L’itinerari del viatge d’estiu d’enguany ha consistit principlament a
récorrer la costa cantàbrica però vam començar amb una visita a part del
pirineu francés. Hi entràrem per Sallent de Gállego i Formigal, és a dir, a
través de la carretera A136, que esdevé francesa amb la denomiació D934, una
departamental que travessa de sud a nord el Parc National des Pyrénées.
Vam rodar tot el que vam voler entre vaques, corders, cavalls i, en menor quantitat, cabres. Unes carreteres que evoquen el Tour de France, una carrera ciclista que ha fet pel seu país més que la torre Eiffel. Ara bé, el més destacable del paisatge és que està ocupat, ben ocupat. Els ramats, les granges, les formatgeries... tot això crea riquesa i evita incendis. Res a veure amb la desolació que pateixen moltes zones rurals del nostre entorn i no només per les diferències climàtiques.
Vam rodar tot el que vam voler entre vaques, corders, cavalls i, en menor quantitat, cabres. Unes carreteres que evoquen el Tour de France, una carrera ciclista que ha fet pel seu país més que la torre Eiffel. Ara bé, el més destacable del paisatge és que està ocupat, ben ocupat. Els ramats, les granges, les formatgeries... tot això crea riquesa i evita incendis. Res a veure amb la desolació que pateixen moltes zones rurals del nostre entorn i no només per les diferències climàtiques.
Mentre es recorre aquest paisatge de
bosc atlàntic resulta molt curiós llegir uns cartells que diuen: Ací els
Pirineus són atlàntics. El geògraf que sempre m’acompanya diu que és
precisament per això, perquè són atlàntics i no pertanyen a la zona oriental, a
la mediterrània. Però jo ho trobe una ximpleria. Em recorda la disputa, supose
que anecdòtica, de poca volada, que mantenen a Normandia i a Bretanya sobre el
mont Saint Michel. Els uns diuen que és normand i els altres que és bretó. Està
enmig i prou.
Un matí de diumenge (ja sabeu: pastisseries, croissants...) arribem a
Argelès-Gazost (en occità: Argelèrs de Gasòst). No és Argelès-sur-Mer, la del camp de concentració que tan bé
va descriure Gemma Pasqual en L’últim vaixell. Vam passejar l’Argelès
pirinenca, una petita població de la qual destaque l’existència d’un càmping
molt ben situat (quanta riquesa deixa un càmping en una ciutat!) a tocar del
centre urbà i una residència de gent gran al capdamunt d’un turonet privilegiat
per la llum i l’aire de muntanya, una talaia des d’on es contempla un bell
panorama.
Vam coincidir amb la final de la Copa d’Europa de futbol. Vam veure el
partit en un bar amb moltíssimes altres persones, la majoria, lògicament,
franceses. Un home que seia al meu costat (supose que encara dolgut per la
derrota francesa en aquella competició) em va dir que França havia perdut el
campionat per culpa del mal ambient del vestidor, tot ple d’emigrants, de
jugadors sense educació. D’algun lloc han d’eixir els vots a la dreta!
València, 9 d’agost de 2012
Foto d’Ismael Vallès, juliol
2012
QUIN VIATGE QUE HE FET, RONDANT AMB TU PEL PIRINEU -ATLANTIC!
ResponEliminaHO CONEC, TOT AIXÒ, CAP A GAVERNIE. CAPTIVA I SE T'ENDÚU ENDINS AQUESTA TERRA.
"I vaig sent un tros més del prat suau,
ben verd, ben verd, sota del cel ben blau", com "sentia" el nostre poeta...
Assumpció, estic molt contenta que em seguisques, molt pagada que em faces comentaris però ara, amb els versos de Joan Maragall, ja m'has deixat encisada. Us aniré contant el viatge a poc a poc.
EliminaUna gran abraçada.
D.
Xe, Dolors, m'he quedat esperant més crònica de les occitanes valls pirinenques o del mateix Argelès. Jo també acabe d'arribar d'una setmana per allí, recordant antics temps de (modest) escalador, i ara (també modest) caminador. Per cert, pel Pirineu sempre m'irrita la suplantació gairebé absoluta del francés per sobre l'original occità (o dels dialectes locals), encara que només fora per respectar la toponímia escrita. Així que: coneixes una font senzilla per trobar els noms reals d'aquestes valls i muntanyes? Em foten els Gavarnie o Cauterets afrancessats. A l'estany de l'Estany (ja té collons això), un cartell informa als visitants de que el nom prové de que "és un llac" en llengua occitana. Com són de sabuts els centralistes!
ResponEliminaSento, com li dic a Assumpcio, us anire´contant més coses d'aquest viatge. Vaig intentar pujar al circ de Gavarnie però els meus problemes de cor no m'ho van permetre. Pel que fa a l'occità, confesse que m'ha deixat un poc fora de joc i que no ho m'ho he estudiat. Haurem de recórrer a l'amic Lluís Fornés i que ens ho explique.
EliminaD.
Benvolguda Dolors t'afegim a la nostra col3lecció de blogs de vidapervida.blogspot.com
ResponEliminaRosza i Manola, el vostre Vida és un exemple a seguir. Que em tingueu en compte és una gran satisfacció per a mi. Moltes gràcies.
EliminaD.
Fa dos anys que, per raons físiques, no camine per muntanya, i a casa ja en tenim ganes. Els Pirineus són un petit paradís, ric i canviant. Un goig llegir-te.
ResponEliminaQueti, o són els genolls o és la tensió arterial o és el cor o el que toque en cada moment. El cas és manternir viu l'esperit. Per cert, compartisc pelnament les reflexions que fas sobre viatjar i fer turisme en l'última entrada al teu bloc. D.
ResponEliminaMés íntima la vessant nord del Pirineu. El fet de no tindre grans poblacions properes i ser una de les regions oblidades de l'estat francés ajuda a donar-li una certa atmòsfera decadent.
ResponEliminaPrecisament cap a Cantabria eixiré el dimecres per esgotar les vacances. Vorem a Pili i Jordi algún dia.
Tens raó però decadent... jo no ho diria així. En fi, que la muntanya és bellíssima la consideres des del punt de vista que la consideres. Aixó si no es crema i una bona manera d'evitar incendis és ocupar-la raonablement: ramaderia, per exemple. Cosa que ací, al nostre país, no passa perquè no ho promouen, ans al contrari lleven diners fins i tot de prevenció i vigilància.
ResponEliminaD.