MONTEVIDEO

Des del nostre hotel bonaerenc vam anar a peu a Puerto Madero per a embarcar cap a Montevideo, ciutat de la qual em vaig enamorar a través dels contes de Mario Benedetti. Començàrem els tràmits duaners (en aquest viatge el meu marit, la meua filla i jo som estrangers en els dos països: en el d’origen i en el de destinació) per a entrar a la República Oriental de Uruguay. El nom complet del país manté el mot que indica que abans de la independència era la província argentina de la part est del riu de la Plata. La travessia del mític estuari, que rep les aigües del Paraguay i del Paraná, dura tres hores. Quan arribem a destinació i entrem a l’edifici portuari, el primer que ens trobem són cartells sanitaris que descriuen els símptomes del dengue i que contenen un disc roig i blanc (si fa no fa com una prohibició) amb un insecte creuat per una barra. Un altre dibuix ens diu amb alegria que acabem d’entrar en un país sense aftosa. Oblidem els anuncis i prenem possessió de la ciutat de Montevideo contrariats per l’oratge: plou i tenim una temperatura de zero graus, habitual, d’altra banda, un mes d’agost en aquesta zona del món. Però fem el cor fort: hem de visitar la capital uruguaiana. Cometem l’error d’agafar un autobús turístic. Una decepció molt gran. Tot va tan de pressa que a penes puc advertir que les matrícules dels cotxes uruguaians tenen una xifra més que els argentins. No podem visitar el centre històric perquè està vetat als vehicles grans ni els museus perquè no ho preveu l’organització. Beatriu no pot fer fotos (tenia molt d’interès per pràctiques d’estudi) perquè no para de ploure. Total, que d’aquest dia a Montevideo em va quedar el nom del pròcer Artigas, un edifici que sembla el Bundestag (sense la cúpula de vidre), la història d’un submarí que es va afonar a tocar del port, la imatge dels ciutadans prenent mate pel carrer i la seguretat que els uruguaians van ser els primers campions del món de futbol.

València, 15 de maig de 2008

Publicat al periòdic EL PUNT el 22 de juny de 2008