Sagunt

He comentat en alguna ocasió que amb una periodicitat  aproximadament mensual, un grup d'amistats d'edat provecta, i denominats recentment i irònica com "els xiquets de Vicent" (en atenció a qui ho organitza), gaudim de les joies històriques i artístiques de les nostres ciutats i els nostres pobles. Enguany vam tancar el curs visitant les troballes romanes de la ciutat de Sagunt descobertes fa relativament poc.

És una de les vistes de les que més gratament m'he quedat sorpresa. És allò de tindre-ho a tocar de casa i no conéixer-ho com cal. Una llàstima. També, però, una situació fàcilment reversible: agafem cada diumenge el tren cap a un poble valencià. Quans se'ns acaben les destinacions per via fèrria, busquem-ne per carretera, amb autobús de línia. I, encara, si cal, lloguem una furgoneta entre uns quants amics i amigues i anem als més difícils, als que no tenen accés amb transport públic. Tot és qüestió de voluntat.

Per a mi Sagunt era el poble de Tere, Reme, Josep Lluís, Cristina...  Era el port, era el teatre i poc més. Sabia que Sagunt és una ciutat antiquíssima cobejada fins al setge per diversos pobles. Sabia que va ser coneguda com  la ibèrica Arse, que els romans li digueren Saguntum, que després va ser denominada Morvedre i que en el segle XIX tornà al nom llatí. 

Ara, a partir d'aquesta visita i, principalment per a mi, amb el  nou espai de la Via del Pòrtic obert al públic, és una alta cosa. De fet vam gaudir molt totes les persones que formem el grup (en la fotografia següent se'ns veu escoltant les explicacions del guia oficial). De tal manera que els vaig oferir, a totes les persones presents, i ho repetisc ara, aquest blog a fi que, amb la pestanya Veus amigues, conten la seua versió del dia saguntí.

En el segle segon a.C., quan ja és declarada municipium, és quan s'hi construeix un gran circ (només en queda una porta, salvada miraculosament de la barbàrie edificadora dels anys 60 del segle passat) i el famós teatre. Però, és clar, en una ciutat que possiblement arribà a tindre 50.000 habitants havia d'haver moltes més construccions interessants. Per això no és d'estranyar que, en excavar el terra, el 1990 aproximadament, per  a fer els fonaments d'un bloc d'habitatges, es va trobar un fragment de calçada en perfecte estat de conservació, seixanta metres del seu passat romà que és ara objecte de lloança í de recomanació de visita en aquest text.  És d'agrair que es tinguera la sensibilitat suficient per a comunicar la troballa ja que en eixa data no s'havia redactat encara la norma de protecció arqueològica. No vull pensar quantes coses importants s'hauran tornat a soterrar per no retardar una obra privada. Ara és més difícil perquè és obligada la presència de personal arqueòleg.

El tros de via ja és en sí digne d'admirar. A més, la manera de presentar-lo, de mostrar-lo i d'explicar-lo. L'entrada costa un euro i hi ha un guia a disposició del públic. També vull fer menció de com han resolt el problema de conflicte d'interessos entre la propietat privada del solar i la creació d'un espai expositiu per a conservar i exhibir les troballes. La cosa ha quedat així: en la part de baix de l'edifici s'ubica el museu amb la calçada romana al seu nivell original (quasi arran de l'actual) i, per a compensar, s'autoritza una altura més en l'edifci habitacional a fi que es puga construir en el primer pis l'aparcament que la via romana impedeix fer soterraniament. Les persones que viuen en eixos pisos entren a casa a través d'una escala que deixa al descobert la Via del Pòrtic. Tot un luxe diari.

Mentre acabava de redactar aquest text, vaig visitar l'exposició que Caixa Fòrum ha instal·lat al passeig de Neptú. Es diu Romanorum Vita. És menuda, senzilla, d'un nivell divulgatiu per a tots els públics. Té la seua gràcia (i no només per la famosa inscripció pompeiana Cacator cave malum) i la podeu visitar fins el 9 de setembre o consultar-ne el catàleg.

Les fotografies són d'Ángel Martín Rillo.