Ma mare cantava sovint una cançó que parlava d'una infanta d'un regne de canyella i d'un jove agosarat que li regalà una merla blanca. Jo era menuda i com no sabia de quin color eren les merles, em costava traure'n l'entrellat. Tampoc no he sabut mai si era una cançò popular, si tenia autoria coneguda, si se sentia a la ràdio... El cas és que no fa molts anys em vingué la curiositat i vaig escorcollar per internet amb resultat negatiu: res de res. Però, ves per on, ahir se'm va ocórrer tornar a buscar i, ara sí, vaig tenir èxit.
Pel que he llegit, la cançó es diu El mirlo blanco (1) i és una creació de Carmen Morell, original de Perelló i Monreal. M'agradaria que em diguéreu si coneixeu la cançó, si vos sona haver-la sentida cantar i, sobretot, si en teniu alguna gravació. Quan en faig referència en alguna conversa, la gent em sol dir que els sona, que l'han sentida cantar a alguna dona de sa casa. Recordeu que fa unes dècades, a casa es cantava mentre es feinejava.
A continuació faig la transcripció de la lletra, acompanyada d'unes fotografies de l'artista que he tret d'internet.
A continuació faig la transcripció de la lletra, acompanyada d'unes fotografies de l'artista que he tret d'internet.
A la infanta
de un reino de canela
ocurriósele un
día pregonar:
“Solamente
daré mi augusta mano
a aquel que un
mirlo blanco
me pueda
regalar”.
Murmurando la
corte comentaba:
“nuestra
infanta ha perdido la razón”.
I la infanta,
con aire de gran porte,
reunió a toda
la corte
y de este modo
habló:
Si supiérais
amar
no os faltara
razón
para
justificar
vuestra
murmuración.
mas debéis
ignorar
pero yo os lo
diré
más que
infanta real
soy mujer, soy
mujer…
A palacio
llegóse un aldeano
y a la infanta
rogó sin vacilar:
“Concededme
señora vuestra mano,
pues traigo el
mirlo blanco
que vos
queríais lograr”.
Pero al ver
que era negro el mirlo blanco,
ordenó lo
cargasen de cadenas,
y luego, por
su ingenio, su mano le brindó.
Y termínase
aquí
la historieta de amor
de un aldeano
feliz
que una
infanta adoró.
Si es mentira
o verdad,
en verdad no
lo sé
como la oí
contar
la conté, la
conté.
Aquest regust de temps perdut, amb aquelles cançons...
ResponEliminaLa composició és suggerent, Dolors.
Assumpta
Així s'ha de mirar. Recordar que hem viscut i conegut coses que ja formen part del passat.
EliminaPerdoneume el meu valencia escrit
ResponEliminaque tampoc es molt millor
que el que parle no molt sovint.
Estic molt content de trobar al fi la lletra completa de aquesta cansoneta que ma mare cantaba, cuant es cantaba.
Gracies.
Gràcies per visitar el meu blog. M'alegra molt que hages recordat ta mare en aquells temps, efectivament, que les dones cantàvem a casa fent faena. Espere que que em visites més vegades perquè d'ací poc reprendré les publicacions.
Elimina