Donostia o, com abreugen les persones que es refereixen amb estima a la seua ciutat, Donosti. Hi he tornat el passat estiu després de més de trenta anys d'haver-la coneguda. La visita estava prevista d'acord amb l'itinerari que havíem dibuixat i també tenia un puntet afectiu perquè la meua filla ha treballat en diverses ocasions en el festival de cinema de la capital basca. Em va sorprendre molt agradablement el tarannà de la gent: fan petar la xarrada d'immediat i valoren el bon temps, allò que consideren bon temps, de manera excepcional. Sempre van passejant platges amunt, platges avall. La Concha, Ondarreta o Zurriola si, des del centre, passes el riu Urumea. Aquesta platja va ser ampliada per a acollir els cubs de Rafael Moneo que conformen el Kursaal, una obra tan magnífica com les altres que conec del meu admirat arquitecte.
Sempre he tingut la curiositat de saber on guardaven la roba les persones que, amb vestit de bany, passejaven per la sorra de La Concha.
Ara ja ho sé. Arran de platja hi ha un establiment, perfectament adaptat, amb tota mena de facilitats per a qui vulga prendre el bany en la mar o només passejar per la platja. Hi destaquen, lògicament, les dutxes i els vestidors. S'hi pot accedir des del passeig, des de dalt, bé per les escales bé amb ascensor, ja he dit que està adaptat.
No ens cansaven de caminar per aquesta ciutat però es feia l'hora de dinar. Buscàrem el restaurant que ens havia recomanat la nostra filla (coneix molt bé els nostres interessos i la nostra butxaca). Ella ens va suggeir que anàrem a dinar a La viña, en el carrer 31 d'agost, una de les vies principals de la Parte vieja. Però, llàstima, era dilluns, el dia de descans, i estava tancat. Entràrem a un altre, Alberto, a poca distància. Com que ens agrada dinar prompte (allò que diuen, amb un cert i llunyà menyspreu, horari europeu però que fins fa ben poques dècades era habitual a casa nostra), quan vam arribar al menjador no hi havia ningú més. Això facilità la conversa amb Merxe López, l'amable cambrera que ens atengué. Vam anar parlant entre plat i plat i li vam confiar que havíem de fer un regal. Ens va dirigir a la pastisseria Izar, la millor de la ciutat al seu parer, sítia al carrer Major cantó al Boulevard, a fi que férem unes compres per a obsequiar els amics que havíem de visitar l'endemà. Vam comprar herraduras i merlitones.
Fotos: Ismael Vallès
Sempre he tingut la curiositat de saber on guardaven la roba les persones que, amb vestit de bany, passejaven per la sorra de La Concha.
Ara ja ho sé. Arran de platja hi ha un establiment, perfectament adaptat, amb tota mena de facilitats per a qui vulga prendre el bany en la mar o només passejar per la platja. Hi destaquen, lògicament, les dutxes i els vestidors. S'hi pot accedir des del passeig, des de dalt, bé per les escales bé amb ascensor, ja he dit que està adaptat.
No ens cansaven de caminar per aquesta ciutat però es feia l'hora de dinar. Buscàrem el restaurant que ens havia recomanat la nostra filla (coneix molt bé els nostres interessos i la nostra butxaca). Ella ens va suggeir que anàrem a dinar a La viña, en el carrer 31 d'agost, una de les vies principals de la Parte vieja. Però, llàstima, era dilluns, el dia de descans, i estava tancat. Entràrem a un altre, Alberto, a poca distància. Com que ens agrada dinar prompte (allò que diuen, amb un cert i llunyà menyspreu, horari europeu però que fins fa ben poques dècades era habitual a casa nostra), quan vam arribar al menjador no hi havia ningú més. Això facilità la conversa amb Merxe López, l'amable cambrera que ens atengué. Vam anar parlant entre plat i plat i li vam confiar que havíem de fer un regal. Ens va dirigir a la pastisseria Izar, la millor de la ciutat al seu parer, sítia al carrer Major cantó al Boulevard, a fi que férem unes compres per a obsequiar els amics que havíem de visitar l'endemà. Vam comprar herraduras i merlitones.
Fotos: Ismael Vallès
¡Me has abierto el apetito! Esas herraduras me las imagino hummmm. Últimamente me apetece mucho el dulce. Estupenda entrada. Leyéndola me acordaba de "Las Arenas" y sus geniales vestuarios. Besos.
ResponEliminaHola, Isabel. Si llego a saber que te apetece tanto saber sobre dulces, hubiera incluído en el artículo el "pastel vasco". Si viajas por todo el País Vasco, desde tierras francesas, vas encontrando el famoso pastel vasco en todos los bares, restaurantes, pastelerías y otros establecimientos. Los probamos en algunos sitios, pero como el de la pastelería del artículo, ninguno. No lo compramos para regalar porque no les vas a llevar pasteles vascos a unos amigos vascos. Demasiado redundante todo.
ResponElimina