dijous, 17 de desembre de 2020

Formentor

El dibuix que conformen al nord de l'illa de Mallorca les badies de Pollença i d'Alcúdia és molt atractiu. A la  banda més occidental trobem Cala de San Vicent que, curiosament, no és una cala sinó una població menudeta abocada a la mar a través, ara sí, de quatre cales: cala Barques, cala Clara, cala Molins i cala Carbó. Cap a orient, trobem la llengua de terra,  coronada pel cap de Formentor, que tanca la badia de Pollença amb l'ajut, més avall, del cap de Ferrutx.




Parem a Formentor. Gràcies a l'enginyer Antonio Parietti  Coll podem gaudir, des de la dècada dels anys seixanta del segle passat, d'unes vistes que només poden ser comparades, en les costes del Mediterrani, al cap de Creus, Cuma o el cap Sunion. Aquest enginyer va construir els miradors, els caminets per a aguaitar a tots els racons i forats  possibles que han anat formant la mar, la vegetació i la roca entre els penya-segats de 200 metres d'altura. 



Parietti també va dissenyar, per a facilitar el gaudi de tot plegat, la carretera que condueix a tot el complexe d'escales i rampes  des de l’aparcament del mirador des Colomer. És cert que fins arribar a aquest primer mirador hem fet uns quants kilòmetres de carretera de muntanya que ofereixen la possibilitat de parar, baixar del cotxe i absorbir el màxim de bellesa... si no trobes cap altre cotxe de cara però sí trobes un pam de terra per a aparcar. Anteriorment, no hi havia carretera per a vehicles de motor, era un lloc pràcticament inaccessible.

El dia que el meu marit i jo vam anar-hi feia molt de vent. No tant com per a representar un perill a tenir en compte però sí per a moure la imaginació i dur-la cap a les antigues embarcacions que solcaven la mar amb diferents propòsits. Allò de "terra d'acollida" pot tenir una altra lectura si  consideres les diferents visites al llarg de la Història. Així que a l'Edat Mitjana ja hi havia talaies  a l'illa per a vigilar la mar però entre els segles XVI i XVII se'n van construir moltes al llarg de les costes mallorquines. Durant el dia funcionaven amb senyals de fum i durant la nit, amb foc, les famoses alimares. Era la manera de  comunicar-se d'una torre a l'altra i avisar si hi havia perill. Tot un sistema de comunicacions.



La talaia d'Albercutx, que es pot contemplar perfectament des d'aquest conjunt de miradors i que està situada a quasi 400 metres sobre el nivell de la mar, va ser construïda en el segle XVI per a desenvolupar les funcions que estic explicant. No va ser la primera. Si cite el nom de l'enginer del segle XX és just que cite el sacerdot, metge, historiador, geògraf i astrònom mallorquí Joan Binimelis, que és qui va projectar els sistema de torres de guaita de què parlava uns segles abans. 

En fi, les nostres estimades illes, curulles de sorpreses i d'història.


Fotografies d'Ismael Vallès Sanchis




6 comentaris:

  1. "les nostres estimades illes, curulles de sorpreses i d'història"...M'ha fet pensar que, potser, una sorpresa és en realitat una illa enmig de la quotidianitat. Les illes són llavis de terra que ens criden, sí...
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  2. Paisatge i cultura en els territoris més a llevant de la llengua catalana que Dolors Jimeno ens permet visitar sense moure's

    ResponSuprimeix
  3. Molts bons records, i tambe curiosament el vent.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí. Una temporada de molt de vent i un emplaçament ventós.

      Suprimeix