CONTRATEMPS és un
bellíssim poemari de Marisol González. És de mides agradoses, el tens a gust entre les mans.
La portada, les solapes habituals amb una certa informació, els crèdits, l’índex...
tot s’ha de mirar bé abans de començar la lectura dels poemes, estem davant
d’una gran obra i ens hi hem d’acostar amb calma i amb la litúrgia que cada
persona acostume.
Jo no sé si
estic massa d’acord amb el que diu la contraportada, que si és una crònica
personal i tal. Deixem estar, ja per fi,
la famosa pregunta de què hi ha d’autobiogràfic en el que escrivim. Què hi ha?
Doncs, TOT. Les nostres lectures, els nostres pensaments, desitjos,
vivències, anhels, converses,
experiències, invencions, pel·lícules, audicions musicals, coneixements… tot
plegat s’aboca en el que escrivim.
CONTRATEMPS
és un poemari per a gaudir mot a mot on res,
al meu parer, no s’ha deixat a l’atzar, tot està encaixat meticulosament. De vegades, mentre llegia pensava que el llibre és com un gran haikú, un bloc perfecte.
Hi ha una
curiositat al principi del llibre: Marisol ens dona les dos definicions del Diccionari
Normatiu Valencià, el que ella va contribuir a crear, del mot contratemps. M’agrada. És com dir:
parlaré d’açò i sé del que parle. Manel Alonso, en el seu blog, quan feia el
comentari sobre Suite de València també
explica que va cercar la definició de suite. Jo he buscat alguna de les
paraules que usa Marisol en Contratemps. El
diccionari és una eina fantàstica, et procura aspectes que potser s’escaparien
en una lectura superficial.
Tornem a les
pàgines de CONTRATEMPS. Es reparteixen en dos
cossos: PARÈNTESI, on quasi tots els
poemes, dels XXXI que hi ha, acaben amb els últims versos tancats entre
parèntesis i CONTRATEMPS,
que dóna nom al poemari i que és d’extensió més curta, són 6 poemes.
En Parèntesi
Marisol empra una cita general, un vers d’Idea Vilariño, una poeta uruguaiana
que també s’ha dedicat a la docència: ESTE DOLOR DE
FUEGO QUEMANDO MIS PAREDES. Marisol ens avisa: llegirem sobre el dolor. De
fet, allò que està tancat entre parèntesis és el clam, la queixa, però també la
determinació, més gran.
En aquesta
primera part trobem referències molt actuals de la vida quotidiana; mail,
alprazolam, paracetamol, suite, Oysho, moleskine. És una conjunció magistral:
la categoria dels versos acullen veus de cada dia, i a més barbarismes i noms
comercials, amb una normalitat enriquidora. No destorba llegir-los, ens situa
amb precisió en el món que Marisol vol descriure, que ens vol transmetre.
Per a
fer-vos esment a, diguem-ne, la línia narrativa del poemari, voldria citar el
poema VII, pagina 17: Cinc de gener i les sabates buides de tu, que
conclou amb la ràbia de Queda’t amb la dignitat que
albire des de les meus pupil·les d’herba. També el XIV, pàgina 24, Devores el
sopar i el silenci, que conté una queixa: Tristament
t’he de dir que em fagocites el cor i el misteri dels poemes. Atenció
als estellesians adverbis acabats en –ment. Veureu que al llarg d’aquesta
primera part Marisol descriu moltes emocions diferents. Ja dic, és un poemari
bellíssim.
S’ha d’haver
llegit molt i escrit molt per a poder aconseguir un llibre així. La gran
cultura de la nostra autora la du a marcar el poema XIX, pàgina 29, La ferida sura en un riu obscur, com a
Simfonia moldava. Ella diu o pensa riu
i el seu cervell li porta aquest poema simfònic, dels 6 que formen La meua pàtria, que el compositor txec
Bedric Smetana va dedicar al riu Moldava. Les referències musicals són
constants, com també ho són les del món marítim, de navegació. L’últim vers del
poema XXXI, pàgina 43, Vés-te’n, crisàlide de foc, acaba amb un Jo
abandone la travessia. És com si concloguera el viatge per la mar de
sentiments que ens ha oferit l’autora. Però, no. Ens queda guarir la ferida.
En CONTRATEMPS,
la segona part, la cita pertany a
l’argentina Alejandra Pizarnik, ESCRIBIR UN POEMA
ES REPARAR LA HERIDA FUNDAMENTAL. Segon avís: superació del dolor.
Conté els
poemes (Des)estructures, Teoria dels naufragis, València-Bloomsbury, Criatura,
Manikarnika i Malson. A través dels quals, dels 6, anem a fer la darrera
travessia superant naufragis. Aquesta segona part és un gran colofó. De fet, ja
ho he dit, el segon poema és Teoria dels naufragis, que comença així Tots els naufragis tenen una ferida en coberta i
continua més avall hi ha naufragis sense rèquiem i
sens crits.
Trobem també
la referència a un dels cercles literaris i intel·lectuals més prestigiosos, el
de Bloomsbury, justament el poema dedicat a la jove poeta d’Oliva Àngels
Gregori.
Criatura, personalment, em recorda a Georges
Moustaqui. De vegades necessitem una cançò per a acabar d’explicar-nos el que
sentim. Aquesta seria la de L’homme au coeur blessé. La
critaura de l’hivern ferit, en paraules de Marisol.
Manikarmika, dedicat in memoriam a Joan Baptista Campos, l’escriptor castellonec i gran viatger que
ens va deixar fa uns anys. És un poema molt sentit on he volgut veure un
homenatge a la faceta viatgera de Campos.
I arribem a MALSON: Com una síncope de llops i diapasons.... ,
pàgina 52, que acaba amb dos versos que esdevindran inoblidables per
totes les persones que el gaudisquen:
AL CAPDAVALL POTSER NO FOU UN MALSON
SINÓ UN MAL FOX AMB EL CLARINET DE VIDRE
Una dissecció màgnífica del poemari "Contratemps", de Marisol González, una magnífica poetessa.
ResponEliminaGràcies, Maluy. Una abraçada.
EliminaEmhorabona
ResponEliminaMoltes gràcies, MIQUELET D'HONOR 2019.
Elimina