Es pot programar un viatge de diverses maneres atenent els interessos, els gustos, les informacions, els dies lliures disponibles o les circumstàncies de tota mena de cada persona. Una de les maneres més apassionants n’és fer un itinerari que resseguisca el curs d’un riu. Deu ser un somi situar-se al naixement d’un riu i acompanyar-lo fins la desembocadura. Però també ens ho podem imaginar segmentadament: presenciem el seu naixement, visitem alguna de les ciutats situades a les seus ribes, fem una excursió a algun dels paratges del seu recorregut i l’acomiadem a la desembocadura. Si prenem com a exemple el Duero, podríem anar a Duruelo de la Sierra (en la serra d’Urbión) i pujar al cim per a veure’n les primeres fonts, visitar Soria, traslladar-nos a Toro, allargar-nos a conéixer els Arribes i prendre’ns un vinet a Porto. Una altra alternativa pot ser el que jo vaig fer a Alemanya per conèixer millor l’Elba. Com que l’Elba és navegable, vaig aprofitar la meua estada a Dresden —una ciutat preciosa amb unes pinacoteques excepcionals— i vaig pujar al vaixell turístic que em tralladaria a Meissen durant un trajecte plàcid i agradable. Aquesta ciutat, Meissen, em va rebre amb uns carrers empedrats i calorosos (a l’agost el sol escalfa de valent a l’Europa continental) que em van empényer a buscar l’ombra i la brisa en una colina arborada on es respira un gran benestar i des de la qual es pot admirar el dibuix que el riu marca mentre avança a poc a poc, silenciosament, tranquil·lament, sense esforç aparent, per a formar més enllà de la boira que l’encapella, més enllà del que la vista pot seguir-lo, més enllà de quilòmetres i quilòmetres el gran estuari i port de la ciutat d’Hamburg, on desguassa i es confon amb les aigües del mar del Nord. Tant em va agradar aquest Elba i tant pau em transmetia que em vaig quedar a Meissen a passar la nit: m’havien dit que de bon matí, amb la primera llum, el riu Elba encara és més bonic.
València, 9 de juny de 2008
(Publicat al periòdic EL PUNT el 13 de juliol de 2008)
m'han entrat ganes de recordar el passatge per l'Elba! finalment he pogut mirar un poc el teu nou bloc, la mare més moderna que el fill!
ResponEliminaun bes
jordi
No és qüestió de modernor. Més aviat és ganes d'escriure i d'animar la gent a fer viatges, a conéixer món i persones. D'altra banda, també és una manera de recordar quant vam gaudir els mesos d'estiu els quatre junts.
ResponEliminaDolors, gràcies per les teves cròniques. Una vegada, amb uns amics vam recórrer el naixement del Tajo i vam seguir-lo una mica. Els rius són encisadors. En aquest moment, m'interessen més que el mar. L'aigua que s'esmuny pel mig dels boscos, ara esvalotada, ara tranquil.la, amb gorgs que l'embassen...Joan Vinyoli va escriure una bona part de l'obra inspirant-se al meu poble. La riera n'és protagonista. A veure si et pujo una foto i un poema. Te'l pujo per Face, ja que veig que per aquí no es pot...Besos, maca....Amb aquesta llengua que ens uneix més enllà de la voluntat dels dominadors!!!
ResponEliminaBon dia, Assumpció. Els rius són la vida. Tot ha passat sempre a les vores dels rius. Encara tinc més coses sobre eixa zona d'Alemanya. T'ho enviaré. Gràcies per llegir-me.
Elimina