Un tast d'Astúries

Arribats a Gijón i en eixir, ja a peu, de l'aparcament subterrani que vam trobar miraculosament a tocar de la mar, aparegué  davant dels nostres ulls tot l'esplendor de la platja i del mur de San Lorenzo. A l'esquerra, Cimadevilla i, a la dreta, El Rinconín, separats per uns cinc quilòmetres de passeig més una calçada que semblava no tenir fi. 

Les dades arqueològiques ens permeten saber que hi ha hagut presència humana des de fa més de 7.000 anys, però nosaltres vam començar pels romans, exactament pel Museo de las Termas Romanas de Campo Valdés, un espai semisoterrani en la peninsuleta que tanca la badia per occident. L'entrada és gratuïta, com la de tots el centres de la xarxa municipal de Gijón/Xixón. Unes restes ben presentades i poc més.

Com ja érem a Cimadevilla, anàrem a visitar la casa on va nàixer Gaspar Melchor de Jovellanos. Aquest palau, esdevingut Museo Casa Natal de Jovellanos, té la doble missió d'estudiar i divulgar l'obra del famós il·lustrat i d'albergar art local. Presenten l'edifici com una casa-palau típicament asturiana, al capdavall una casa romana.

No volíem deixar de veure la mar i ens dirigírem al nord, al cap de Peñas, el més septentrional d'Astúries. És una meravella recórrer, des de dalt, tot el conjunt de penya-segats. Hi ha molta informació gràcies a uns quants panells, ben subjectes a terra. El dia no era d'una lluminositat esplèndida, però suficient per a gaudir de les roques i de l'aigua. Vaig recordar que no vaig poder veure els cliffs de Moher. 

És una espineta viatgera que encara em punxa, com la del Museu Arqueològic d'Atenes. El dia que vam  anar a Moher, la boira havia obligat a tancar els accessos per seguretat i, com que les previsions continuaven sent boiroses durant dies, vam deixar la visita per a un altre any. Al cap de Peñas, sortosament, això no es va repetir. Però vam trobar tancat l'edifici del centre d'interpretació, recepció de visitants i museu marí de la zona. Mai no és complet el gaudi.

La cirera del pastís la posa el far, que funciona des de 1852, trenta-dos anys abans de la construcció del de San Juan de Salvamento, al sud de l'Argentina, conegut com el far de la fi del món per la novel·la de Juli Verne. Em va agradar descobrir que a Peñas, entre l'esplanada del far i la vora del penya-segat, encara es conserva una torre amb 12 botzines de boira, totes rovellades, segurament inservibles, que fan comprendre la duresa de la navegació quan la boira no deixa veure la llum del far.

Encara ens faltaven dos objectius. Visitar el Centre Niemeyer i revisitar els edificis preromànics. Amb aquests, vam acabar prompte perquè hi havia obres: estan construint un camí de vianants que unirà Santa María del Naranco i San Miguel de Lillo. De tota manera fa goig tornar als llocs que ens agraden.

A Avilés, al Centre Niemeyer, construït en una meseta al costat de la ria, vam tenir la sort  de trobar, en l'edifici de la Cúpula,  Naturalezas Vivas, una exposició molt interessant i colpidora sobre el nostre futur climàtic. La primera imatge que trobes és una autència bufetada:

Es tracta d'una frase molt difosa en art,  filosofia,  música i altres disciplines. No vaig fotografiar la cartel·la i  no he pogut trobar l'autoria de la fotografia.

Astúries, un lloc per gaudir de la mar i on no passar calor.

--------------------------

Les fotos són de l'autora