divendres, 1 de desembre del 2017

REUS

El meu marit i jo formem part d’un grup d’amistats que es reuneix unes quantes vegades a l’any amb objectiu gastronòmic. Més o menys la cosa va així: desembre, arròs amb fesols i naps; febrer lacón con grelos; abril, xocolatada; estiu, orxata i tardor, paella. Tot això també comporta mobilitat geogràfica arreu del País Valencià. Un dia de febrer, una de les amigues ens portà una botella de vermut negre que ens va servir, amb una rodanxeta de taronja, en uns gots adequats. Ah! El vermut! Quant de temps que no en sentia parlar.


A partir d’aquell dia vaig començar a llegir sobre la citada beguda fins que un dels viatges em portà a Reus delerosa de conèixer el Museu del vermut. Com sol passar moltes vegades amb les coses que s’anuncien a bombo i platerets, em va decebre. No és pròpiament un museu. Es tracta d’un bar que manté en les seues parets l’afany col·leccionista, principalment de cartells, del propietari. Quasi la totalitat dels bars de Reus tenen una oferta turística: un got  de vermut acompanyat de papes i olives a  un preu raonable. Crec que això fa més pel consum del vermut que l'estrany espai comercial dit museu.




Però Reus és més. És la ciutat de Gaudí. Tot i que no està clar si va nàixer allí o a Riudoms, una localitat pròxima. Un altre cas com el Colom o Pasteur: se’ls disputen moltes ciutats. El cas és que, com és ben sabut, és la ciutat del modernisme. Evidentment, a una ciutat comercial tan important durant gran part del segle XIX i part del XX, la gent rica havia de competir per tenir la casa més bella i més luxosa i l’estil imperant en aquells anys ho permetia. Molt interessant,  per a saber-ne més o senzillament fruir de l’espai, és la visita al Centre Gaudí, a la plaça del Mercadal. Una ciutat per a disfrutar-la carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici.

Mentre redacte aquest text, la casualitat em visita de la mà de l’amiga Sílvia Aymerich Lemos, que presentava a Reus Preludi i corrente per a Antoni, un projecte de Versions Múltiples.  Recomane la visita a Reus, recomane la lectura del llibre i recomane conèixer el projecte de traducció Versions múltiples.


Fotografies d'Ismael Vallès


5 comentaris:

  1. Molt interessant el teu article, però m'he quedat amb ganes de saber més del vermut i de Reus. Espere que tornes a escriure sobre les dues coses en un pròxim article.
    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre el vermut, en beurem. Sobre Reus, veurem.
      Gràcies, sempre tan atenta, Maluy.

      Elimina
  2. Gracies per les teves comunicacions. Feia temps que no t`escoltaven

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig començar el blog escrivint diàriament. Ara, publique el primer dia de cada més. La feina, amic! Gràcies.

      Elimina
  3. Un amic alcoià, víctima dels capricis cibernètics (com tantes altres persones que voleu deixar un missatge ací i no podeu), m'ha enviat aquest text:

    "Hola Dolors: He comentat el viatge a Reus, però crec que no he aconseguit fer-lo arribar enlloc. Deia mes o menys aixi: Fa unes setmanes després d’una excursió a la serra d’ Aitana, vam dinar a la Venta de Benifato. Feia molt de temps que el vermut no estava al vocabulari. Al dinar ens van servir un gotet de vermut. Doncs be, el vermut era de Reus. Un altra casualitat. Una abraçada. Ramon".
    Observeu les referències a una part del nostre País i a la casualitat.

    ResponElimina