Burgos i algunes joies dels seus voltants

De vegades els viatges, tot i  desitjats, quan es fan, deceben. Però de vegades, no, i fins i tot poden millorar-ne les expectatives. Aquest ha sigut el cas del viatge que hem fet a Burgos. L'objectiu principal era conéixer els jaciments d'Atapuerca i visitar el Museo de la Evolución Humana. També teníem moltes ganes de tornar al monestir de Las Huelgas després d'haver llegit les dues novel·les de José María Pérez Peridis sobre el regnat de la reina Leonor i del rei Alfonso VIII: Esperando al rey i La maldición de la reina Leonor. D'altra banda era obligat reviure, per la seua bellesa, l'interior de la cartoixa de Miraflores. Personalment, afegia el desig d'anar a San Pedro de Cardeña, on El Cid, segons el Poema, deixa la dona i les filles quan ha d'abandonar Burgos.

Però no acaba ací la cosa. En algun lloc d'aquest blog trobareu escrit (potser les persones que em coneixeu també m'ho heu sentit dir) que el claustre romànic que més m'agrada és el de la cocatedral de San Pedro, a Soria. Camí de Burgos paràrem en la ciutat del Duero per a visitar de nou el dit claustre. Llàstima! Estaven d'obres a l'exterior  i tenien barrat l'accés al temple. Bé. Tornaríem a parar a la tornada. O, si no era possible, en un altre viatge.

La ciutat de Burgos té en el seu alfoz un paratge dit Fuentes Blancas, una zona de gran riquesa botànica on destaquen els caducifolis àlbers i pollancres que acompanyen el curs del  riu Arlanzón. Al capdamunt de  la muntanyeta que remata eixe gran parc es troba la cartoixa de Miraflores, un entorn de pau i  silenci, a tocar del centre de la ciutat.

En la foto d'ací dalt podeu veure l'escut de Castella-Lleó i, a la dreta, el de Juan II, el pare d'Isabel la Católica, que acompanyen la part superior de l'arc d'entrada a l'edifici. Ja sabeu, qui paga, mana i deixa petjada.

La cartoixa acull actualment 22 monjos segons em va dir el jove que atén l'entrada. Li vaig indicar que en la guia, que jo portava a la mà i que ell mateix m'acabava de donar, en posava 20. Amb alegria angelical em va contestar que hi havia hagut dues noves vocacions. Com diu una amiga meua, si les dones acaben sent ordenades serà per la manca de vocacions, no pel feminisme de l'església catòlica.

La cartoixa, malgrat estar habitada, es pot visitar parcialment amb comoditat. L'itinerari destinat al turisme està molt ben indicat i hi ha suficient informació per gaudir del recorregut. Podem veure un tríptic flamenc de finals del XV, com les vidrieres. Una imatge delicadíssima de la Virgen del Coro, situada sobre la porta per on accedeixen els monjos al cadiram, d'anouer fosc, a cantar. En fi, podria fer una relació molt llarga de tot el que s'hi pot trobar però no és el costum d'aquests articles. Ara bé, menció especial s'ha de fer del retaule gòtic del presbiteri, on també trobem el panteó reial, amb Juan II i Isabel de Portugal. 

Gràcies a la població i fortificació de les localitats de la zona que va ordenar el rei Alfonso III, a finals del segle X, els monjos pogueren fundar i mantenir amb una certa seguretat els seus monestirs. És el cas de l'abadia de San Pedro de Cardeña. Actualment només es pot visitar l'església perquè el monestir està habitat i no s'hi pot accedir. L'entorn està molt ben condicionat, net, bonic i amb informació en diferents llocs. El corredor obert que du a la porta de l'església està jalonat per lloses plantades verticalment que contenen els versos del Cantar de Mío Cid referents al lloc.

Però no en vam poder veure l'interior. En obrir la porta exterior de l'església, trobàrem un cartell que deia que si no està el guia pots telefonar al número que està escrit i que en cinc minuts arriba. Després de tres telefonades i vint minuts, vam deixar San Pedro de Cardeña.

Tot i així, paga la pena la visita. 

Per fi li tocà el torn al Monasterio de Santa María la Real de Las Huelgas. Rep aquest nom del lloc on es va edificar, que en castellà  antic vol dir terreny de cultiu que no es treballa i es dedica a pastures. Va ser  fundat pel rei Alfonso VIII de Castella per influència de la seua muller, la reina  Leonor de Plantagenet, que volia el seu Fontevraud, l'aleta del cor de sa mare, Elionor d'Aquitània. 

Des del principi va ser un centre molt influent fins el punt que l'abadessa de Las Huelgas tenia tant de poder que depenia directament del papa i fins i tot podia nomenar abadesses d'altres monestirs. Tot això s'acaba amb  Pius IX, el dels pastissets.

Arquitectònicament és un monestir grandiós. El vam veure amb la companyia preceptiva d'un guia. La visita acaba en un nou espai expositiu  (quan vaig estar-hi la vegada anterior encara no existia) on es poden veure teles, objectes diversos, vestits i manuscrits, com el Códice de las Huelgas. Es tracta d'una còpia del segle XIV que recull el repertori que cantaven les monges i que ha esdevingut una de les principals fonts musicals de l'Ars Antiqua. El recorregut acaba en Las Claustrillas (foto anterior), un bell claustre romànic, la part més antiga del monestir.

Vam visitar el Museo de la Evolución Humana que, en el meu plantejament inicial del viatge, era l'únic objectiu. Però mentre buscava informació i anava trobant coses noves o recordant d'altres, com explicava al principi, el viatge acabà sent més complet. El museu és un espai molt còmode. Açò és important perquè moltes vegades hem trobat museus antipàtics, que no són confortables, que no et fan agradable la visita. A voltes és perquè es vol aprofitar un edifici dels dits històrics per damunt de qualsevol consideració raonable, per interessos allunyats dels artístics. Aquest museu de Burgos porta la firma de Juan Navarro Baldeweg i va ser inaugurat el 2010. És un espai net, lluminós, esclarit. El contingut està molt ben distribuït i ordenat temàticament per les diverses plantes. Cada mitja hora hi ha visita guiada cosa que permet fer un recorregut personal i un altre dirigit a fi de copsar més aspectes relatius a les troballes i investigacions del personal científic que s'ocupa dels jaciments. 

La visita als jaciments, a uns quinze de kilòmetres de la capital, al terme d'Ibeas de Juarros, consta de dues parts. Una, molt interessant on mostren les excavacions i una altra, prescindible, dirigida, al meu  parer, a l'alumnat escolar. Tot va començar amb la construcció del ferrocarril. En fer les obres per a la via van anar descobrint restes que aviat posaren en coneixement de la gent especialista. Açò és molt important ja que quan no hi havia protecció legal, en fer obres, podien aparèixer restes arqueològiques i que ningú les reconeguera, valorara n'informara. Quantes hauran quedat soterrades després d'haver vist la llum per una troballa casual! Recordeu el cas dels tractors que, en poder aprofundir la terra treien mosaics, per exemple, que donaven lloc al descobriment d'una vil·la romana o, el tren, com he dit, en el cas que ens ocupa, a la meravella de tot el que amaga la sierra de Atapuerca, un lloc màgic la contemplació del qual no cansa.

Tornem. Ens parem a Soria. Ara, sí, la cocatedral estava oberta i el claustre, magnífic. Ací baix el teniu, amb pou i xiprer.

Fotos: Ismael Vallès.