relació personal a la professional. Helena
s’havia passat els primers vint anys de la seua vida lluitant contra la
intolerància i ara era ella la major i més cruel de les intoleràncies. Per la
ment de Vicent passaren totes les renúncies i les claudicacions que al llarg de
la vida havia fet, però no digué res. L’avortament d’Helena i la seua negativa
a ser mare pesava en ell com una llosa però mai no li n’havia fet esment i no
ho faria ara. Es negava a acceptar el repte que com a ultimàtum li llançà
Helena: triar entre Helena i la direcció de l’Institut Valencià d’Astrofísica,
continuació d’aquell Observatori Astronòmic en què ell va treballar amb tanta
il·lusió com pocs mitjans. El vint-i-un de setembre volava cap a València tot
sol.
Vicent a partir
d’ara, coordinaria i dirigiria diversos centres menors, comarcals i d’altres
àmbits, i el nou observatori astronòmic, que no tenia res a veure amb l’antic
observatori de l’edifici de l’ara ja avinguda de Blasco Ibáñez. Quants canvis!
Li ho hauria d’explicar a Helena. Helena!
Van estar mesos
sense saber res l’un de l’altra. No feien servir ni el correu electrònic.
Recordava les cartes que li havia escrit els capvespres gal·lesos feia
moltíssims anys i les que havien intercanviat en altres períodes de separació
per raons acadèmiques. L’enyorava. Cap a l’estiu va tenir-ne notícies. Li
comunicava que la tia Teresa estava molt malalta i que ella eixia a fer un
viatge de dos mesos. Li demanava, per tant, que si passava res se’n fes càrrec.
Així d’eixut era el missatge, com si hagués anat dirigit a un veí, a un
conegut. Li va doldre molt, era més que furgar en una ferida oberta, era témer
que la nafra de l’ànima no es tancaria mai.
Vicent no pogué
recuperar el seu piset de la platja. La desfeta urbanística havia canviat el
barri, així que va llogar un pis al carrer d’Alacant i canvià la contemplació
de la mar per l’observació de les vies del tren. L’habitatge era auster, fins i
tot descuidat. Passava el dia a l’Institut i per a dormir no necessitava gran
cosa. Tampoc no hi havia res que omplira la seua vida; poques coses, llevat de
l’astronomia, cridaven la seua atenció.
El 21 de setembre, Vicent tornava a casa
després d’haver celebrat tot sol el primer any de la seua tornada a València.
Obrí la bústia i hi trobà una nota: Ja
has localitzat l'estrella que ha de dur el meu nom? Plorà, plorà i plorà.
Helena havia tornat. Ell agafà l’ascensor, ella estava esperant-lo al
replanell. Quan van acabar de besar-se, de mirar-se i d’abraçar-se, Helena
digué:
— Vinc de Benimassa. Ja no tinc res més a soterrar.
PREMI IFACH DE NARRATIVA CURTA
CALP 2003
Jo també soc de Benimassa, molts besos.
ResponEliminaA banda de conéixer el teu orígen, podem saber qui ets? Has reconegut el poble o ja ho sabies?
Elimina