TORUN

El de Polònia va ser un viatge circular que començà pel sud-oest amb la previsió d’acabar, lògicament, pel nord-est. Per tant, la costa bàltica es quedava per al final si no sorgia algun contratemps que ens fera variar la ruta o si l’interés per alguna ciutat ens obligava a marcar un itinerari radial. El mal oratge ens va anar espentant cap a la costa. Error. Vam fugir del foc per caure a les brases: el dia que vam visitar Sopot, una de les localitats més turístiques del nord, hi havia tanta boira que no es podia veure res. Tot just poguérem passejar pel carrer principal (Monte Cassino), ple de restaurants, hotels i edificis relativament recents, dels dos últims segles. Es nota que és una ciutat feta per a un turisme de diners i encara conserva un cert encant. Però res més: fins i tot s’havia suspés la venda de passes per a recórrer a peu, mar endins, el moll marítim de fusta més llarg d’Europa. Però no va ser una decepció: una de les meues màximes viatgeres és “ja tornaré”. A més, encara no havia fet la veritable visita religiosa de Polònia: Torun, pàtria de Copèrnic. En arribar a Torun, ja portava molts dies de viatge durant els quals havia reflexionat sobre les diverses maneres de viatjar, els estats d’ànim segons les etapes, la síndrome de Stendhal, la diferència entre viatjar i fer turisme... Però es veu que aquesta ciutat movia encara més el pensament perquè em vingueren al cap —vés a saber per què— unes paraules de Prosper Mérimée a través de les quals posa de manifest la satisfacció que proporciona a tot narrador una història ben contada. Jo en vaig fer una reinterpretació pro domo i formulí la satisfacció (n’hi ha qui en diu felicitat) que produeix una passejada per una ciutat que, en xafar-la, ja és la teua amiga. L’esclarida Torun té molt d’espai per a caminar, un Vístula pletòric i la possibilitat d'evocar el seu fill universal si en coneixeu la vida i l'obra o si simplement heu llegit la novel·la Doctor Copernicus, de l'rlandés John Banville. Està publicada per Edhasa en la traducció de Maria Eugenia Ciocchini com a Copérnico. Jo la recomane, tot i que és un poc pesada en algunes ocasions. És una bona manera de conèixer aquest home d'església i d'universitat que va patir una gran turment interior per causa de la seua revolucionària teoria: en temia la difusió perquè sabia que era realment revolucionària i coneixia molt bé com funcionava la jerarquia eclesiàstica.