divendres, 4 de març del 2011

El gosset de Paulov


Ivan Petrovich Paulov, com tots sabeu, va ser un metge rus que va estudiar, entre altres coses, la relació entre els estímuls i les respostes. Són famosos els assajos amb els gossos del seu laboratori. Per fer-ho curt, va observar que els gossos, en sentir la campana que anunciava el menjar ja salivaven com si tingueren el plat davant, encara que no l’hagueren vist. Des de fa molts anys jo patisc una versió autòctona del gosset de Paulov: sent parlar de falles i arranque a córrer.

No penseu, però, que n’estic contenta. És cert que la setmana de falles es pot aprofitar per anar a esquiar (Andorra esdevé valenciana) o per anar a la caseta o per visitar els boscos que comencen a irradiar primavera o per a visitar alguna ciutat europea. Tanmateix, em dol tenir ganes de fugir: vaig nàixer a la ciutat de València, entre la Seu i el Mercat, i m’agradaria sentir les falles com la meua festa major.

Com una gran festa vaig sentir les falles durant molts anys. El meu avi, ma mare, un amic de Quart de Poblet i jo anàvem a rodar tots els anys les mateixes falles: la del Mercat (en aquella època, de les millors), la de la Mercè (que estava al costat), la del Dr. Collado (aleshores molt important), la de Na Jordana (la nostra preferida) i la del Pilar (la més verda). A mesura que ens les trobàvem, rodàvem també les xicotetes. Vaig tenir bons mestres per a saber interpretar les falles, per a traure’n tot el profit de l’humor que volien transmetre i apreciar l’art de defugir la censura. Les podíem veure amb tranquil·litat, llegint tots els cartellets perquè aleshores la gent sabia que una falla es roda de dreta a esquerra, que no s’ha de tenir pressa, i perquè ningú no te la tapava des de dins perquè ningú no hi podia entrar.

Jo tenia vestit de llauradora però no era fallera, no pertanyia a cap comissió. Alguns anys em buscaven d’una falla pròxima al meu domicili per a engrossir la comissió femenina durant l’ofrena. Em posaven una banda de qualsevol any anterior i ocultaven amb una insígnia la xifra de l’any perquè no es notara la martingala. Recorde.... Per què una persona com jo, que podria continuar evocant records entranyables durant pàgines i pàgines, deixa d’estimar les falles? Tinc el convenciment que algú me les ha furtat, però no vull esforçar-me a esbrinar-ho, que se n’ocupen el sociòlegs. N’estic avorrida. Actualment per a mi les falles són unes festes de caràcter internacional com les curses del Palio de Siena o les desfilades del Military Tattoo d’Edinburgh.


València, 22 de novembre de 2007
Publicat a la revista A LA NOSTRA MARXA FALLERA 2008

2 comentaris:

  1. Compartim les ganes de pegar a córrer quan comencen aquestes festes. Bé és cert que jo no he viscut mai les falles amb intensitat (els de poble anàvem, si de cas, un dia a valència, i prou), però visc a la capital molts anys, i no puc acostumar-me al soroll, el fum, l'ocupació incívica dels carrers...
    Bona fugida!

    ResponElimina
  2. Gràcies. Ja ho contaré. Aquestes falles aniré a Turquia.
    D.

    ResponElimina