PARÍS, AGOST DEL 79

En arribar al lloc indicat en les instruccions que li havien donat, exactament a la plaça on les havia de recollir l’autocar, Isabel començà a buscar Aigües. Només es coneixien per la carta amb què, la setmana anterior, l’empresa organitzadora les havia posades en contacte, ja que eren les úniques assistents al curs —entre els quaranta joves d’arreu l’estat— que viatjaven des de València. Es tractava d’un curs de llengua francesa que impartia la Universitat de la Sorbona, a París, durant el mes d’agost.

Isabel estava estudiant Filosofia i Lletres amb el ferm propòsit d’especialitzar-se en Filologia i amb la il·lusió de visitar totes les universitats europees que pogués fent cursos, lectorats o estades d’investigació —la dècada dels setanta, per a una dona culta i inquieta, l’estranger era atractiu com el paradís. Va veure al periòdic l’anunci que li permetria fer-ne un primer tast i no ho va dubtar gens: a la Sorbonne!

La situació d’Aigües era completament diferent. Treballava en les oficines d’una empresa envasadora de suc de taronja que acabava de rebre una certa injecció de capital que volia utilitzar per a introduir-se en el món de l’exportació. Amb aquesta finalitat, una de les primeres decisions que va prendre l’empresari va ser enviar l’administrativa a estudiar idiomes. El món dels empresaris valencians començava a canviar, alguns fins i tot eren innovadors. Aigües —qui no havia pensat mai en la possibilitat d’eixir de Benimassa, el poble on havia nascut i on vivia— s’ho va pensar molt abans d’acceptar perquè es casava a l’octubre i es considerava obligada a no desatendre els preparatius. No s’havia vist mai al poble que una núvia fes un viatge abans de casar-se. Com havia  d’abandonar nuvi, família i poble les vespres del casament! Finalment accedí tot considerant que beneficiava el seu futur laboral, ja que no volia deixar la feina després de casada, com des de feia poc començava a no ser estrany, si més no, a ser tolerat en el seu món. A més, s'acabava de celebrar l’Any Internacional de la Dona i alguna cosa començava a entendre ella.

Es van reconéixer amb facilitat: eren les dues úniques persones amb maleta en tota la plaça. Se saludaren i pujaren a l’autocar, que tot just acabava d’arribar amb els participants que havia recollit en les altres ciutats. El vehicle era vell —fins i tot per a l’època— i el trajecte llarg, però tots eren joves il·lusionats que no paraven atenció a segons quines coses.

Després de molts quilòmetres de paisatges nous per a elles i per a la resta de viatgers, que no havien travessat abans mai el Pirineus,  arribaren a París. Es van dirigir a la Cité Universitaire, zona on estaven situades la majoria de les residències universitàries internacionals, alineades a la banda del Boulevard Jourdan que no ocupava el Parc de Montsouris. S’allotjaren a la Maison des Provinces, destinada als estudiants francesos però que, durant les vacances, oferia habitacions als estrangers. Estava situada al costat de la Maison Internacional, que albergava, entre d’altres, els serveis de biblioteca, menjador, oficina de correus i de canvi de moneda. La Maison des Provinces era l’edifici més antic de tots o, almenys, ho semblava. Estava envoltat per uns jardins molt bonics i d’ombra abundosa, cosa que s’agraïa en aquell mes d’agost, mol més càlid del que és habitual a la capital francesa.

 Les habitacions eren grans però amb el mobiliari molt just. Tenien dos llits, un armari, dues taules d’estudi, dues cadires i un lavabo. Els banys eren col·lectius amb les portes de les dutxes tallades per dalt i per baix, com les d’un saloon de l’oest nord-americà. Isabel hi notà des del primer dia la presència d’algunes persones alienes a la residència. Eren els captaires —versió real dels clochards que ella havia idealitzat a través de les lectures— que utilitzaven les dutxes de la Maison aprofitant la nul·la vigilància que hi havia a la recepció. Probablement també entraven a les habitacions buides a dormir.

Aigües, que no havia deixat mai Benimassa, des del principi es va encomanar a Isabel. Trobava aquesta més sabuda, decidida i eixerida. Una de les coses que van fer primerament fou traure’s l’abonament dels tres àpats diaris que servia el menjador universitari. Això era comodíssim i baratíssim, de manera que les dues xiques disposaven de més diners i més temps del que havien previst.

Ja el primer dia, al menjador, mentre triaven el dinar —cosa no gens difícil, atesa la minsa varietat— en la cua de l’auto-servei, van fer amistat amb Rosa, una sevillana que també formava part del grup i que cridava l’atenció per la seua bellesa. Segueren juntes i es posaren a parlar del dies que tenien per davant.

— Heu vist l’horari?, preguntà l’andalusa.

— Sí, ens ve molt bé. Ens desdejunem d’hora, agafem el metro a Porte d’Orléans i a les nou..., començà a argumentar Isabel en nom propi i en el d’Aigües, com començava a ser habitual.

— No, no. Esteu disposades a matinar tot el mes d’agost i a París?, protestà Rosa.

— Dona, solament són tres dies a la setmana i, a més, tenim lliure part del matí i de la vesprada, aclarí Isabel amb representació col·legiada.

— I la nit? Què em dieu de la nit? Jo pense anar-me’n al llit molt tard, no pense perdre ni un minut de vida en aquesta ciutat. Dormir c’est mourir un peu.

— Doncs, jo em retiraré aviat a estudiar, a més el meu nuvi..., intervingué tímidament Aigües.

— Però, què dius del teu nuvi? Estàs a París, la capital de l’amour, tallà ofensivament la sevillana.

Des d’una taula pròxima dos joves les miraven fixament. Rosa, molt decidida, s’alçà i es dirigí cap a ells. En un francés poc acadèmic però molt efectiu els va convidar a seure amb elles. Eren dos xics iranians que, com molts dels estudiants orientals, s’estimaven més quedar-se a passar l’estiu a París que anar a visitar la família i arriscar-se a no poder tornar a causa dels conflictes, de vegades bèl·lics, dels seus països. Aquests dos joves i les tres xiques van començar una relació molt enriquidora. Dinaven sempre junts —de vegades se’ls hi afegia més gent— i mantenien serioses converses fins que les dones de la neteja els indicaven discretament la porta d’eixida del menjador o es feia l’hora d’anar a classe. Amb certa freqüència, Rosa abandonava el grup per un algerià amb qui compartia les migdiades, un tipus de dormir que no la feia mourir gens.

Aigües no acabava de gaudir ni de la companyia ni de la conversa perquè sempre estava pensant en Toni i temia que no estigués d’acord amb el tipus de vida que estava duent. Isabel li repetia que no havia de donar explicacions a ningú, que no estava comportant-se malament, que era jove, que estava a París practicant la llengua que li havien encomanat aprendre i intentava convéncer-la que era l’última oportunitat que tenia de viure per ella mateixa perquè amb el casament les coses li canviaren molt.

A mesura que passaven els dies, Isabel i Aigües anaven adonant-se que estaven fallant moltes de les previsions i prestacions que l’empresa organitzadora del curs havia anunciat. Primerament es van decebre per la qualitat de l’allotjament; després, perquè les classes no s’impartien a les dependències universitàries; finalment, per la pèssima docència, a banda d’uns horaris dolentíssims. Així doncs, van prendre la decisió de no anar a les classes de la vesprada i gaudir amb tranquil·litat de la sobretaula, que solia continuar —a vegades fins l’hora de sopar— al bar d’enfront de la residència. Hi acudien les tres amigues, l’algerià, els dos iranians i alguna persona de les que a poc a poc anaven coneixent. El cambrer que els atenia era Joao Veloso, un immigrat portugués, educat i simpàtic.

Isabel notava que Aigües patia, tot i que aquesta no parlava dels seus sentiments. La coneixia poc, però el suficient per a haver advertit una certa insatisfacció; de cap de les maneres relacionada amb l’estada a París, sinó alguna cosa més complicada i seriosa. Aprofitant un momentet que havien quedat soles, Isabel li recomanà:

— Relaxa’t, abandona’t, no ets a Benimassa.

— Com saps en què estic pensant?, se sorprengué Aigües mentre es posava roja com una tomata.

— Realment t’estimes Toni?

— Crec que ja no ho sé, potser m’he acostumat a tenir una rutina, confessà Aigües.

Com que s’acostava Joao amb els cafés, les amigues intercanviaren un gest de complicitat que prometia continuar parlant en un altre moment.

Joao vivia sol en un pis molt barat i no tenia cap altra il·lusió que no fos reunir els diners que s’havia proposat i tornar a les ribes del Mondego a establir-se pel seu compte. Estava interessat en un menjador d’empresa, en un bar d’un centre docent o alguna cosa pareguda que li deixara lliure els diumenges i els dies de festa per a compartir-los amb la dona i els fills que pensava tenir. No era un home molt intel·ligent, però aqueixa manca la suplia amb escreix treballant moltes hores, sempre amb el somriure fàcil, la qual cosa era el que més atractiu el feia als ulls d’Isabel —molt donada a considerar les persones des del punt de vista de la bondat—, que li va donar conversa des del primer dia, utilitzant el poc portugués que sabia i que en realitat eren trossos de fados que retenia en la memòria. Ell li contestava cantant-li el vers següent però sense apartar la mirada d’Aigües, especialment per a remarcar les paraules d’amor. El propietari del negoci li permetia seure amb el grup d’estudiants sempre que no desatengués la resta dels clients, pocs, certament en aquella època estival. Joao, al principi un poc tímid, acabà participant amb alegria en les converses del grup. Un dia en què parlaven de vins dolços, que si el moscatell, que si el màlaga, que si el xerès, ell va dir que el millor era el que tenia guardat en una marraixeta al pis, un porto que s’havia dut de casa quan hi havia anat d’ençà que es trobava treballant a París. Així que les convidava a beure el primer dia que pogués plegar d’hora. Tots acceptaren immediatament i amb molt de gust.

Arribat el dia de la invitació, els amics decidiren fer un tomb guiats per Joao. Pel Boulevard des Capucines i després de comptar les columnes corínties de la Madeleine i decidir que n’hi havia 48, compraren uns pomells al Mercat de les Flors, unes cosetes per a sopar i ficaren proa cap al pis del portugués, que tenia les parets del dormitori empaperades amb fotografies de toreros a cavall i retalls de premsa que li enviaven des de casa sobre el seu ídol: Joao Moura. Els en parlà entusiasmat i els en contà vida i miracles mentre recorria amb el dit tota la paperassa com si es tractara d’una auca fins que quasi arribà al paroxisme en narrar aquell més d’abril que havia aconseguit, amb catorze anys d’edat, un triomf grandíssim a Campo Pequeno. Els iranians no badaven boca. L’algerià no entenia res. Rosa, es quedava amb el toreo a pie de mi Curro, que hasta aquí he venido con romero en la maleta. Isabel únicament pogué apuntar que li agradava José María Manzanares. Aigües es mantenia en silenci, atreta per les paraules i l’entusiasme de Joao. Va ser una vetlada molt agradable. Begueren, menjaren, rigueren i es divertiren de debò. Aigües no tornà a la Maison. Quan l’endemà coincidiren, a l’hora del desdejuni, al menjador universitari, ningú no li va preguntar res: la felicitat del rostre d’Aigües era la resposta a milers de preguntes. Isabel somreia satisfeta: la seua amiga havia perdut la por a decidir.

S’acabà el curs. Tots s’acomiadaven per grups o per parelles. L’algerià prometé visitar Sevilla. Els iranians estaven resignats a no poder fer plans fins l’aclariment de la situació al seu país.

— No ens veurem més. Que sigues feliç, Aigües.

— M’escriuràs, Isabel?

— I l’adreça?

— De moment, la de Joao, digué la jove amb una gran felicitat al rostre.