Zambujeira i Jándula

Pensant en el viatge de Nadal, un viatge que únicament podem fer junts els deu membres de la família durant eixe periode de vacances escolars, se'ns va ocórrer l'Algarve. Ja hi havíem estat, el  meu marti i jo, fa molts anys perquè és molt fàcil entrar a Portugal mentre viatges per l'occident de la península encara que només siga per a menjar una bona sopa a Faro. 

Agafem l'autovia A92, amb la mitjana curulla de baladre i els vorals acompanyats de ginesta. A poc a poc anem acomiadant les vuit províncies andaluses. Recordeu com les cantàvem a escola? Almería, Granada, Málaga, Jaén, Córdoba, Sevilla, Cádiz y Huelva. Doncs així va anar la cosa, d'est a oest, fins al cap de Sant Vicent.

Un vent molest que vincla els arbres, sempre reverents, ens feia companyia constantment i la intenció inicial de trobar una casa que ens poguera albergar a tot el grup familiar comença a trontollar. 

Visitada la preciosa costa vicentina, però sense allunyar-nos-en molt encara, anem cap amunt i entrem a l'Alentejo, la regió més enllà del Tajo del nord estant.   

És així com trobem Zambujeira do Mar (foto d'ací dalt), un poblet (aldeia en diuen) molt agradable i nou perquè ha nascut a principis del segle XX  a causa de la desaparició programada d'un portet de pesca proper.

Deixem Portugal per anar, abans de tornar a casa, a conéixer Jándula. Passem una nit a la Sierra de Cazorla i ens dirigim a  Quesada, el poble que David Uclés  renomena com a Jándula en  la novel·la   La peninsula de las casa vacías. 

Del poble tinc poca cosa a dir, però hi ha un museu municipal (la foto d'ací dalt) memorable. En principi es va concebre per a dos espais: el Museo Zabaleta i el Museo Miguel Hernández-Josefina Manresa. Rafael Zabaleta, pintor nascut a Quesada, és un artista contemporani (1907-1960) que es va relacionar amb els primers pinzells de l'època, amb qui en molts dels casos va intercanviar influències. Em va a gradar molt com està distribuida l'obra i tota la informació que ofereix.

L'altra part està dedicada a Miguel Hernández, a la seua vida i a la seua obra, amb un gran respecte. Són unes sales amb continguts molt emotius i instructius. Josefina Manresa, la seua muller, era de Quesada, i va aconseguir que el seu poble mostrara tot el que ella havia conservat del poeta. 

Actualment, han creat un tercer espai, per bé que molt menut, gràcies a l'èxit de la novel·la anteriorment citada. Molt interessant l'explicació de la portada del  llibre, que és un quadre mutilat de Rafael Zabaleta. La cirera del pastís és el que podeu  veure axí al costat: una mena  de collage amb anotacions, calendaris, plànols i tota mena d'ajuda que Uclés va emprar per a la redacció de la novel·la.

-----------------------------------

Les fotos són de l'autora.