En un primer pensament hom pot creure que l’Administració no és un medi on puga haver discriminació. De fet, a l’hora d’opositar a un ajuntament, a la Generalitat o a la Seguretat Social les dones i els homes paguen les mateixes taxes i responen les mateixes preguntes en la mateixa sala. Però —com diria l’escriptor Josep Piera— ací s’acaba tot.
Durant el període de preparació de l’oposició, la dona ha temut constantment qualsevol incident en el seu àmbit domesticofamiliar. Si s’avaria un electrodomèstic, si un xiquet cau malalt o si un dels avis rep l'avís per a ser operat, ella haurà de deixar l’acadèmia i haurà de traure el temps per a atendre les feines sobrevingudes del seu temps d’estudi. Per tant, la dona anirà a l’examen —si pot arribar-hi— amb un esforç afegit, en el millor dels casos, o en inferioritat de condicions, cosa que fa que siga majoritària la presència femenina en els grups de categoria inferior.
La dona ja ha aprovat. És possible que haja d’anar a prendre possessió amb una criatura al braç, però això no impedeix que puga signar. La plaça és seua. En la primera nòmina pot comprovar que cobra igual que els companys mascles però encara no sap que es troba davant una fal·làcia. A mesura que passa el temps s’adonarà que el seu cap de servei tria primerament els homes per als cursos d’informàtica; que quan hi ha la possibilitat d’ocupar una plaça vacant de millor remuneració, el més probable es que se’n beneficie un home per dos motius: per ser-ho i per tenir més cursos d’informàtica.
Fa molts anys no era estrany que en una oficina d’atenció al públic, un ciutadà que acabava d’escoltar tota la informació necessària de boca d’una funcionària, diguera: “Senyoreta, cride el seu company, que m’ho diga ell”. Potser avui no és corrent això però sí que ho és sentir coses així a qui acaba d’eixir d’un centre oficial: “m’ha atés un home que en sabia molt, es veu que n'és el director” versus “m’ha atés una xica molt mona, deu ser la secretària”. Doncs, no, senyor! Totes les dones que treballen a l'administració no són secretàries (encara que pràcticament totes les secretàries són dones). Les dones a l'administració tenim els mateixos drets que els homes a ocupar càrrecs, una altra cosa és que puguem accedir-hi en igualtat de condicions.
És cert que de “la xica mona” a les víctimes de la violència de gènere hi ha una diferència d'intensitat però també és cert que forma part de la mateixa actitud i és més cert encara que aquesta actitud s’ha d’eliminar. En aquesta tasca ens hem de comprometre totes i no hi valen postures ofeses de falsa estètica progressista segons les quals es qualifica de gueto qualsevol organització feminista. De la mateixa manera que els diners que destinem a combatre la fam africana els confiem a una ONG, la ràbia i el rebuig envers la discriminació de les dones hem de canalitzar-ho a través d’una associació —¿qui no pertany a un partit polític, un sindicat, una falla, una organització veinal on hi haja grup de dones?— que ens mostre la manera més eficaç de treballar contra la discriminació. Si les dones mortes pels seus marits són la punta de l’iceberg, comencem per desfer el gel des de la base. Segur que tomba.
Publicat a la revista de la Intersindical Valenciana:
ALLIOLI EXTRA DE LA DONA 2004
Desde luego que en la administración pública se discrimina a las mujeres, tal como has descrito. Y de muchas formas más o menos sutiles: no llamarte para una reunión, no facilitarte información, pasar olímpicamente de tí si se acerca el jefe... Saludos cordiales.
ResponEliminaHola, Isabel. Tenemos mucho camino aún por recorrer para alcanzar la igualdad y no sólo en derechos: las actitudes, los chistes, las bromas... veo muy difícil erradicar todo esto.
ResponEliminaAcabo de volver de Turquía y me voy a poner al día de todas las novedades de tu Mujeres de Roma.
D.