LA PLACETA DE LES XIQUES, de Josep Lluís Peiró

Text  que he preparat per a la presentació de la novel·la a la biblioteca de Muro, dijous 5 de març de 2020, en el marc de la Festa del Llibre.

La majoria de vosaltres sabreu que Josep va estar malalt poc de temps però el suficient, abans que se l’emportara la parca, per a deixar tot allò relatiu a la novel·la, de la qual tot seguit vos parlaré, ben organitzat. Em va dir que volia que jo li presentara el llibre ací a Muro perquè “ningú millor que tu coneix la gènesi de la novel·la”. 

Efectivament. Sempre que un dissabte de vesprada coincidíem ací a Muro ell i nosaltres, Ismael i jo, sempre, dic, ens visitava. No venia mai amb les mans buides: caquis, figues, ferros per a les escultures d’una amiga comuna... i conversa. Conversa intel·ligent i entranyable. Solia contar moltes coses, parlar de les seus amistats i dels seus viatges. Un dia ens contà la història d’una dona, ja entrada en la setantena, veïna seua d’Alcoi, amb la qual parlava de tant en tant i que li contava pinzellades de la vida que havia dut i que la va portar a Alcoi primer com a prostituta i després com a amant d’un home ric. Eixe és el naixement de Carmesina, el personatge. La novel·la, la idea, la creació de l’obra és de Josep Lluís Peiró, plenament. Ja sabeu que la literatura és SEMPRE autobiogràfica perquè el que escrivim ha sigut viscut, recordat, escoltat, llegit, imaginat, observat, desitjat, somniat... és propietat de l’autoria.

Pel que fa al procés de l’escriptura aniré al llarg de la meua intervenció comentant-ne algun detall.

El nostre Josele també deixà organitzada la presentació a Alcoi. Eixa serà el proper dijous, 12 de març, a les 19:30 h al Centre Ovidi Montllor i anirà a càrrec de Vicent Luna, que avui no ens ha pogut acompanyar però m’ha enviat un escrit del qual vos participe alguns fragments. Diu Vicent: 

La meua il·lusió era estar en aquesta presentació, però m’ha estat impossible.....Peiró m’encomanà, com a amic, que fera totes les gestions necessàries perquè la seua il·lusió, editar la “La Placeta de les Xiques”, es fera realitat... En un temps rècord vam poder editar el llibre que avui us presentem. Amb la mala sort, que el dia que entrava en màquines l’amic Josep Lluís ens digué adéu. Només per unes hores no va poder veure el llibre editat. I us he de dir també que Josep insistí a dir-me que en aquesta presentació, i en la que es farà a Alcoi properament, es donés gratuïtament un exemplar a cadascun dels assistents... La resta de llibres s’haurien de posar a la venda en les llibreries de Muro i Alcoi, i els beneficis de la venda s’havien de donar a l’ONG “Eloi Molines”.

Arriba ja el moment de parlar del llibre. La portada és una foto de la repetida placeta alcoiana. Aquest espai ha tingut diversos noms al llarg dels segles: Del Mur Vell, Plazuela de San Juan Bautista, San Agustín-Tou de l’Andana i ja des de 1995, Placeta de les Xiques. Es tracta d’un nom amable, eufemisme en diria jo, per a les cases de prostitució que hi havia a l’entorn (Ca la Luisa, Ca la Marquesa, Ca la Concha, etc.)

La contraportada conté l’habitual síntesi argumental. En aquesta ocasió és obra de Pilar Monerri, l’assessora literària i correctora lingüística que ha tingut el nostre autor. Les funcions editorials avui en dia han canviat molt. Tradicionalment les editorials han tingut el seu equip de correcció. Perquè vos en feu una idea, 3 i 4, en l’època gloriosa, arribà a tenir fins una quarta correcció, sempre persones distintes. Actualment eixa tasca recau en l’autor, en l’autora. Peiró ha tingut la sort i el luxe de trobar Pilar Monerri, tot i que, sospite (Pilar també), que a última hora ell, impacient i cabut de mena, encara haurà clavat cullerada i haurà imposat el seu criteri en un nom, una situació... el que siga. Però no farem tasca detectivesca. La novel·la és redona, fresca, natural i creïble.

Obrim el llibre i trobem una foto de l’autor amb un resum del seu currículum, suficient perquè jo ara no tinga la necessitat de repetir i perquè Joanjo ja ens n'ha parlat convenientment d’aquest mestre renovador i compromés amb l’escola pública valenciana, activista cultural i lluitador pel redreçament de la llengua i la cultura del País Valencià. Afiliat a l’STEPV des de la seua fundació.

Continuem analitzant el llibre. Ja en pàgina interior, els crèdits, informació legal, editorial, ISBN, etc. 

La dedicatòria, senzilla, ferma: A Ximo Llorca, tota una declaració d’amistat, lleialtat i posicionament polític. 

En la plana següent, el posicionament ideològic: un aforisme de l’assaig Judicis finals de Joan Fuster. Llisc: “Sobre totes les coses que poden repugnar en la prostitució, n’hi ha una d’essencial: que constitueix una forma amargament flagrant de simonia”. Recordem la definició de simonia: “Compra o venda de béns espirituals o de càrrecs eclesiàstics a canvi de diners o d'algun altre avantatge o benefici”. Fuster i, per conseqüència Peiró, sacralitzen el cos de les dones i ens recorden que “comprar sexe és comprar el cos i també l'ànima, la persona mateixa”, com diu la reconeguda feminista i abolicionista Macu Gimeno, que afig que “cada vegada és més la gent que entén que això és esclavitud”. Un motiu de reflexió que convé fer ara, vespres del 8 de març.

Per tot el que acabe de dir, considere que és molt important l’elecció de l’aforisme citat: hem de tenir en compte que parlar sobre la prostitució és una tasca arriscada, difícil, i més en la situació actual en què les feministes n’estem majoritàriament per l’abolició, com la mateixa ministra Irene Montero. He de dir que Peiró en cap moment jutja o justifica la prostitució. Es limita a descriure les situacions i a posar de manifest algun dubte de la protagonista.

Ara ja, trobem el pròleg d’Isabel Clara Simó, dues breus pàgines abans que comence pròpiament la novel·la.

Ismael i jo animaven Peiró a concursar amb l’argument principal que en el cas que no guanyara sempre existeix la possibilitat que el jurat en recomane la publicació o que la mateixa editorial que dóna suport al premi se n’interesse. Però ell volia veure el llibre publicat i aspirava a presentar-se només al premi que havia de convocar l’ajuntament d’Alcoi amb el nom de l’autora alcoiana qui, per cert, ja li havia prologat un altre llibre: Cent anys d’il·lusions, un treball sobre cinema la portada del qual és Rita Hayworth en el paper de Gilda. Finalment, com sabeu, no es va convocar el concurs en el periode de temps que havien anunciat i Peiró optà per autoeditar-se la novel·la a través d’Edicions del Sud.

La novel·la està estructurada en 66 capítols molt ben titulats. Per a una novel·la de 216 pàgines en són molts i lògicament tenen una extensió breu. De vegades eixos títols són curts i senzills (Nous projectes), de vegades recullen una frase del text (Carmesina jeia immòbil sobre el llit), de vegades recorden les indicacions de les novel·les renaixentistes, vaja, el Tirant (no oblidem que el personatge principal és Carmesina i la germana, Estefania), de vegades repeteixen algun vers de cançons conegudes (Què volen aquesta gent?). Em fa l’efecte que l’autor va gaudir molt mentre escrivia deixant acudir a la seua memòria, i al seu teclat, tot un fum de coneixements i records.

La novel·la és molt cinematogràfica. Hi ha capítols que són escenes, ni tan sols seqüències, només escenes cinematogràfiques, cosa que dóna un ritme molt àgil a la narració. Quan comencí a llegir vaig copsar immediatament la gran comunió entre el caràcter nerviós de l’autor i la seua escriptura: àgil, concisa. I sobretot el seu gran amor pel cinema. Una curiositat relacionada amb el cinema és el tabac. Com fumen alguns dels personatges! Peiró escriu com si ens contara una pel·lícula que ell està mirant en una pantalla de cine, una pel·lícula de l’era clàssica amb eixos contrastos que fa el fum del tabac amb els grisos del cinema en blanc i negre. A més per l’època en què es desenvolupa la història literària encara es fumava fins i tot a les consultes mèdiques i així ho podem llegir en La placeta de les xiques.

A poc a poc, capítol rere capítol, sabem que Carmesina és de Buenos Aires; que de menuda va patir abusos de son pare; que passa per una teràpia de psiquiatria; que se’n va a París (la ciutat on va nàixer oficialment el cinema, diu el nostre autor) on entra en contacte amb la vida de disbauxa dels anys seixanta del segle passat; després a Barcelona on s’inicia en la prostitució i, finalment, a Alcoi.

Com sabeu estem davant d’una opera prima i, malauradament i òbviament, única i pòstuma. Doncs, bé, els diàlegs tenen una frescor, una naturalitat i una credibilitat que poques vegades es troben en obres escrites per autors i autores prolífics o d’aquells que se’n diu “amb ofici”. A més, una cosa que a mi m’agrada molt personalment és que no canvia el registre ni el lèxic: el narrador sempre és el narrador, el narrador és el creador absolut que no cedeix als personatges res que altere la coherència sobirana del text, del qual Peiró és amo i senyor.

Em referiré ara al pròleg, probablement si no l’últim text, sí dels últims, que va escriure Isabel-Clara Simó, qui, com sabeu va faltar uns dies abans de Josep. Ella també remarca les imatges literàries i “el just fluir del temps” i ens recomana que “no ens perdem el món d’Alcoi” present en la novel·la. Certament és impossible passar per alt les expressions procedents del món del tèxtil: fer més viatges que una llançadora, sense perdre passades, traure la mala veta, màquina avant... 

Per últim faré una referència a l’elecció dels noms dels personatges. Carmesina i Estefania ens porten al Tirant; Beatriu a Dant; el doctor Fabrizi per a mi que és un homenatge al cinema italià a través d’Aldo Fabrizi, actor i cineasta. Em sembla que fa broma amb el cognom Dupont ja que apareixen dos personatges diferents amb el mateix cognom. Per a mi era veure clarament l’expressió de la cara de Josele dient: “total, són francesos”. I per a reblar el cas dels acudits: No hi havia un altre nom per a la persona que acull a Barcelona, a l’argentina Carmesina, que Conxa? Sort que no li ha posat Boluda de cognom!

Dolors Jimeno