Caminito

No sé si del nom que va rebre la ciutat el 1715 (Ciudad de la Santísima Trinidad y Puerto de Santa María de los Buenos Aires) és d’on ve la grandiloqüència argentina. Tant se val: és un nom preciós que fa referència a la condició portuària de la ciutat. Tot i que la humitat de la ciutat no permet oblidar la proximitat de l’aigua del Plata, després de molts dies en la ciutat no havíem anat encara a La Boca, el barri que més a prop està del riu. Per això quan, en l’agència de viatges on anàvem a contractar les nostres excursions, ens oferiren la possibilitat d’afegir-nos a les visites guiades que organitzaven per la ciutat, vam elegir la de La Boca. 

Vam anar a peu, recorrent el carrer Defensa (ací dalt un aspecte del començament del carrer, en 2007) fins que es confon amb Regimiento de Patricios, avinguda de la qual parteix Vuelta de Rocha, carrer que porta directament al famós cantó de Caminito, punt de trobada dels components de l’excursió urbana. Així que de San Telmo, tocàrem una part de Barracas i arribàrem a La Boca. Si pensem el recorregut inversament s’explica molt bé com es va formar aquesta part de la ciutat. Els immigrants, italians principalment, que arribaven amb vaixell es quedaven en les proximitats del port malvivint a l’espera de trobar treball i es construïen cases de xapa i fusta que podien pintar gràcies a les sobres de pintures dels vaixells, per això l’aspecte virolat tan característic de la zona. A mesura que passa el temps la població creix i necessita edificar però encara ho fa rudimentàriament i pobra, en barraques: Barracas és el nom del barri adjacent. També creixen les necessitats i es construeixen magatzems a dojo. En queden molts a la vora de l’avinguda de Regimiento de Patricios, alguns dels quals en estat d’autèntica ruïna. Són de rajola i indiquen que en algun temps allò va ser una zona de molt de tràfec i d’una certa riquesa. Esta avinguda i la resta de carrers que vam recórrer fins arribar a la cita, tenen les voreres molt altres per a defensar-se de les crescudes del Riachuelo, el riu que desemboca en el riu de la Plata, situació que dona nom al barri: Boca. 
El cantó de Caminito està ple de turistes i de policia però no ens costa gens reconèixer la guia: una dona jubilada que es dedica a mostrar la seua ciutat perquè se l’estima. Ens conta la formació del carrer Caminito gràcies a la desaparició de les vies del tren i ens mostra la placa que reprodueix la lletra del tango Caminito (1). Passem al museu, que és el que ella vol realment ensenyar-nos. Es tracta del Museo de Bellas Artes de La Boca “Benito Quinquela Martín”. El museu és altament recomanable pel contingut, per la ubicació, per les vistes des de la terrassa i especialment per conèixer el personatge que el va crear, un artista i filantrop argentí que va castellanitzar l’ortografia del cognom italià de son pare adoptiu: Chinchella. 
En el vestíbul del museu hi ha un moble dispensador de revistes i periòdics gratuïts. Agafe el suplement cultural de La Nación amb la intenció de buscar un banc on pegue el solet i descansar una estona llegint. Ens acomiadem de la resta d’excursionistes. 
Quan comencem el camí de retorn la música del ventre ens avisa que s’ha fet l’hora de dinar. Parem en un restaurant que ocupa la planta baixa d’un antic magatzem rehabilitat. Mentre espere que ens servisquen mire el suplement del diari que portava i em trobe amb gran alegria la transcripció completa d’una conversa entre Paul Auster i Tomás Eloy Martínez. El novaiorquès diu que escriu per a comprendre, exactament el que sempre he sentit dir al meu amic Vicent Usó: “escric per a explicar-me el món”. I com que sóc una enamorada de les casualitats, i a més està Paul Auster pel mig, m’alegre molt de llegir que Tomás Eloy Martínez fa referència en eixe text als cartells amb la llegenda: “Las Malvinas son argentinas”, frase de reafirmació nacional omnipresent en tot el país i que vaig veure al llarg de tot el viatge en qualsevol suport i situació.

Fotografia d'Ismael Vallès

(1)
Caminito que el tiempo ha borrado 
Que juntos un día nos viste pasar 
He venido por última vez 
He venido a contarte mi mal. 

Caminito que entonces estabas 
Bordeado de trébol y juncos en flor 
Una sombra ya pronto serás 
Una sombra lo mismo que yo. 

Desde que se fue 
Triste vivo yo 
Caminito amigo 
Yo también me voy. 

Desde que se fue 
Nunca más volvió 
Seguiré sus pasos 
Caminito, adiós. 

Caminito abierto de cardos 
La mano del tiempo tu huella borró 
Y a tu lado quisiera caer 
Y que el tiempo nos mate a los dos. 

Desde que se fue 
Triste vivo yo 
Caminito amigo 
Yo también me voy. 

Desde que se fue 
Nunca más volvió 
Seguiré sus pasos 
Caminito, adiós. 

Composició de 1926 amb lletra de Gabino Coria PENALOZA i música de Juan de Dios FILIBERTO. El va cantar Carlos Gardel.