Muro llig

L'elecció de lectures que fa cada persona depén dels seus gustos i, sobretot, de la informació que rep: recomanacions d'amistats i llibreteres, suplements literaris de diaris i revistes, col·leccions que ofereixen els periòdics... i grups de lectura. Forme part del grup El Micalet parla de llibres des  la seua fundació i ara he entrat a Muro llig. 

L'estat d'alarma em va sorprendre a Muro i a Muro estic fins que la mobilitat entre localitats siga plena i puga alternar viure a València i viure ací. El confinament tingué un període inicial molt sever. No  només havia de romadre a casa sinó que, a causa de les  pluges que ens van acompanyar aquells dies, no podia gaudir del pati i del jardinet que completen l'habitatge. Així que, si habitualment sóc llegidora, en eixes circumstàncies tenia més temps per a llegir més encara. 

Havia vingut de València amb un parell de llibres: el segon volum de Rusos, d'Edward Rutherfurd, i Les dones invsibles, de Mercè Viana. La primera novel·la va arribar a les meues mans gràcies a una col·lecció de novel·la històrica que oferí El País fa uns anys. La segona, serà la protagonista de la pròxima sessió del grup de lectura del Micalet. Vaig acabar els dos llibres i encara tenia lectura: suplements de diaris que tinc costum de guardar. Eixos suplements, eixes revistes, ofereixen articles d'opinió, relats literaris i entrevistes que es poden llegir temps després d'haver-se escrit sense minvar-ne l'interés. Però també es van acabar. Aleshores vaig recórrer a la biblioteca que el meu fill encara conserva en aquesta casa. Afortunadament té molta literatura a banda d'altres gèneres i temes del seu interés. Li vaig agafar El jugador, de Fiódor Dostoievski, aprofitant que encara em mantenia immersa en el món rus i dues novel·les d'Andrea Camilleri L'excursió a Tindari i El gos de terracota, amdues protagonitzades pel comissari Montalbano. El meu marit, al seu torn, en una situació similar a la meua, havia agafat, entre d'altres,  La conjura de los necios, de John Kennedy Toole, que tinc per a acabar jo ara. 

Mentres, la biblioteca de Muro estava tancada. Jo em delia per llegir La madre de Frankestein, l'última novel·la d'Almudena Grandes. Així que el primer dia que es va obrir la biblioteca allà em vaig presentar per a demanar-la. Estava prestada. Llàstima. Però la fada Carmina em va donar la solució: me la carregà en un llibre electrònic. Doble triomf. Llegia a la gran Almudena i m'enfrontava, amb èxit,  per primera vegada a un nou artilugi. 

A continuació arribà La chica que no supiste amar, ja que el grup de lectura Muro llig continuava malgrat les limitacions actuals, per bé que a través dels diferents recursos que oferiex internet. Vaig llegir alguna informació sobre l'autora, Marta Robles, i al principi no m'acabava de fer el pes aquesta dona. Totes som sectàries en alguna mesura i Marta Robles no  era una persona que jo haguera triat per a formar part del meu entorn. Però vaig confiar en l'elecció de Carmina Prats i vaig continuar llegint sobre Robles. Per fi li arribà el torn a la novel·la. El mateix: dubtava, no sabia si m'agradaria el tractament que l'autora feia de la prostitució. Però vaig tirar endavant i a les poques pàgines ja em va seduir. Al capdavall a mi m'agrada la novel·la negra i aquesta conté totes les claus d'una de les bones. I això que és la tercera de la sèrie del dectectiu Roures i jo no n'he llegit cap!  

Actualment hi ha un debat prou interessant sobre si  convé llegir en paper o en aparell electrònic. Jo crec que tant se val: el cas és llegir i per això escric esta coda que complete amb el següent paràgraf:

L'article Leemos distinto, ¿leemos peor?, de Carmen Pérez-Lanzac (El País de 24 de maig de 2020) inclou aquest paràgraf: "Como sugirió el  psicólogo cognitivo Keith Stanovich, aquellos que no hayan leído mucho y  bien tendrán menos base para la deducción y el pensamiento analógico, haciéndoles propensos a caer presa de información no contrastda o falsa", asseveració que  reforça la meua idea: no importa el suport, importa la lectura.