Els motius per a visitar una localitat són diversos i tots ells vàlids. Una altra cosa són les expectatives de qui viatja. Fa uns dies, per motius d'amistat, vaig estar a la Serra d'en Galceran, un poble de la Plana Alta on s'arriba amb la companyia del bosc mediterrani. Són més de vuit-cents metres d'altitud que es recorren amb un somriure de felicitat. L'expectativa inicial (passar un dia agradble) va ser superada, com a continuació procuraré relatar.
És molt recomanable fer el viatge amb calma no només per poder evitar els conills que apareixen a les vores de la carretera i que la passen sense avisar, sinó sobretot per a poder detenir-se a contemplar el paisatge (els dies clars es poden veure les Columbretes) i parar, per exemple, a l'ermita de Sant Miquel i omplir alguna botella d'aigua fresca i boníssima. Si, a més, es porta alguna vitualla, el moment esdevé memorable.
Al poble trobarem moltes sorpreses. Per exemple, en ple centre urbà encara es conserva una nevera, o pou de neu, del segle XVII. Òbviament ara està en desús, però et fa saber que el gel era una ajuda indispensable per al manteniment dels aliments o els medicaments i eixa funció ha durat fins el principi del segle XX.
Continuem passejant pel poble, amb finestres i fronteres curulles de plantes, i trobem el palau de la família Casalduch, un edifici gòtic ocupat parcialment per les dependències administratives municipals. En les plantes superiors hi ha una col·lecció museogràfica, menuda (llit, vestits, documents), sobre l'inquisidor general i bisbe de Salamanca Felip Bertran, fill de Serra. També s'hi exhibeixen els taulells d'una cuina privada que va adquirir l'ajuntament per a evitar que foren destruïts. Personalment em van recordar els de la cuina, aquesta completa, que es pot admirar al Museu de Ceràmica de València, per bé que els taulells del palau Casalduch són posteriors.
Em van sobtar dues coses, encara dins del palau: la maquinària del rellotge original de l'església i un tapís mural. Fa llàstima que es llancen a perdre, crec que mereixen una restauració i, en el cas del rellotge, posar-lo en funcionament. L'esfera marca les quatre amb els romans IIII, i no com solem esperar IV. Hi ha diverses històries i llegendes que en parlen i intenten explicar eixa dualitat, però jo trobe que és una qüestió merament estètica.
Pel que fa al tapís, és urgent, al meu parer, restaurar-lo i ubicar-lo en un lloc protegit. No ens podem permetre la destrucció del patrimoni per poca cosa que aparente ser. Espere que l'ajuntament actual ho prenga en consideració, així com fer atenció al marc d'un quadre (sembla que de Joan de Joanes) que esdevé serradura a la vista.
Recorde un reportatge televisiu sobre un altre col·leccionista de ràdios que la dana les va fer malbé i que la Universitat Politècnica de València els va restaurar.
He de tornar a Serra a veure tot el que em queda per conéixer del poble, que hi ha molt més. Molt, també fora del nucli.
------------------------
Les fotos són de l'autora i de C.S.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada