Les persones que fem turisme recordem els llocs que
visitem, les coses que coneixem i la gent amb qui ens trobem segons els
dies, que poden ser de molta vitalitat o d’ànim més apaivagat. Això depén principalment
de tres factors: l’humor personal, l’oratge i el lloc que es visita. A Varsòvia
feia bon temps i jo estava amb un ànim estupend. Per tant, és culpa de la
ciutat que jo en tinga pocs records clars i nítids llevat del jardí botànic,
que pertany a la universitat, i de la pinacoteca del Museu Nacional, amb uns
fons molt interessants. Varsòvia no és una de les grans ciutats europees,
considerada des del punt de vista turístic, entre altres coses perquè va ser
reconstruïda totalment després de la Segona Guerra Mundial i, precisament per això, li
falta el punt, la màgia, l’atractiu necessari per a emocionar, cosa que no li
pot donar la declaració de la
UNESCO de Patrimoni de la Humanitat. Abans
d’estar-hi, jo tenia d’aquesta ciutat una imatge cinematogràfica (no puc
recordar la pel·lícula) de carrers buits i desemparats amb el terra creuat per
infinitat de vies de tramvia. Doncs, efectivament, la ciutat està molt ben
comunicada per diverses línies de tramvia, tres de les quals tenien parada a la
porta del càmping on estàvem, un lloc molt curiós perquè els campistes
ens hi ajuntàvem amb els treballadors hostatjats als edificis on també hi havia
els banys, la cuina i els altres serveis del càmping. Jo calcule que els
edificis són antigues colònies reconvertides, com sol passar a tot el centre
d’Europa. Els hostes que hi havia durant els dies que nosaltres vam estar eren
treballadors de carreteres. De bon matí eixien silenciosament i cap a la nit,
tornaven. L’economista que sempre m'acompanya diu que aquests són els que fan
possible les deslocalitzacions: dissabte acaben la jornada a les 19 hores!
Caldria sentir què en diuen els sindicalistes polonesos, hereus d’aquell
Solidaritat que va fer de L’estaca de Lluís Llach el seu himne.
València, 22
de febrer de 2008
Publicat al periòdic El Punt el 27 d'abril de 2008
L'estaca ja és un himne internacional, que també va sonar en un mítig d'Hollande, el guanyador de les eleccions franceses. Açò m'agrada per la Merkel!
ResponEliminaLa Merkel necessitarà més d'una "estacá".
ResponEliminaD.