Kiruna

Tornàrem  de les Lofoten al continent a través del portet de Skutvik, passàrem les serres que separen Noruega de Suècia, dites Alps escandinaus, i visitàrem Kiruna, una ciutat que data de finals del segle XIX i que té una església votada per la gent sueca, l’any 2001, com el monument més bonic del país. Una dècada més tard, nosaltres vam visitar aquesta curiosa i menuda ciutat (ací baix l'edifici de la biblioteca).

Suècia habitava la meua imaginació com un territori gran, esclarit, fred, amb molta llum. El país de Selma Lagerlöf i el seu Nils Holgersson;  de Maria Gripe i tots els contes  que li  van llegir el meu fill i la meua filla; dels Bergman del cinema  i de Fresas Salvajes, la pel·lícula on encara es pot veure que els vehicles circulen per l’esquerra. Més recentment  del Tetrabrick; Ikea i Jens Lapidus.

Els samis ja coneixien des de fa molt de temps que les muntanyes de la regió Kirunavaara i Luossavaara, al nord del país, eren curulles de mena de ferro però fins a finals del segle XIX, quan la tecnologia ho permeté, no es va obrir la mina de Kiruna. Això comportà la creació de la ciutat de Kiruna, la més septentrional de Suècia, per damunt del cercle polar,  i la construcció del ferrocarril que permetia el transport del ferro a dos ports: Lulea, al Bàltic,  i Narvick, al Mar de Noruega. Tant Noruega com Suècia  es van entendre  pel bé de sengles economies (penseu en el nostre arc mediterrani).

El disseny de Kiruna és una obra revolucionària dels arquitectes Per Olof Hallman i Gustaf Wickman, que van prendre en consideració criteris geogràfics i climatològics fins aleshores no pensats. Van situar la ciutat en un turó que reduïa el fred i amb una orientació que la defensava del vent polar. La ciutat, a hores d’ara, està en vies de ser traslladada perquè l’extracció de mineral va minvant el subsòl. De fet, alguns dels edificis originals, en moments anteriors al present, ja han sigut canviats de lloc  a fi i efecte de fugir d’alguna probable solsida.

Entre eixos edificis, destaca, com he dit al principi, l’església, construïda en la primera dècada del segle passat per Wickman. L’exterior sembla de fusta, però no l’és. 

Les façanes tenen una decoració d'escates de peix que afavoreix que la neu no s'hi retinga.

L’edifici principal i els annexos ocupen un jardinet de nova creació molt agradable amb caminals enllumenats. No oblidem que estem en la regió de Lapònia i tenim dies molt curts i una foscor absoluta de més d’un parell de mesos.

L’interior és impressionant. Tot de fusta. Sembla xicotet però té una gran capacitat. Ambientat per uns llums ben dirigits on cal i amb catifes i altres teles de dibuixos d’artesania lapona. Ara bé, té un retaule que només es justifica per l’artista: l’aficionat príncep Eugeni, fill del rei del moment.

Fotos: Ismael Vallès.