Algunes lectores i alguns lectors m’han preguntat quin ordre seguisc per a escriure aquestos articles. No hi ha cap ordre. La meua dèria pels mapes em podria haver dut a agafar-ne un de net i nou i clavar una agulleta en cada lloc visitat. A continuació, agafar la ciutat més septentrional que jo coneguera i anar baixant setmana a setmana. També ho podria haver fet de ponent a llevant. O haver seguit un ordre alfabètic de països, per exemple. O potser també un ordre cronològic rigorós: primer article, sobre la primera ciutat on vaig viatjar. O un ordre de preferència afectiva, cas en el qual després de Berlín havia d’haver parlat d’Estocolm —ciutat on m’agradaria viure si no trobava pis a la capital alemanya—. Però l’elecció de la ciutat, de l’indret, del museu o de l’anècdota de què parle obeix a impulsos molt senzills: una foto, una notícia, un nom, un dubte... que em duga a la memòria algun viatge. I és així com arribem aquesta setmana al llac Balaton: per una pel·lícula que vaig veure a la televisió sobre jueus de Budapest. Un dels xiquets amagats pel benefactor protagonista deia que si tancava els ulls veia el llac. Immediatament jo també vaig veure el llac, un llac gran: penseu en l’illa de Menorca i feu-la el doble de llarga sense tocar-ne l’amplària ni la forma de fesol estirat. Aquesta massa d’aigua fa més humit l’ambient, cosa que és molt d’agrair pels que som sensibles a la sequedat del clima continental. Tradicionalment el llac, envoltat de magnífics boscos, ha sigut font de vida per als pobles pròxims però en el segle XIX hi van arribar els pintors hongaresos i van impregnar el Balaton d’una incipient activitat turística que el ferrocarril i els serveis regulars de navegació van anar augmentant. A partir de 1945 els alts càrrecs dels governs comunistes s’hi van construir les mansions d’estiueig i el van convertir en un lloc exclusiu. Com diria Ken Follet: un món sense fi o, per fer-ho més entenedor, per omnia saecula saeculorum.
València, 15 de maig de 2008
(Publicat en el periòdic EL PUNT el 15 de juny de 2008)
Foto: Llac Balaton, agost de 2004 (autor: Ismael Vallès)
Me gusta que te dejes llevar por la emoción del instante para hablar de un lugar u otro. En cierto modo, el mapa que terminarás trazando será un reflejo de otro bastante extraño: ese que se cuela a través de un hilo desde tu interior al exterior. Besos, guapa.
ResponEliminaDolors, gràcies per haver obert aquesta finestra al món des d'on podem somiar amb indrets, llunyans o propers, que t'han deixat una emprempta especial. Potser, seguint la cadena, d'ací a poc de temps visite Balaton amb el teu article de fons.
ResponEliminaUna abraçada
Eixa és una aspiració vanitosa: que algú visite un lloc i que recorde el que jo n'he escrit.
ResponEliminaGràcies, Queti.
D.
Hola, Isabel. Estoy repasando el blog, ahora que ya tengo más soltura, para poder mejorarlo. Tampoco quiero dejar ningún comentario sin respuesta, ya que mantenemos, como muy bien sabes, mantenemos la actividad gracias al apoyo que quienes nos leen.
ResponEliminaQuiero dar a conocer todo lo que disfruto viajando.
Besos.
D.