Malta

Quan diem Malta ens podem referir solament a l’illa que porta eixe nom, la major de l’arxipèlag, o a l’estat, format també per les illes de Gozo, Comino i unes altres encara més menudes, senzillament, illots. Tot plegat l’estat maltés és molt xicotet en extensió, tant que el punt que es fa sobre el mapa per a marcar-ne territori és major que el que correspondria en moltes de les escales cartogràfiques. Això no lleva la gran importància estratègica de tenir eixa immensa torre de guaita   (hi ha qui en diu portaavions) al bell mig de la mar, entre Sicília al nord i Tunísia i Líbia al sud. Fa més de vint-i-dos segles ja era refugi o base militar dels diferents pobles que hi arribaven. Per no fer-ho llarg, citaré el nostre Pere el Gran, que també va ocupar Malta —és molt freqüent trobar en aquest estat insular testimonis de la presència de la Corona d’Aragó. 

Va ser ocupada pels templers i així fins Napoleó, que utilitzà —repetim la història— l’illa gran com a base naval per a la invasió d’Egipte. Posteriorment, Malta cau sota la dominació britànica i n’esdevé colònia fins al 1964, quan arriba la independència de l’arxipèlag. Com a estat independent, Malta signa dècades més tard l’Acord de Schengen.

En parlar de Malta, m’agrada recordar la història dels cavallers templers  que al llarg dels temps anaren de les croades a Jerusalem, a Rodes, a Xipre i a Malta, on Carles I els va deixar instal·lar-se a canvi de vigilar el mar (de nou la importància estratègica) per als interessos del monarca i amb l’exigència d’un falcó com a tribut anual.  

La capital és molt turística, és a dir, no pots caminar amb comoditat pels carrers i has de fer una cua immensa per a entrar a la catedral, per exemple. Hi ha llocs de gran interés per a visitar degut a la diversitat dels pobles que l’han ocupada (memorable l’antic hospital dels cavallers). Em va sorpendre molt la quantitat d’imatges de sant Josep a les façanes o a les fornícules dels cantons.

S’ha de tenir en compte que l’estat maltés té dues llengües oficials, anglés i maltés, i una tercera, l’italià, que és parlada per la majoria de la gent però que no té l’estatus de les dues anteriors. Malta  rep molt d'alumnat per a estudiar anglés: una illa més barata que el Regne Unit i amb molt més bon clima.

Durant l’estada a Malta, vaig dedicar un dia a visitar l’illa de Gozo, situada al nord de l’arxipèlag i separada de l’illa gran per la diminuta Comino. Arribí a Victoria, capital cultural i comercial de l’illa, amb autobús des del port. És curiós el sistema de transport de les illes malteses. És eficient, envellit i amb alguna complicació. És eficient perquè els autobusos et porten arreu: vages on vages sempre hi ha una línia que hi mena. Envellit perquè els models de vehicle són antics, segurament jubilats d’altres llocs i tornats a posar en servei. El conductor, que hi fa de cobrador, sempre du la porta oberta i no vaig arribar a saber si és que ja no funciona el tancament o si és, com vaig llegir en alguna guia turística, perquè allà sempre fa bon temps. Una de les complicacions és la lentitud en el cobrament. Resulta que quan Malta va acollir-se a l'euro, va fer una conversió escrupolosa dels preus existents a la nova moneda —i no com passa a Finlàndia, on no encunyen les d’un i dos cèntims. De manera que els bitllets d’autobús a banda de tenir un preu diferent per a cada trajecte, tenen imports de 93 cèntims, 1,27 euros, etc. Això fa que el moment de pujar, quan s’ha de pagar, es faça etern a causa, lògicament, de la quantitat de monedetes que s’han de fer servir i comptar tant per qui paga com per qui cobra.

Acabe amb una recomanació: si aneu a Malta, no penseu en el plaer de la gastronomia. Al més que podeu aspirar si busqueu cuina local és a menjar conill mal guisat i pitjor servit.

Les fotos són d'Ismael Vallès