dissabte, 11 d’octubre del 2025

La casa sense clau

M'agraden les novel·les d'extensió breu, però mai 430 pàgines se m'havien fet tan curtes com aquesta de l'estatunidenc Earl Derr Biggers, periodista, dramatug, guionista i escriptor, conegut principalment per ser el creador del primer detectiu asiàtic de ficció: Charlie Chan, que apareix per primera vegada en aquesta obra editada per la Biblioteca Clandestina i que comentaré a continuació. 



 

Viatgem amb vaixell de San Francisco a Honolulu mentre anem coneixent amb noms, cognoms i ocupacions, ja des del transbordador d'Oakland, unes quantes persones que hi naveguen. Lluny d'atabalar tanta informació, l'autor crea unes expectatives molt interessants per al seguiment de la narració.

Des del principi observem la constant comparació dels dos mons que ameren tota la novel·la: Boston (i per extensió la costa est del continent) i Hawaii (el paradís). Algunes d'aquestes, diguem-ne, contradiccions es  mantenen ara, un segle després, i les podem trobar en pel·lícules  i sèries de televisió actuals. 

L'argument ens presenta la família Winterslip. Alguns dels seus membres van fer fortuna a les illes del Pacífic i van establir-se a Hawaii a finals del segle XIX. Minerva Winterslip va passar allà part de la seua joventut, però ara, ja en la maduresa, torna per a passar uns dies amb dos cosins que hi viuen. La germana, garant de les essències bostonianes i familiars, la fa tornar, però Minserva s'hi ressisteix fins el punt que envien el nebot, John Quincy Winterslip, a convencer-la i fer-la tornar a Boston.

La cosa s'embolica perquè el mateix dia que John Quincy arriba a casa del seu oncle Dan, aquest és assassinat. A patir d'aquí tenim, d'una banda, la interessantíssima investigació policial amb la participació estelar de Charlie Chan i, d'altra, la progressiva adaptació a la vida illenca del jove  bostonià. Conéixer la resta de l'acció ja és qüestió de llegir el llibre.

He de dir que és la novel·la que més m'ha agradat des de fa molt de temps. Conté ingredients del meu gust com ara la investigació criminal; la descripció d'arquitectura, botànica i costums; la mescla de nacionalitats i llengües; les pinzellades d'història... Un goig. 

No vull acabar aquest petit comentari sense remarcar que la traducció és de Sílvia Aymeric  i Lemos, un ingredient de molt de pes perquè funcione tan amablement la novel·la.



2 comentaris:

Isabel ha dit...

La passiò amb que comentes la novel.la ja m'atrau.Els ingredients que té amb intriga policiaca i descripcions culturals i socials dels entorns amb que es desenvolupa,de segur que la fan molt interessant.
Gràcies Dolors!!

Maria Josep Carro ha dit...

Moltes ganes de llegir-la. Gràcies pel detallat comentari.