La meua amiga Montserrat em donà a conéixer de part del seu marit, suís practicant, l’Alfonsina Storni. Vaig aparcar la informació que em va fer arribar per correu electrònic en espera d’estudiar la figura de la poeta argentina nascuda a Suïssa i decidir si publicava alguna cosa sobre ella el 8 de març o buscava un altre enfocament.
Posteriorment, però sense haver pres cap decisió al respecte, conec per causalitat la professora doctora Elia Saneleuterio Temporal que em regala el seu text Los viajes de “La Storni”, recollit en el volum col·lectiu El viaje en la Literatura Hipanoamericana: el espíritu colombino, editat a l’abric del VII Congreso Internacional de la AEELH (Asociación Española de Estudios Literarios Hispanoamericanos).
Elia havia escrit en el mateix número de la revista de la Universtat de València Náyade, on jo vaig publicar Bàrbara invitada per la doctora Ana Lozano de la Pola, la qual té un article, Viajes de escritura y lectura en los cuentos de Silvina Ocampo (escriptora present igualment a l'olimp literari argentí), en el volum de l'AEELH abans citat. Com es veu clarament, una cadena de casualitats literàries molt reconfortants. Sembla aquell conte de la cabreta que volia pa, una cadena de casualitats.
En aquells moments jo sabia poc d'Argentina. Coneixia aquest país i les seus gents per dues raons principals: els textos que copiava en classe de mecanogafia, allà pels anys seixanta (per què tindrien eixe llibre?), i el viatge que vaig fer el 2007 a Buenos Aires. En aquelles classes de mecanografia, en una acadèmia sítia en l'actual plaça de l'Ajuntament, recorde que vaig llegir el mot colectivo per primera vegada referit a un autobús de transport públic i també la recomanació de caminar de casa al treball i únicament “tomar el colectivo” si es té molta pressa. Em sonava una cosa molt estranya perquè jo era molt joveneta i em movia a pas lleuger per tota València. Només agafava el tramvia, el 22, per a anar a Quart de Poblet. Posteriorment vaig conéixer la fama que tenen les dones argentines de cuidar-se. Ho vaig comprovar quan, a qualsevol hora, pel parc Lezama veia dones caminant amb roba esportiva. També vaig observar que a les dones ens serveixen edulcorant quan demanem cafè o infusió però als homes els pregunten si en volen. Si aneu a Buenos Aires heu de saber que un té és un té però una infusió és un té de hierbas. Quan el demanes en qualsevol lloc has d’especificar quina herba vols: manzanilla, tilo, boldo... però no pots demanar poliol o timó perquè no els coneixen i no en tenen.
Alfonsina Storni, qui es va suicidar per ofegament en el riu de la Plata als 46 anys, després d'haver-ho anunciat en un poema dedicat a Horacio Quiroga,
amic i amant, que s'havia suicidat un any abans. Uns pocs anys després Virginia Woolf ho faria al riu Ouse. Alfonsina pensava que el suicidi és una elecció de les persones gràcies al seu lliure albir. M'ha vingut al cap la pel·lícula de 1971 Harold i Maud.
La recomane, ja que malgrat tocar eixe tema, també té humor. Si més no, no deixe un gust amarg. Que tingueu un bon any!
Totes les fotos són captures d'internet
Posteriorment, però sense haver pres cap decisió al respecte, conec per causalitat la professora doctora Elia Saneleuterio Temporal que em regala el seu text Los viajes de “La Storni”, recollit en el volum col·lectiu El viaje en la Literatura Hipanoamericana: el espíritu colombino, editat a l’abric del VII Congreso Internacional de la AEELH (Asociación Española de Estudios Literarios Hispanoamericanos).
Elia havia escrit en el mateix número de la revista de la Universtat de València Náyade, on jo vaig publicar Bàrbara invitada per la doctora Ana Lozano de la Pola, la qual té un article, Viajes de escritura y lectura en los cuentos de Silvina Ocampo (escriptora present igualment a l'olimp literari argentí), en el volum de l'AEELH abans citat. Com es veu clarament, una cadena de casualitats literàries molt reconfortants. Sembla aquell conte de la cabreta que volia pa, una cadena de casualitats.
En aquells moments jo sabia poc d'Argentina. Coneixia aquest país i les seus gents per dues raons principals: els textos que copiava en classe de mecanogafia, allà pels anys seixanta (per què tindrien eixe llibre?), i el viatge que vaig fer el 2007 a Buenos Aires. En aquelles classes de mecanografia, en una acadèmia sítia en l'actual plaça de l'Ajuntament, recorde que vaig llegir el mot colectivo per primera vegada referit a un autobús de transport públic i també la recomanació de caminar de casa al treball i únicament “tomar el colectivo” si es té molta pressa. Em sonava una cosa molt estranya perquè jo era molt joveneta i em movia a pas lleuger per tota València. Només agafava el tramvia, el 22, per a anar a Quart de Poblet. Posteriorment vaig conéixer la fama que tenen les dones argentines de cuidar-se. Ho vaig comprovar quan, a qualsevol hora, pel parc Lezama veia dones caminant amb roba esportiva. També vaig observar que a les dones ens serveixen edulcorant quan demanem cafè o infusió però als homes els pregunten si en volen. Si aneu a Buenos Aires heu de saber que un té és un té però una infusió és un té de hierbas. Quan el demanes en qualsevol lloc has d’especificar quina herba vols: manzanilla, tilo, boldo... però no pots demanar poliol o timó perquè no els coneixen i no en tenen.
Alfonsina Storni, qui es va suicidar per ofegament en el riu de la Plata als 46 anys, després d'haver-ho anunciat en un poema dedicat a Horacio Quiroga,
amic i amant, que s'havia suicidat un any abans. Uns pocs anys després Virginia Woolf ho faria al riu Ouse. Alfonsina pensava que el suicidi és una elecció de les persones gràcies al seu lliure albir. M'ha vingut al cap la pel·lícula de 1971 Harold i Maud. La recomane, ja que malgrat tocar eixe tema, també té humor. Si més no, no deixe un gust amarg. Que tingueu un bon any!
Totes les fotos són captures d'internet
La primera lectura del 2017 és de Dolors Jimeno Montesa. La narració en espiral que et porta al final fascinant. Fascinant perquè la Jimeno Montesa en fa un acte de lliure albir.
ResponEliminaM' adono que aquest 2017 seguiré llegint.
Benvolgudíssima Assumpció, moltes gràcies per les teues paraules. Al capdavall llegir i escriure és el que més ens satisfà. Tu recordes la pel·lícula? La passaven en aquelles sales d'art i assaig. Molt bon any, amiga.
EliminaJa veig que comences bé l'any. Que et siga propici, i que els encadenaments et duguen ben lluny, però sempre, sempre, on tu vulgues anar.
ResponEliminaBon dia i bon any, Vicent. Doncs, sí, publique normalment els dies 1 i 15 de cada mes, de manera que comence l'any així al capdvall gener comença pel primer dia. Gràcies per la teua visita.
ResponEliminaGràcies per la menció, Dolors. Em pilles, entre d'altres, amb un article per a una revista acadèmica sobre el final tràgic d'Alfonsina (enfocat des de la poesia), continuació de la recerca que vaig encetar al capítol que comentes. No he publicat res sobre ella en aquestos quasi 10 anys, així que els encadenaments hi continuen...
ResponEliminaBon dia, Èlia. No saps com m'agrada que em digues això! Així que continuem amb l'Alfonsina, baula a baula, en una cadena que espere que servisca perquè la gent la conega millor. Una abraçada, amiga.
Elimina