Lanzarote

El primer viatge de tardor, decidit des de feia mesos, ha sigut a l'illa canària més septentrional. Ja estava en marxa l'erupció del volcà de La Palma, coincidència que m'ha fet recordar que cada vegada  que visite una illa passa alguna cosa. Veureu. 

A Rodes, fa ara deu anys, vaig caure un bac al carrer. Les conseqüències no en van ser greus però em vaig clavar desenes de pedretes al tou de la mà dreta. Com que era un camí transitat també per animals, per precaució, aní a l'hospital. Em van fer una radiografia per veure si hi havia algun dany intern. Va ser la primera vegada que vaig saber què és el copagament (o repagament) sanitari: em van cobrar per la placa la taxa corresponent, com a qualsevol altra persona grega o europea amb targeta sanitària. El metge, mentre em llevava les pedretes, una a una, amb paciència, pinces i antisèptic, em va dir que tenia una artrosi prou avançada i em recomanà que n'estiguera pendent.

La visita a les Lofoten va coincidir amb l'atemptat al campament de l'illa d'Utoya. La meua gent sabia que el meu marit i jo érem a Noruega però no tota la família ni totes les amistats havien retingut el mot Lofoten, de manera que patiren uns quants dies fins que van aplicar allò de no news, good news.  Aleshores encara no teníem telèfon mòbil, no vam saber res del tiroteig i no se'ns va ocórrer telefonar a València. A més, una vegada, en un altre viatge, hi hagué un xicotet terratrèmol a Marató i vam avisar a casa a fi que no patiren, ja que estàvem bé. No els havia arribat la notícia i, per tant, la telefonada va ser innecessària.

Un dels viatges a Mallorca va haver de ser molt curt perquè anunciaren la perimetració autonòmica, ens espantàrem i vam volar cap a casa dies abans del previst per por a alguna restricció aèria que ens poguera afectar tot i tenir els vols confirmats. Però, mai no se sap!

Reprenc Lanzarote. L'aeroport ens rep amb rètols que tenen la primera línia en alemany, la segona en anglès i la tercera, remarcada, en castellà. Òbviament n'obtens molta informació sobre la procedència del turisme. Agafàrem el cotxe de lloguer i ens traslladàrem a l'apartament que ja teníem reservat. De camí al nostre allotjament ens acompanyava un ventet freqüent però no constant. És a dir ni com a Dinamarca ni com sembla que sol fer a l'illa el mes d'agost. Vaig veure que solament hi havia vegetació als jardins, tant  privats com públics. Cactus, palmeres i alguna araucària. Seria tot el que veuríem junt a algun arbust floral. Però poca cosa. Un paisatge eixut, de terra volcànica. Els edificis són discrets: planta baixa i, si de cas, un pis. Sempre pintats de blanc fins i tot en  els polígons industrials o comercials. Bones carreteres, ben senyalitzades. Una illa còmoda de recórrer.

Arribem a Playa Blanca i trobem el nostre allotjament. Era una caseta. Hi entràvem a peu pla a través d'un jardinet. La buguenvíl·lea que s'enfilava per la pèrgola era del color fúcsia que sempre em fa recordar la família Durrell a Corfú. Un apartament adequat per a la nostra estada durant una setmana. Vam anar a comprar  els queviures que ens calia. Una illa cara, Lanzarote. 

Repassàrem la llista del que volíem visitar i començàrem per Arrecife, la capital actual d'ençà que Teguise deixà de ser-ho a mitjans del segle XIX. Ens decidim pels dos castells i sengles museus. El castell de San José,  envoltat de jardins acurats, conté el Museo de Arte Contemporáneo. La gran sorpresa va ser trobar a l'exterior de l'entrada  principal una escultura de Ramón Lobo, l'artista de qui vaig parlar en el recent text sobre Zamora. Dins vam veure obres de  Canogar, Tàpies i l'omnipresent César Manrique, entre d'altres. També vaig tindre l'oportunitat de conèixer algunes obres de l'escultor i medallista Pancho Lasso, nascut a Lanzarote. És poc conegut tot i  haver tingut una  clara influència sobre César Manrique i haver sigut membre destacat de la Escuela de Vallecas. Quan vaig veure que havia fet un dibuix en homenatge a la Internacional, ho vaig entendre: el franquisme contra l'art, el franquisme anul·lant artistes.

El Museo de Historia està instal·lat al castell de San Gabriel, envoltat per la mar i unit a la ciutat per dos ponts. Forma part de la línia de defenses de l'illa ordenada per Felip II. Em va semblar molt interessant aprofitar aquests edificis per a l'art i la història. El contingut museístic és permanent i explica cronològicament els episodis i esdeveniments més importants de la història d'aquesta illa, que deu el seu nom a Lancelotto Maloncello.  Quants marins italians, genovesos o no, han donat nom a illes i continents! La cirera del pastís vingué de la mà de Pancho Lasso. Si en el castell  de San José vam veure el dibuix, ací vam veure l'escultura Homenaje a la Internacional.

Fotografia exterior d'Ismael Vallès. La de l'escultura és d'internet.