El Loira

Fa uns anys vam anar a Amboise i vam visitar el seu  castell, un dels molts que acompanyen el curs  del Loira. No volíem  fer un recorregut sufocant i veure un castell darrere d’un altre. Sempre he pensat, i continue fent-ho, que resseguir un riu, acompanyar-lo del naixement a la desembocadura és un viatge molt bonic, però visitar   un nombre gran de castells, per molt a la vora del riu que estiguen,  no seria convenient per a gaudir amb comoditat del viatge.

A més, també pense que França és el territori que necessàriament hem de travessar per a dirigir-nos a qualsevol altre país d’Europa i que, per tant, tindria més oportunitats de conèixer les desenes de castells. Unes fonts en citen 80 i d’altres, entre 40 i 70, segons compten els que toquen les ribes o no. En general tots són renaixentistes, alguns d’origen anterior. L’estiu de l’any 17, de nou camí de Suïssa,  en volíem visitar un o dos més. Així ho vam fer. Tocà Chambord.

El castell dels castells, el palau dels palaus, la residència del rei en la vall dels reis. El va manar construir Francesc I com a espai de lleure. Arquitectònicament és d’un gran interès: des de la influència de Leonardo da Vinci a la intervenció dels millors mestres de la construcció fins que Lluís XIV donà l’obra per acabada. És una unitat harmònica que es conserva en molt bon estat, igual que l’entorn de boscos, gràcies a la protecció de l’estat.

La lectura de la novel·la de José María Pérez González, Peridis, La maldición de la reina Leonor, em va fer anar a Burgos, lògicament en un altre viatge,  i tornar a visitar el monestir de Las Huelgas. També em va dur, una vegada en el Loira, a Fontevraud, l’abadia que fundà Elionor d’Aquitània i que va inspirar la construcció del monestir de la reina Plantagenet castellana.

Fundada en el segle XII és la ciutat monàstica més gran d’Europa que es conserva. Trenta-sis abadesses, en general de sang reial,  n’ocuparen la càtedra. Però Napoleó la va transformar en presó, un ús que es mantingué fins 1963. Un desastre.  Un disgust. Queda molt poquet en peu en l'interior, està completament refet inclús les tombes dels Plantagenet.  És ben difícil evocar-ne el passat de tan gran abadia. La imatge que jo m’havia fet a partir del que vaig entendre durant  la  lectura de la citada novel·la es va esvair per culpa dels afegitons arquitectònics al llarg de tants segles i, sobre tot, la destrossa per a dedicar el recinte a presidi. Ara bé, França segueix un model turístic digne d’admiració cosa que fa, en aquest cas,  que fins i tot aquesta antiga ciutat monàstica continue resultant atractiva gràcies a les activitats, alienes a la història, que preparen constantment especialment per al turisme domèstic que hi va com en pelegrinatge.

Fotos d'Ismael Vallès