ESCORNALBOU

No fa molt, escrivia sobre la importància de la Tarragona medieval. És ben sabut que l'església era poderosa i rica. En aquella època i també ara i en aquest país declarat aconfessional: observeu tots els edificis que ocupa la dita Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir al centre de la ciutat de València, com a punta d'iceberg, com a exemple visible, ja que el que no es veu és sempre més. Doncs, bé, la baronia d'Escornalbou depenia de l'arquebisbat de Tarragona. Una petita mostra de la riquesa clerical, en aquest cas, a tocar de Riudecanyes.

Quan parlem d'Escornalbou ens podem referir al monestir de Sant Miquel, a l’esglesieta romànica, al castell, a la muntanya i fins i tot a la col·lecció museística o Ia biblioteca que alberga i que pertanyen al Museu d'Història de Catalunya. Tant el contingut del museu com la biblioteca són obra del lletraferit Eduard Toda, que el 1911 va adquirir l’edifici del castell i s’ocupà de reconstruir-lo. Toda mantingué durant tota la seua vida l’amistat que, des de l’escola, tenia amb Antoni Gaudí. Amb ell i Josep Ribera havia elaborat un projecte de restauració per al Monestir de Poblet. És a dir, Eduard Toda i Güell sabia molt bé en què es posa quan mamprén Escornalbou.

S’ha de tenir en compte que, el 1835, els monjos que habitaven el monestir de Sant Miquel d’Escornalbou van ser expulsats a causa de la desamortitatzió de Mendizábal (un fet repetit en la nostra desgraciada història patrimonial). Degut a l’abandó en què es trobava el conjunt, Toda no només hagué de reconstruir el que s’havia perdut i de restaurar allò que es podía recuperar: hi va viure uns anys. Actualment podem visitar les seues estances a banda de gaudir de les peces artístiques que conformen el museu. Són molt curioses de veure ja que Toda va ser diplomàtic, ocupació que li va permetre viatjar arreu del món. La biblioteca conté, entre d’altres, obres seues: Toda també era escriptor.

Per si no fos prou, l’entorn és molt abellidor de passejar i les vistes des de dalt de la muntanya o des del primitiu castell són per recordar. Em fa l’efecte que la gent de la comarca hi puja de tant en tant a passar el dia i gaudir, si més no, de la natura i el silenci, especialment si puges amb la fresca del matí sense la companyia dels autobusos turístics ni, tot s'ha de dir, de les persones que obrin les dependències. L'espera, però, és agradable gràcies a l'entorn.

Fotos d'Ismael Vallès.