Otos

Em rondaven les ganes d'escriure sobre Otos, el poble de la Vall d'Albaida que vaig conéixer fa poc, tot i que n'havia sentit parlar molt. Per fi, m'hi he posat. Ha sigut gràcies al llibre, altament recomanable, La bèstia en què cavalquem, de Ferran Garcia-Oliver, IV Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, editat el 2020 per Aila Edicions. Un dels textos que conformen aquest dietari és Cita a Otos, població a la qual torna a fer referència en altre apartat. L'autor, sense ser-ne conscient, m'estava animant. I ací estic. L'espenta que necessitava.

D'Otos jo sabia que era el poble de Joan Olivares, els rellotges de sol i Ca les Senyoretes. Però no sabia que tot tenia un lligam molt fort, que tot era el mateix.

Vaig conéixer Olivares gràcies a la seua novel·la El metge del rei, llibre que vam llegir al grup de lectura del Micalet i que vam elegir, entre les seues obres, per ser la que més s'avenia als gustos de la majoria de membres del dit grup. El metge és Lluís Alcanyís i el rei, Ferran el Catòlic. L'autor òbviament parla de la universitat i del poder però també, a  través dels records del metge Alcanyís, Joan Olivares ens parla dels jueus, de Xàtiva, de València, de la pesta, de la Inquisició, de la medicina i dels viatges arreu dels territoris de la Corona. 

En preparar la presentació i documentar-me sobre l'autor vaig descobrir la gnomònica i els nombrosos rellotges de sol que Joan Olivares ha construït i que embelleixen els carrers, els parcs, els  jardins, les places i les façanes de moltes poblacions del nostre  país.

El dia que vaig anar a Otos plovia però, tot i la consegüent incomoditat, vaig poder veure uns quants dels molts rellotges solars que trobes arreu. Això dels contratemps per a mi no és cap problema: sempre és un motiu per a tornar i completar la visita. No tots els rellotges que hi ha a Otos són d'Olivares. També hi han deixat les seues obres d'art i tècnica Andreu Alfaro, Rafael Amorós, Rafael Armengol, Arcadi Blasco, Manolo Boix, Atur Heras,  Antoni Miró, l'otosina Elisa Martí i el seu paisà Tino Pla.  De fet l'ajuntament ofereix una ruta per a no perdre-se'n cap.

Falta el tercer punt dels que apuntava al principi: Ca les Senyoretes. 

Es tracta d'un edifici senyorial  que avui en dia fa de casa rural i restaurant, que és on anàvem a dinar. En entrar, ens va rebre l'escriptor, ens vam saludar i molt amablement ens va fer cinc cèntims de la casa pairal de la seua família. Com a propietari, ha pogut dur a cap una adaptació, molt respectuosa i amb la mínima intervenció arquitectònica,  als usos actuals. Pel que fa a la decoració no ha utilitzat cap objecte nou, senzillament la casa mostra tots els paraments, vaixelles, rellotges (aquests de pèndol) i diversos atifells que sempre hi ha hagut.

Les portades dels llibres són d'Internet i les fotografies, d'Ismael Vallès.