Em dirigia al
centre de la ciutat de València amb taxi. Tenia temps abans d’acudir a la cita prevista
raó per la qual vaig modificar al taxista l’adreça que li havia donat en pujar
amb un desmenjat “porte’m a un bar tranquil on puga llegir una estona” (la
militància en el llibre ha de ser constant). Ell va dir amb entusiasme que
coneixia el lloc adequat: em deixaria al Starbucks Coffee. L’home em va informar
que book, en anglès, significa llibre
i coffee, cafè i que per tant podria
llegir mentre me’n prenia un. Per no decebre’l no li expliquí la diferència
entre book i buck ni tampoc l’embolic que s’havia fet amb la pronúncia i la
grafia ja que vaig considerar que la situació era molt entranyable i jo no
tenia dret a rebentar-la. L’establiment és molt lleig, els gots, de cartró o de
plàstic i el café, roí. En resum: com a tots els locals del grup VIPS. L’única
cosa bona és que no està permés fumar. Malgrat no disposar d’una tassa ni
poder-me haver llavat les mans (cal un codi impertinent per a entrar als
lavabos), estava decidida a seure i començar la lectura de la nova novel·la que
em delia per encetar: Moby Dick. Comence aquest viatge a bord del Pequod i a
les ordres del capità Ahab, aquell vell alt, de cos ample, cabells amb canes i
la mania de perseguir la balena blanca que l’havia deixat sense cama d’una
queixalada. La lectura de la novel·la em fa navegar al costat d’aquests
baleners excepcionals plens de cicatrius, amb potes d’ivori i mans desfetes per
la sal i l’aigua que m’han de portar d’un hemisferi a l’altre fins trobar el seu
particular leviatan. Recordeu com li diuen al primer oficial del Pequod?
Starbuck. Però ací no acaben les casualitats. En arribar a casa i obrir el
diari per les pàgines econòmiques em trobe la notícia que l’empresa Starbuks Coffee
tanca molts establiments als EEUU i rescindeix contractes a centenars de
treballadors. Un avís del que potser ha de vindre.
València, 6 d'octubre de 2008
Publicat al periòdic El Punt el 26 d'octubre de 2008
Coincidesc amb tu respecte als establiments Starbucks. Però no és una casualitat perquè afortunadament crec que compartim els mateixos gustos quant a la forma de llegir i a la forma de prendre el cafè. Fins i tot, amb el tipus de cafè. Ara bé, fa uns mesos, buscant un bar on llegir una estona del Túria, vaig acabar en Starbucks, on havia jurat que mai més no hi tornaria. Em va ser impossible passar de la primera pàgina. Coincidència, casualitat? Jordi
ResponEliminaHola, anònim involuntari i identificat, m'agada com has enllaçat el teu comentari amb el sentit de la meua entrada. El mal de tot és que amb aquests tipus d'establiments s'està unificant la manera de prendre cafè o refrescos o el que siga. Un cas curiós és el que ha passat amb Rodilla. Fa anys, a Madrid, que és on jo vaig conéixer l'empresa, Rodilla estava equiparat, quant a la qualitat, al que allà diuen "mantequerías". En canvi, ara és... el que és. D.
ResponEliminaMés bé el que era, perquè segons crec, ha tancat...
ResponEliminaPrecisió tinguda en compte. Gràcies. D.
ResponEliminaJo no hi he entrat mai, en un lloc d'aquests. Però em crida l'atenció, quan passe per davant d'algun establiment, el contrast entre mobiliari "autèntic" i gots (de plàstic). Un lloc que no em puc creure. A més, segons diuen, els preus estan pels núvols. No m'hi trobaran, no.
ResponEliminaSaps què, Queti? A mi em va resultar simpàtic al principi de tot perquè era l'únic cafè de València on NO estava permés de fumar. La simpatia em durà fins que hi vaig entrar i demanar un cafè. Ara, com que ja no es fuma en cap lloc...
ResponEliminaBesos.
D.