LA CASA DEL MARQUÉS

La primera vegada que vaig pensar d’anar a l’Argentina va ser l’any 1995 a causa de les arracades de la periodista Amalia Sánchez Sampedro. En la cimera internacional que s’ocupava d’educació i desenvolupament social que tingué lloc a la localitat andina de San Carlos de Bariloche, la meua admirada reportera portava una bola del món penjant de cada orella. Aquestes esferes, virolades i lleugeres, em van fer adonar-me que sabia molt poc d’aquest país americà i que potser caldria conèixer-lo. Tanmateix, passaren els anys sense que jo reprenguera la idea de viatjar a l’Argentina. Fins i tot quan Beatriu, la meua filla, se’n va anar a viure a Buenos Aires jo imaginava els retrobaments familiars a casa, a València. Mai no me’ls representava al revés. Però a començaments de l’estiu de 2007, Beatriu em recriminava en un missatge electrònic que jo haguera elegit per al meu viatge de vacances una destinació diferent a la capital argentina. Així que cap allà vaig volar, canviant l’estiu europeu per l’hivern de l’hemisferi sud.

Després d’uns quants dies a Buenos Aires, no trobava res que m’evocara la ciutat elegant, culta, amant dels llibres i europea sobre la qual jo havia llegit. L’oratge humit i la llum grisa m’abocaven a la inactivitat. Per animar-me, vaig decidir fer una escapada a Córdoba, ciutat serrana. Vaig eixir de l’estació de Retiro, on tots els serveis (restauració, lloguer de cotxes, lavabos, botigues, venda de bitllets....) estan oberts les vint-i-quatre hores del dia i per on passegen els gossos buscant menjar i els xiquets demanant diners. El trajecte es feia amb semi-cama, un autobús molt còmode, durant tota la nit. En fer-se de dia comencí a veure vaques. Era la primera vegada —també és cert que era la primera vegada que abandonava la zona urbana— que les veia en aquest país, famós per la ramaderia bovina i totes les indústries que se’n deriven. Anàvem de llevant a ponent travessant la regió, completament plana, que els mapes turístics han denominat Centro.

La ciutat de Córdoba està precedida durant molts quilòmetres per les villas, que és com els argentins denominen als assentaments irregulars. Barraques i més barraques. Misèria i pobresa. Aquesta successió s’interromp de tant en tant per comerços, bancs, escoles, parròquies. Una oficina del registre civil... comença a haver-hi semàfors i autobusos urbans: ja som a tocar del nucli principal de la ciutat. L’estació d’autobusos està molt a prop del centre històric, de manera que m’hi acoste passejant. Compre el diari en un dels carrers de vianants (Córdoba és una ciutat molt agradable) i entre a un bar per a llegir còmodament mentre mire d’escalfar-me un poc. Demane cafè amb llet i criollo, un panet amb greix de vaca. No ho encerte. Hauria d’haver demanat una medialuna (és com els argentins denominen els croissants) o una altra factura (pastissets variats). Pare l’orella per a sentir l’accent local, més agradable que el bonaerenc. El cambrer m’indica, a petició meua, com trobar l’oficina d’informació turística que, com és freqüent, es troba a l’edifici de l’ajuntament. 

Camí de l’ajuntament, a la plaça de San Martín (el general que més carrers, places, illes, estàtues i monuments té en tot el país), trobem muntada la fira del llibre. Em sorprèn: a casa nostra sempre la fem durant la primavera. De sobte em sembla veure la foto d’una persona coneguda. Em fixe bé: és un cartell electoral que he vist durant el viatge unes quantes vegades. Es tracta de la governadora Liliana Olivero, que es presenta a la reelecció. Allà estava ella, enmig de la plaça major, repartint en mà propaganda per a les eleccions. Quan ve cap a mi, li done les gràcies i li dic que sóc estrangera, que no puc votar. M’explica algunes coses —com ara que el vot a l’Argentina és obligatori— i em pregunta d’altres. La conversa s’interromp perquè l’avisen que s’ha de preparar per a la roda de premsa amb periodistes estrangers.

Continue el camí cap a l’ajuntament i arribe a l’oficina d’informació turística. La dona que m’atén té l’amabilitat d’acompanyar-me fins a la catedral, on tot just acabava de començar la visita guiada que jo buscava. La guia (a la qual li falta alguna dent, com a la majoria dels argentins d’una certa edat) ens parla molt somrient, no amaga la seua voluntat d’agradar i manifesta contínuament el desig que estimem la ciutat, que va ser fundada el 1573 amb el nom de Córdoba la Llana de la Nueva Andalucía. Els noms que posaven en aquella època! Aquesta Córdoba va ser capital de la Gran Provincia Jesuítica del Paraguay, que incloïa territoris que avui en dia són part de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, Bolívia i Xile. Visitem els edificis que conformen la denominada manzana jesúïtica i alguna coseta més, però no un palau colonial que havia exercit sobre mi un atractiu irresistible des que n’havia llegit les primeres informacions: la Casa del Marqués de Sobre Monte.

Córdoba —també Buenos Aires— és una ciutat quadriculada: quan en mires el plànol tot són quadrets. Açò és degut al terreny (cada quadrícula) que rebien els qui havien d’habitar la ciutat per construir-s’hi la casa. Per tant és molt fàcil orientar-se: sempre està tot a unes quantes quadras (illa de cases) a la dreta o a l’esquerra. Sense cap problema, pel que acabe d’explicar, arribe al Museo Histórico Provincial ubicat a l’edifici que jo m’havia entestat a conèixer. De vegades aquestes cabuderies proporcionen les majors satisfaccions del viatge, com em va passar amb el museu. Està instal·lat, en la casa del Marqués de Sobre Monte, que ocupa tota una illa. És molt interessant observar la bona conservació del museu, com es reconeixen totes les dependències, com s’ha aconseguit l’harmonia entre el palau i el contingut que alberga. Hi ha molts vigilants als quals pots preguntar i, a més, informació escrita en faristols cada pocs metres. Pots fer-te una idea molt bona de com vivien les famílies aristocràtiques en l’època colonial, amb quins productes comerciaven, quins vestits portaven, els instruments musicals que tocaven...

Però el goig no podia ser complet: l’accés a la primera planta estava barrat. S’endevinaven cables i llums, se sentia fressa d’aparells, no podia endevinar quins. M’acoste a un dels vigilants i li pregunte què passava i per què no es podia pujar a visitar les habitacions superiors. Em demana disculpes, ho lamenta i m’explica que estan en campanya electoral i que la governadora Liliana Olivero ofereix un roda de premsa. Afegeix (els argentins són de verb abundant) que com es tracta dels periodistes estrangers, els ha citat en aquest edifici perquè és el més emblemàtic de Córdoba.

Quan ja done la visita per acabada i estic a punt d’abandonar el museu, l’home que m’havia donat tantes explicacions em somriu i, per compensar-me en saber que jo havia vingut de tan lluny, em diu:

— Si guarda silencio, puede subir. También hay una periodista espanyola, la de los pendientes grandes.