Siena

Siena és probablement una de les ciutats més belles d'Itàlia. Jo l'he coneguda l'estiu passat. No m'ha decebut. El centre històric està declarat patrimoni de la humanitat. És una ciutat gòtica i renaixentista plena de palaus bellíssims dels quals podeu trobar fàcilment imatges i informació. Jo vos contaré el meu viatge.

Ens allotjàvem a un càmping molt confortable i ben comunicat, amb autobús, amb el centre. El primer dia vam preguntar a un home, que passejava per la vorera on hi havia unes de les parades, en quina direcció havíem  de pujar i si es podia anar a peu a ciutat. Nosaltres no sabíem calcular la distància atés que la ciutat s'estén entre pujols i turons. L'home ens va informar detalladament i ens va recomanar fer servir el transport urbà ja que la temperatura pujava molt a mesura que el dia avançava i no convenia fer eixa  passejada de quaranta minuts després de les nou del matí. Quan estem dalt del vehicle, l'home ens saluda: havia pujat també per a explicar-nos on havíem de baixar. Una cosa és l'amabilitat i una altra... en fi, l'home buscava companyia. 

La plaça Gramsci és una gran extensió d'andanes i marquesines on tenen base i parada  gran quantitat de línies d'autobusos. Siena mobilitá, és a dir, que per 1,20 euros que costa el bitllet pots viajar durant 60 minuts.  El centre està protegit del trànsit, només hi circulen els vehicles de serveis: els de recollida de residus passa durant el matí, entre multitud de turistes. Però, en fi, es veu que a l'ajuntament ho intenten. Així doncs, enfilàvem el carrer Banchi di Sopra cap amunt i entre places i palaus cada dia triàvem el que volíem visitar mentre saludàvem a tort i a dret la lloba capitolina i el lleó rampant, símbols omnipresents en escuts i façanes.

Siena disposa, en molts cantons, de grups de paletes indicadores de la direcció que s'ha de seguir per a arribar als llocs més rellevants. De vegades, però, és difícil fer-ne cas per l'entortillament d'alguns carrers, placetes, carrerons, escales, diferents nivells del sòl, algun atzucac... Amb la finalitat d'arribar a la Pinacoteca, vam preguntar. Un dona molt disposta ens ho va explicar. Bé perquè no estava convençuda de la nostra bona comprensió, bé perquè era família de l'home de l'autobús, la vam trobar, com el Guadiana, ara sí ara no, cada vint o trenta metres. Ens somreia i ens indicava amb un elegant, això sí, moviment de les mans, que continuàrem, que anàvem bé. Arribem a la Pinacoteca. Com és usual, un magnífic palau i unes col·leccions de somni. Al meu marit li van cobrar l'entrada tot i mostrar el seu carnet de professor de la Univesitat de València i, en canvi, a un xic que vam trobar repetidament per les sales completament buides, a exepció de nosaltres tres i les vigilantes, no li havien cobrat res solament per dir que era professor d'idiomes. Coses italianes!  

A cada sala, hi havia una vigilanta. Ens miraven amb molta atenció, com si esperaren que els férem alguna pregunta. Ai! Vam caure en el parany. A partir d'una tímida pregunta per part nostra (que ja no recorde però puc assegurar que ens l'hagueren poguda estalviar) no ens deixaven en pau, no podíem gaudir de les obres, no les podíem contemplar al nostre ritme... El cas és que eren dones molt ben informades, millor que algunes guies turístiques, però molt pesades, tant que a una l'haguérem de tallar perquè se'ns havia fet l'hora de dinar.  Si voleu gaudir de la Pinacoteca punxeu aquest enllaç.

Un altre dia va ser el torn de la plaça del Campo, a la que moltes persones ens referim com la plaça del Palio per la famosa festa. Em vaig quedar un poc despagada. Recordeu aquella sèrie de la TV3, Oh! Europa, en què una de les protagonistes viatgeres sempre deia allò de "me l'imaginava més gran"? Doncs, em va passar una cosa pareguda. Jo, que procurava veure les curses per la televisió sempre que podia, per fi estava xafant la plaça però no em va emocionar. Arquitectònicament és molt interessant per la forma de ventall arrapant-se als desnivells i pels edificis que hi aboquen. Objectivament es mereix la visita.

No vull acabar aquest petit tast de Siena sense fer referència a la catedral, la gran joia, el gran joier. Vam tenir la sort de veure tot el sòl. El paviment de marbre estava protegit de les petjades però no de la vista com passa de vegades.

Les columnes, els marbres, la capella de la Madonna del Voto, els colors, la façana, el campanar, l'inacabat faccione.. tot el conjunt és un somni, una vera fruïció artística. Destaque una meravella, un espai recollit: la biblioteca Picolomini que, gràcies a haver estat tancada segles, es conserva amb tot el seu esplendor. No es tracta només dels llibres, també els frescos o les escultures. Tornem a estar davant d'una joia-joier dins del gran joier catedralici.

Encara volíem més de Siena. Vam demanar ajut a l'oficina d'informació turística. M'hi vaig dirigir i em pregunten pel tipus d'informació que volia. Vaig contestar que volia saber sobre art, arquitectura i història. Contestació: "S'espera i quan les llibreries estiguen obertes es compra un llibre". Tant se val. Tornarem a Siena, ciutat agermanda amb Weimar: de gegant a gegant, encara que en segles diferents.

Fotos d'Ismael Vallès.

P.S.: 
No oblideu inscriure-vos per a votar en les Primàries de Compromís. Recordeu la famosa frase de Joan Fuster: "La política o la fas o te la fan".