L'única veritat, de Francesc Bodí

He acabat de llegir aquesta novel·la, publicada en la col·lecció Ovidianes de Lletra Impresa Edicions, que es va presentar a la Biblioteca Municipal de Muro d'Alcoi el proppassat dia 21 d'octubre i que va ser elegida per a llegir-la en el grup de lectura Muro Llig.

En tancar el llibre em va eixir del lloc més pregó dels pulmons un sospir d'admiració, un "uf!" que  m'ha recordat  el que vaig traure quan  vaig acabar Jo confesso, de Jaume Cabré.

Els 57 capítols i les 883 pàgines (un martiri per a mans amb artrosi)  de L'única veritat es reparteixen alternant tres grans parts: El cel del retorn, El saló de la nissaga i Les preocupacions del segle. 

He de dir que la primera impressió que vaig tenir durant la lectura va ser que per fi aprenia alguna cosa de la història del segle XIX espanyol, una època a què  no se solia arribar durant els estudis, encara que figurara en el temari de l'assignatura. Però no només és història, Bodí parla d'art, de fotografia, d'arquitectura, de natura, de moda, de la guerra civil, d'indústria, de ferrocarril, de religió, de circ, de pobresa, d'assassinats, de fortunes... i ve a tomb recordar la novel·la de Benjamín Prado Los treinta apellidos i també  la cita que hi fa d'Honorat de Balzac: "El secret de les grans fortunes és un crim oblidat". Jo diria (no per corregir el senyor Balzac sinó perquè pense en la novel·la de Bodí) que qui l'ha comés no l'oblida.

Bodí basteix una obra amb molts personatges que pertanyen a moltes famílies i que recorre molts anys:  des del 1814 (segons explica el mateix autor al final del llibre  en Una obvietat i uns quants agraïments, part que recomane llegir abans i després de la novel·la) als anys seixanta del segle passat. En cap moment permet que qui llig es perda, gràcies als grans recursos que el seu ofici li proporciona. 

Un aspecte que vull subratllar és el referent als diàlegs. N'hi ha pocs perquè  l'autor és capaç de fer servir registres diferents per a cada situació, personatge o capítol, de tal manera que es pot permetre no  utilitzar una veu narrativa única, a la qual cosa ajuda l'excel·lent domini del català de què Bodí gaudeix i que li permet introduir, quan cal, un vocabulari encara viu a la zona. No oblidem que el Volves de la novel·la és Agres.

Els personatges estan tan ben creats i les descripcions dels llocs són tan entenedores que la immersió en la història és tal que, una vegada llegida la novel·la, encara et creus que formes part d'aquelles vides i d'aquells llocs. 

No vull acabar sense fer una referència a La boca de los cien besos, de Tula Fernández, novel·la que m'ha acompanyat en tots els fragments de L'única veritat relatius a Cuba i al paper argumental de les pintures.