El pont del Sund

Isak Dinesen, nom literari de l’aventurera baronessa danesa Karen Blixen, ens conta en un dels seus relats que, quan la primavera es retardava i el fred hivernal s’allargava massa, el Sund –el braç de mar que separa la península escandinava de Dinamarca– es gelava i deixava incomunicades les costes sueca i danesa. Els vaixells, com explica Jules Verne en la novel·la Una hivernada als gels, no poden trencar el glaç. Encara pitjor: el glaç pot trencar els vaixells de fusta en una mena d’abraçada mortal.

Actualment, en els nostres dies, el Sund ja no es glaça a causa dels efectes del canvi climàtic i el consegüent augment de la temperatura de l’aigua de la mar, que n'evita la congelació. Però  encara que el Sund és gelara en aquests moments les costes de l’un i de l’altre país no quedarien incomunicades per mar: tenim el recurs del pont que uneix Copenhaguen amb Malmö, és a dir, Dinamarca amb Suècia. En la imatge, presa d'internet, podeu veure el pont des de Dinamarca, quan el tram soterrani ix a la superfície de l’illa artificial construïda ex professo.

Recordareu que en la Geografia de segon de Batxillerat de fa dècades, estudiàvem els estrets Kattegat, Skagerrak i Sund. 

Vaig tenir l’oportunitat de passar el pont del Sund tan sols una setmana després de la inauguració, en juliol de 2000, i puc assegurar que és molt emotiu iniciar el trajecte a Copenhaguen a través d'un túnel submarí per a eixir, als pocs quilòmetres, de nou a la superfície i trobar-se sobre un pont de tirants que es recolza en una illa artificial abans d'acabar en terres sueques. Durant la travessia per la part oberta, és a dir, a l’aire lliure, tenia la mar a dreta i a esquerra o, per dir-ho en termes mariners, a estribord i a babord, i em creia un ocell que planava  sobre l’aigua. Vaig somiar durant  setze quilòmetres. Aquest pont no és el més llarg dels existents, però ha sigut el més difícil de construir, fins la seua data, per les característiques del corrent, no oblidem que estem parlant de les aigües que intercanvien el mar Bàltic i el mar del Nord, sotmeses a greus tempestes que, encara avui en dia, interrompen la navegació durant l’hivern.

També cal considerar que passar un pont té, de vegades, una certa màgia. Es poden passar ponts bellíssims, curts, llargs, urbans, antics, referents de l’enginyeria, fluvials, marítims, d’autoria famosa, inútils (no tots porten d’una vora a una altra), històrics, de llegenda, d’evocació literària o cinematogràfica… Els que m’interessen són els que em porten on jo desitge i no sols perquè em possibiliten continuar el trajecte. Per això el pont del Sund té per a mi una certa màgia. D’una banda, em porta a Suècia, un país que m’agrada molt, i més enllà a Noruega, el territori de major bellesa que conec (encara no he visitat Nova Zelanda). I d’altra, m’estalvia embarcar-me en un vaixell que s’ompli majoritàriament de persones l’única intenció de les quals és emborratxar-se (i comprar més alcohol encara del que els cap al cos) per allò dels impostos i les aigües internacionals. Encara podria afegir una anècdota simpàtica: es paga en corones daneses, corones sueques o euros. No patiu, són protestants i difícilment vos enganyaran en el canvi.