Un viatge llarg, d’unes quantes setmanes, permet alternar les visites urbanes i les rurals: el binomi urbs et rus sobre el que ja discutien els romans —de patricis cap a amunt, supose. Durant un recorregut per França —el país que travessem quasi tantes vegades com viatges fem— decidirem posar-nos les botes, agafar els bastons i anar a conèixer els salts que fa el riu Hérisson. S’hi arriba a través d'un camí perfectament senyalitzat i amb bona cosa d'informació. Arbres, aigua i un record preocupant: l'última excursió que vaig fer per la serra va ser a Gredos: de Cuacos de Yuste a Garganta de la Olla i tornada a Cuacos. Als pocs dies vaig tenir un infart. Dubte. Reflexione i tire endavant: el meu problema no és principalment d'esforç, a més, ja m'he acostumat a un ritme molt lent: a la velocitat dels passejos de les dames hostatjades als balnearis elegants del segle XIX. Em distrac per a evadir-me d’aquestos pensaments contemplant els altíssims avets que ens acompanyen pel recorregut. Potser la marina francesa ha fet servir aquests troncs per als pals dels seus vaixells com l’Armada ho ha fet al llarg de la història amb els pins d'Urbión. A poc a poc anem fent camí acompanyats d’una frescor molt agradable. Saludem una parella matinera que ja torna, que ja ha acabat l'excursió. M'agrada molt com diuen bon dia els francesos: alcen el cap i et miren a la cara. Els alemanys diuen Morgen, amb una cabotada i menjant-se el guten perquè ho fan per obligació, perquè s'ha de fer, perquè està manat. Ho fan curt i contundent, però no se'ls passa mai saludar com comença a ocórrer actualment a casa nostra. Continuem el recorregut, relaxant gràcies a l'ombra dels arbres i a la companyia constant de l'aigua. Una preciositat aquest paratge humit i ben preparat per a recórrer-lo, amb escales i baranes si cal per a la seguretat dels excursionistes. Arribem al salt gran i tornem: hem fet una distància raonable. L'excursió acaba feliçment.
València, 8 de febrer de 2008
Publicat al periòdic EL PUNT el 16 de març de 2008
Parece una excursión relajante. Leyéndote sobre los pinos y la armada recordaba un poema precioso de Catulo sobre su propio barco y el lago Garda. Precioso artículo.
ResponEliminaQuerida Isabel, estoy muy pagada por haberte recordado un poema de Catulo. Veré si lo tienes en tu blog y lo enlazaré.
ResponEliminaD.
Un article bonic, fresc, assossegat, capaç de sadollar qualsevol esperit per molt neguitós o trist que estiga. Fa bo de llegir una descripció que tant subtilment et porta del paisatge real a les emocions que hom experimenta, i d'aquí als records i les pors que un sempre porta al damunt. Molt adient també el pensament dedicat als bells i poderosos troncs dels avets que més d'una armada deu d'haver fet servir per a suport de veles. Això mateix vaig pensar jo una vegada, ja fa molts anys, en veure els boscos de faig a les valls pirinenques.
ResponEliminaEn qualsevol cas, Lola, m'he quedat amb ganes de més, de més article, de saber per exemple com era la llum del dia a través d'aquestos arbres, quins sorolls pujaven des de la foscor del bosc, com sonava l'aigua, com baixava de clara, ràpida o mansa... O siga, que posa fil a l'agulla i dóna'ns una altra alegria per poder-te llegir.
Ai, els escrits anònims com em fan patir! M'obliguen al neguit d'endevinar. Gràcies per seguir-me. D.
ResponEliminaUn text molt bonic, com tots els teus, carregeat de lirisme i humitat, que quasi he sentit a la pell.
ResponEliminaPerò com de vegades la meua visió de la vida tendeix cap a la cosa prosaica i humorística, vull fer una mica de broma:
A) que les Armades, allò que han aconseguit amb tenacitat ha estat la deforestació de grans boscos... que moltes vegades ja no tornaren a existir.
B) Que els únics salts d'aigua que he arribat a veure són els del "Monasterio de Piedra", obra artificial fet per un català que comprà el local i els voltants.
He de dir-te que els salts de l'Hérisson són més modestos que els del riu Piedra que tu refereixes.
ResponEliminaD.
Això em reconforta!
EliminaHi ha algun lloc a França que no siga bonic? (Em demane).
ResponEliminaLa combinació que comentes d'urbs i rus dóna lloc a viatges ben macos. Fa dos estous em vaig pantejar un així, però molt més curt que el que comentes, només una setmana. Vaig anar a Castella i vaig visitar Burgos i el seu Museu de l'Evolució i al dia següent, una patejada de 26 Km que gairebè acava amb mi pel nord de la província. A l'endemà, camí de Lleó, a veure el seu Museu d'Art Contemporani i, a l'endemà, excursió al Cueto de San Mateo, al cim d'una muntanya.
Va ser un gran viatge!
Eixe museu de Burgos és una visita pendent. A veure si ara que ho has dit m'anime i no tarde molt. I sí, França és molt bonica. Tinc uns quants articles publicats sobre França i encara m'en queden alguns per penjar.
EliminaD.