dijous, 20 d’agost de 2020

Lió

Cada vegada que travessàvem França per a anar cap al nord o el centre d'Europa defugíem Lió a causa de la por a les complicacions viàries. Sol passar quan ens acostem a una gran ciutat. No sabem mai, fins que no ho coneixem, si la circumval·lació o la travessia seran amables o centrífugues.

Alhora ens sabia greu no visitar la tercera ciutat de la República,  dedicada  històricament a la indústria de la seda i referència internacional del beaujolais, eixe vi jove que el comerç francés ha sabut convertir en mite. Ve a tomb que conte, per allò de derribar mites, el que em va passar a la Bodega Baltasar Seguí, de Benimaclet. Havíem quedat a sopar a casa de la nostra amiga Nieves, que va estar convocant-nos durant uns quants anys per a prendre  el famós beaujolais el dissabte següent al tercer dijous de novembre. Un any em vaig oferir a portar jo el vi i, per a comprar-lo, vaig acudir a la citada bodega. Em va atendre una dona encisadora que sabia més de vi que Parker i Peñín. Anteriorment ja m'havia seduït amb la recomanació de la varietat que havia d'utilitzar per a preparar les peres al vi. Des d'aleshores he fet sempre eixes postres de manera sublim. 

 En entrar i preguntar-me què volia, li dic:

- Dues botelles de beaujolais. 

- Francés o espanyol?, em contesta.

Em quede perplexa. Ella somrient respectuosament m'explica que al capdavall és un vi jove i que els nostres cellers també en feien per eixos dies. Jo vaig pensar que a la grandeur li quedaven quatre dies. Vaig optar per endur-me una botella francesa i una altra de Toro. Durant el sopar no trobàrem diferències ressenyables. 

Tornem a la visita a Lió. Per fi enguany, l'estiu més estrany per a viatjar, allà que vam anar. Ens allotgem als afores i anem cada dia al centre de la ciutat amb autobús, l'únic lloc on trobàvem persones amb mascareta. No les porta tota la gent malgrat que és obligat. Però la població en general  no en fa cas.

El primer tast de la ciutat va ser a  l'espai de les ruines de Lugdunum, la ciutat que van fundar els romans i que potser ens recorden les històries d'Asterix. Estan al capdamunt d'un pujol des d'on es divisa gran part de la ciutat actual. Comprens immediatament que per qüestions de vigilància i defensa era un bon lloc.


Em va agradar molt el museu que forma part de l'espai arqueològic. Els fons actuals provenen d'ajuntar  totes les col·leccions que havien estat disperses en  diferents llocs. Em va resultar molt atractiu molt com l'arquitecte mimetitza l'edifici fins amagar-lo pràcticament. Sembla que va ser la condició que va posar: el museu s'ha de fer a tocar de la ruines. I així va ser. Dins de la muntanyeta i sense profanar l'entorn:






Ací dalt podem veure l'entrada i  un canó de llum. 

No vaig poder evitar recordar a Rafael Moneo i el seu Moderna Museet d'Estocolm: en veus l'entrada quan ja hi ets. Moneo tampoc no va voler destorbar el bosc. Penseu en altres arquitectes que fan tot el contrari. 

He de dir, però, que a causa de les restriccions de tota mena per l'actual pandèmia i les adaptacions higièniques, les visites a altres museus de Lió i les passejades es van fer molt incòmodes. Hauré de tornar a visitar aquesta ciutat!

(Les fotos són meues)





4 comentaris:

  1. M'encanta com fas les descripcions dels llocs que visites.Em fa gana de reprendre els viatges.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Apareixes com a persona desconeguda. Llàstima no saber qui ets.

      Suprimeix
  2. I a més a més amb les fotos tan xules!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs, mira, t'ho agraisc perquè justament la fotografia no és el meu fort.

      Suprimeix