divendres, 22 d’agost del 2014

Dorgali

Dorgali és una ciutat sarda oriental, situada molt propet de la costa. No té gran cosa però és el punt per a visitar un entorn de petites serralades, unes platges boniques, la famosa cala Gonone i la Tomba dels Gegants, un dels monuments nuràgics més famosos, de fet ha esdevingut el símbol turístic de l'illa.


Mentre esperàvem que obriren el museu, vam entrar a un bar a fer-nos un cafè. La barra estava atesa per una dona a qui li faltava més d'una peça dental. Fixeu-vos en les boques de les persones: és un indicador del nivell de benestar d'un país (la barra superior de Rita Barberà no compta, senzillament no es posa la dent perquè no vol, que poder, pot). Reprenem el bar de Dorgali. Demanem un cafè macchiato i la dona ens respon: macchiato o café con leche? Davant la nostra sorpresa ens conta que la seua filla viu i treballa a Madrid i que no feia molt hi havia estat per a visitar-la. Animada per les amigues sardes que l'acompanyaven, l'amable cambrera va anar a una correguda de bous. Sabeu a quina? Doncs a aquella en què van resultar els tres toreros ferits. El cas és que vam xarrar ben a gust i ens va servir un cafè excel·lent.

Entrem al Museu d'Arqueologia. No hi havia ningú excepció feta de l'home que ens va atendre. Ens explicà molt bé tots els objectes, les excavacions, les històries i les llegendes... un luxe de persona. Va compensar amb escreix l'absència d'informació escrita. Es disculpà amb l'excusa que  han de traslladar el museu i que com que s'havien acabat les guies anteriors no poden fer-ne de noves fins no saber com es distribuirà el material, tan l'exposat actualment com  l'emmagatzemat, en la nova ubicació.  Li vam preguntar per l'ús de  la llengua sarda. Segons ell només es parla a casa i a més molt italianitzat ja que, en no haver ensenyament ni acadèmia, els neologismes són sempre italians. Per a reblar la seua afirmació va dir que l'únic especialista en eixa llengua en tot el món és un alemany. Afegí que de vegades, molt rarament, hi ha alguna mestra que ensenya sard pel seu compte fora de l'horari escolar.

Passem per l'oficina de turisme i l'encarregada (una dona que pudia a tabac) ens dóna informació oral: ni un fullet, res, no tenien res (aquesta situació es repetirà durant tot el viatge italià). Ens explica com anar a visitar la famosa Tomba dels Gegants.



En un punt determinat de la carretera, prop de Dorgali, has de parar, aparcar i obrir la porta que dóna accés al famós monument. Un cartell molt casolà demana per favor que es torne a tancar la porta a fi que els animals no passen. Tot molt rudimentari. Després de caminar uns deu minuts per un camí ben polsós s'arriba al conjunt de pedres. Efectivament es tracta d'un monument funerari megalític però col·lectiu (podia acollir centenars de cosos en l'època nuràgica), no per a cap gegant.

I com que cada persona fa el seu viatge, us deixe l'enllaç a dues entrades sardes del magnífic blog d'una bona amiga:
http://senderositalianos.blogspot.com.es/search/label/SARDEGNA.

Fotos d'Ismael Vallès:
http://ismaelvalles.blogspot.com.es/
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/

8 comentaris:

  1. Ja! Pues me has sorprendido, Dolors! Sabes? Estaba muy entretenida leyendo la descripción de tu visita a Dorgali, preparada para, como sabes que siempre hago, comentar luego algo sobre Los Gigantes, y cuando llego al final de tu artículo me encuentro con el link a mi página! Jaja...gracias, esta vez, entonces, no debo agregar nada por aquí! Te envío un gran abrazo! (estoy disfrutando mucho de tu viaje a Cerdeña).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me alegro de que te haya sorprendido el enlace agradablemente. Estuve muy cerquita del pueblo pintado pero, como siempre digo, hay que dejar algo para volver. Aún me quedan unos cuantos borradores sobre este viaje. Un abrazo.

      Elimina
  2. L'emplaçament del monument megalític és també digne de ser comentat. Es troba apartat de la carretera en un espai sense cultivar ple d'un llentisclar amb uns arbustos grans, molt més grans que els matolls de la nostra costa.
    La tomba es coneix com a "tomba dels gegants" però estracta d'un monument de dimensions modestes, tampoc pot donar cabuda a centenar de cossos. La denominació de "gegants" a l'illa és fa extensiu a tot el període preromà amb un clar intent de valorar l'etapa anterior a la romanització de manera similar com a l'Est de la Península Ibèrica és posa en valor la cultura Ibèrica anterior a la romanització.
    Una bella passejada que ara ens recorda Dolors i que pretenia, per part del nostre viatge, valorar l'interior de l'illa i no prestar atenció només a la bella costa insular

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ismael, per les precisions i per la nota botànica. És cert que ja has comparat moltes vegades el paper de les civilitzacions nuràgica i ibèrica en el sentit que totes dues quasi han desaparegut per corró romà. En una altra entrada parlarem de les dificultats que tenen per a excavar.

      Elimina
  3. Molt plàstica la descripció que fas de les persones amb qui et trobes, i curiosa la dona del bar, sobretot, de la correguda de bous. M'he divertit molt llegint el teu article.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maluy. M'alegra que t'ho passses bé. Moltes gràcies per la visita. La dona era fantàstica. Volia dir que havia menjat churros i no li eixia la paraula, els va haver de dibuixar.

      Elimina
  4. Molt bonic i molt interessant, però, per a mí, una novetat sorprenent és el tema de la dent de Doña Rita; no ho sabia, però m'ho explique, perquè com és tan bruixa...

    ResponElimina
  5. Veus? El cas és llegir... el que siga... sempre s'aprén.

    ResponElimina