Vedere Napoli e poi morire —veure Nàpols i, després, morir— funciona com un dels eslògans turístics més antics i coneguts. Però jo la considere una frase inexacta per insuficient. Vol dir que no pots morir sense conéixer aquesta ciutat tirrena però tampoc ens hauríem de morir sense haver-la visitada dues, tres, quatre... moltes vegades. També és cert que podem adaptar aquestes dites famoses als nostres interessos personals i transformar-les en intencions pròpies. Jo la vaig canviar per un desig molt concret: no morir-me abans d’haver entrat a la badia de Nàpols, atreta per tot el que havia llegit sobre la bellesa d’aquest indret. Arribà el moment d’anar-hi. Vaig passejar la ciutat —viva com cap altra— i vaig visitar el castell d’Alfons el Magnànim, la propera Cuma... però jo volia embarcar-me. Com sabeu, des de les puntes de terra mirem cap a la mar i n’imaginem la immensitat. Des de la mar, llunyana o no, entrem a les badies. La badia pot ser un fi en si mateixa —per cercar aixopluc si la navegació ho demana— o, simplement, per fruir. Jo volia entrar a la badia de Nàpols per contemplar-la, sense més pretensions però amb algunes condicions: havia de ser un dia clar, sense cap núvol que enterbolira la visió del Vesubi i havia de ser de vesprada, quan el sol il·lumina però no enlluerna. S’ha de tenir en compte que en aquestes costes el sol ix per la terra i que, per tant, si entres a Nàpols de matí tens tota la llum solar de cara. Encara pitjor ha de ser entrar de nit i veure només els llums elèctrics que infecten la costa mediterrània i que, òbviament, no era l’enllumenat que rebia els emperadors romans quan tornaven d’Ischia, de Pròcida o de Capri, les illes més grans de l’arxipèlag que sembla tenir cura, com un exèrcit etern i fidel, de la badia. Vaig embarcar-me de matí a Nàpols cap a Ischia i de vesprada vaig fer el trajecte oposat per a poder entrar a la badia com havia somiat. Vaig reformular la dita: Veure Nàpols és morir.
València, 26 d’octubre de 2008
Publicat al diari El Punt el 16 de novembre de 2008
Gràcies per la teva detallada explicació. Agafen ganes d'anar-hi ara mateix.
ResponEliminaBon dia, Anna. Gràcies per alimentar el meu bloc amb les teues paraules. T'ho agraïsc i molt ja que sé que la literatura de viatges no és el que més t'agrada. Avui estem de festa ací a València i fa un dia preciós.
ResponEliminaD.
Sempre ens venen el sud d'Itàlia com un lloc poc recomanable, insegur i brut. La teua visió, enriquidora, espanta prejudicis i em marca un altre objectiu. Gràcies.
ResponEliminaNo, Queti, no. El que no pots fer és a les tantes de la nit clavar-te en segons quins barris, com passa arreu del món. Recorda que el regne de Nàpols i Sicília va ser nostre. Els castells sempre tenen el mateix cognom "aragonese", en clara referència a la Corona d'Aragó. Passejar per ciutats com Taranto o Salerno és com passejar per València. Brutes? Doncs, sí, però bellíssimes. Ja no aniràs veïent a mesura que cresca el bloc.
ResponElimina¡Me han entrado ganas urgentes de ir a Nápoles y entrar en su bahía por el mar...! Un artículo muy bonito, dolors. Besos.
ResponEliminaIsabel, a ver si fundamos una ciudad con mujeres navegantes. Gracias por escribir.
ResponEliminaD.
Ja, ja, dolors, yo muy marinera no soy. Pero bueno, yo os esperaría todas las tarde en tierra firme. Besos.
ResponEliminaBonita imagen. Tienes una gran habilidad para hacer que VEAMOS todo lo que escribes.
ResponEliminaD.