Viatjar i sostenibilitat

Vaig tindre la satisfacció de conéixer Vicent Cucarella, síndic major,  fa un grapat d'anys, gràcies a la presentació del seu assaig Economia per a un futur sostenible  a la seu de la Intersindical Valenciana. Vam escriure'ns uns quants correus electrònics mentre acordàvem data i altres detalls de l'acte, com jo solia fer abans de qualsevol activitat organitzada per Intersindical Cultura. Atés que en el cos del correu acompanye la firma automàtica amb l'adreça d'aquest blog, des del primer moment Vicent em va guipar: viatgera. Em va explicar la inconveniència dels viatges actuals pel seu impacte ambiental. Vam parlar de les destructores estacions d'esquí, dels creuers, dels viatges en grup, dels avions.

Vaig esdevenir una gran devota del decreixement per a aconseguir  un desenvolupament sostenible. Llegiu el llibre!

Passem ara a la quotidianitat del nostre entorn més immediat. No és difícil entendre el mal que fan el viatges en massa si fas el xicotet esforç d'observar, per exemple, el centre de la ciutat de València. Una llarga temporada vaig treballar a la plaça del Carme. Els dies que hi havia un creuer atracat al port (em sembla recordar que era els dimarts i els dijous), abans de les vuit del matí ja era una odissea travessar la plaça dels Furs a causa de la gentada que feia fotos a les torres dels Serrans. Havien vingut amb els contaminants vaixells de mides gegantines i probablement havien anat amb avió al port d'origen. Ja tenim els dos mitjans de transport que més embruten l'atmosfera. Això sense parlar dels pocs diners que eixos turistes deixen en la ciutat. Recorde una fornera del barri que sommiava que cada persona que passava per la porta li comprava un pastisset. També és molt decebedor veure desaparéixer comerços tradicionals que són substituïts per botigues d'imants de nevera. I ja, la cirera del pastís: el turistes dels creuers dels dijous van a la sessió del Tribunal de les Aigües: no podràs ni sentir l'alguatzil si tens el gust d'apropar-t'hi. Per tant, també tenim un perjudici cultural.

M'agradaria que totes les persones que viatgem, que fem turisme, ho férem d'una manera respectuosa tant pel que fa al medi ambient com a la gent que habita les ciutats que visitem. Per a començar convé comparar l'impacte d'un trajecte amb avió, amb cotxe i amb tren i elegir el menys agressiu. 

El Racó d'Ademús

 

Feia molt de temps que volia anar al Racó d'Ademús. En realitat hauria de dir que volia tornar-hi, però jo era tan menuda quan hi vaig anar per visitar uns familiars que no en tinc cap record. El meu primer cognom, Jimeno, comença per J perquè procedeix de Torrebaja, el poble del meu avi patern. 

Van ser un parell de dies molt bonics. El meu marit i jo vam visitar Ademús, Torrebaja i el parc natural de la Puebla de San Miguel. La primera ocupació va ser dirigir-nos a l'oficina turística d'Ademús. Ens va atendre Blanca, amb elegància, simpatia i molt bona informació. 

Esta oficina ocupa l'edifci de l'antic molí de farina que feia anar el riu Bohilgues, un dels dos afluents del Túria que li aboquen les aigües en la comarca. 

El pis superior acull un col·leccó de pedres i unes quantes maquetes dels edificis més emblemàtics de la zona. També hi ha un mostrari de les herbes que es poden trobar pels topants. L'estrella és la lavanda, l'espígol, a la qual dediquen tota una festa en el mes de juliol. Amb l'avançament de les collites, ara s'està considerant fer la festa al juny, però això ja es decidirà d'acord amb l'evolució de la planta. Ho apunte a efectes de prendre una millor consciència de l'emergència climàtica, de comprendre on arriben els efectes indesitjats.

El que sí teníem més a prop en el temps era la festa de les pomes, la manzana esperiega, les tradicionalment anomenades pomes gelades pel seu aspecte interior, aspecte que es deu a la cristalització del sucre. Ací al costat, el programa d'enguany. I ací baix, una foto de Maluy Benet que em va enviar en comprar-les al seu fruiter habitual.

 

M'ha resultat molt curiós saber que moltes de les meues amistats coneixen les pomes. Sospite que en llegir este text sorgiran més amanats de l'esperiega.

En arribar a Torrebaja i veure tantes façanes cobertes per parra verge, que en aquesta època està en un punt espectacular de color tardorenc, vaig pensar que si el Corfú de la família Durrell és de les buguenvíl·lees, Torrebaja és de les parres verges. Vam veure l'Ebrón, l'altre afluent del Túria dels dos que nomenava al principi, i ferem cap al parc natural a gaudir de la natura i del silenci.

Per a una altra visita han quedat les sabines mil·lenàries, les aldees i les ermites, el poblat de la Celadilla i moltes coses més.

L'aportació de Sílvia Aymerich al 8 de març d'enguany

 Admeto que els desconeixia fins avui jo, aquests fets. Me n'assabento per la Menna Elfyn, presidenta del Pen Club del País de Gal·les, autora lideressa del Projecte Versions Múltiples, a qui agraeixo infinitament l'enviament del vídeo on, en celebrar els deu anys de l’entitat, remarca el compromís històric de les dones gal·leses per la pau. I ho fa recordant dos fets històrics rellevants, seguits de dos poemes d'una delicadesa expressiva impactant. Per als que enteneu bé l'anglès, us demano paciència perquè l’original gal.lès us anirà essent traduït a mida que avanci l'enregistrament. Alhora, però, us deixo un resum de la petita cerca que he fet sobre els dos fets històrics que esmenta. Properament, trobareu els poemes que l'autora llegeix després en la pàgina de l’autora en versions a diverses llengües. 

 

 FELIÇ DIA INTERNACIONAL DE LES DONES 

Primera Fita

·         Som a principis de la dècada dels vint del segle passat i, arran dels horrors de la Primera Guerra Mundial que ha sacsejat Europa la dècada anterior, un grup de dones gal·leses decideix emprendre una campanya per la pau. A la Universitat d’Aberystwyth presenten una iniciativa conjunta de dones de Gal·les i dels Estats Units i, en un temps rècord, la petició és signada per gairebé 400.000 gal·leses i és enviada a Amèrica en un cofre de roure custodiat per una delegació formada per les dones que veieu a la fotografia de sota. D'esquerra a dreta són M.G. (Gladys) Thomas; Mary Elizabeth Ellis; Annie Jane Hughes-Griffiths i Elined Prys. Aconsegueixen presentar la petició l'any 1923 a Calvin Coolidge, president dels Estats Units, juntament amb la Lliga de Dones Votants que representa milions de dones estatunidenques. L'abril de l'any passat, marcant el centenari d’aquest fita, tornava el cofre al país d’origen, per a ser catalogat i digitalitzat a la Biblioteca de Gal·les, des d'on ja es poden començar a consultar els noms d’aquelles dones valentes. 

Segona fita

                Fem un salt en el temps de sis dècades, i ja som a principis dels vuitanta, el setembre del 1981 concretament. El col·lectiu “WOMEN FOR LIFE ON EARTH”, un altre grup de dones gal·leses, tan valentes com les seves àvies seixanta anys enrere, promouen una altra acció sota el mateix signe que l'anterior. Protesten contra la decisió del govern britànic de permetre míssils nuclears a la base de Greenham Common i acampen allà. El campament capta l'atenció dels mitjans l'abril de 1983, quan vora 70. 000 manifestants formen una cadena humana de 23 quilòmetres des de Greenham fins a la fàbrica de municions de Burghfield, tal com podeu veure a la foto de sota. Aquest fet serveix d'exemple a la creació d’altres camps de pau en una dotzena llarga d’indrets de tot Europa. Podeu consultar-ho en vuit llengües a la pàgina corresponent de la Viquipèdia.

 

Espai per a fitxers adjunts

Previsualitza el vídeo de YouTube O Gymru i'r Byd - From Wales to the World

m

PhysioMRI

Fa uns mesos m'arribà, a través de la meua filla i provinent d'un amic seu, un guasap que convidava a participar de manera voluntària en un projecte sobre ressonàncies magnètiques dels genolls. M'hi vaig interessar i vaig escriure oferint les meues cames per a col·laborar en aquesta iniciativa en què intervenen (segons els logotips que apareixien en la imatge que acompanyava el text del dit guasap)  el Centre Superior d'Investigacions Científiques, la Universitat Politècnica de València i l'Hospital La Fe, també de València.

Al cap d'un temps, em van telefonar per a citar-me i allà que vaig anar ben encuriosida. Em va rebre i em va atendre Teresa Guallart Naval, llicenciada en Física, estudiant de doctorat i membre d'un grup d'investigació de l'i3m (Institut d'Instrumentació per a Imatge Molecular), centre compartit pel CSIC i la UPV, que està perfeccionant un aparell portàtil de ressonàncies magnètiques. 

La  fotografia mostra la part de darrere de la màquina. És la primera cosa que vaig veure en entrar a l'espai que l'hospital ha assignat per a dur a terme estes proves. Teresa i jo vam mantenir una profitosa conversa sobre tot el que anàvem a fer, vaig signar el consentiment preceptiu i em vaig acomodar en una mena de llitet amb rodes que permetia, ja gitada, ajustar la cama al cilindre de l'escàner per la part frontal. En la fotografia es pot veure l'escambell que permet descansar la cama que no està sent investigada.

La prova dura uns cinquanta minuts per cada genoll. Durant eixes quasi dues hores vaig poder avançar moltes pàgines del llibre que portava. Es tracta de l'amè assaig Usos amorosos de la mujeres de entresiglos (1850-1914), de Rosa Elena Ríos Lloret, editat per Catarata en la sèrie Sentimientos y sometimientos. Va ser una molt bona companyia.

Acabada la sessió en la PhysioMRI, calia fer dues proves més. Ara ja en una màquina convencional de ressonàncies magnètiques, eixes que fan un soroll infernal i que moltes de nosaltres coneixem. Primer un genoll, després l'altre.

En total vaig estar quatre hores, temps que vaig regalar amb molt de gust a la investigació. Penseu que sense persones voluntàries per a provar medicaments, vacunes o màquines la ciència o no podria avançar o no ho faria encertadament. 

La raó de fer seguidament un escàner en dues màquines és fàcil d'entendre: Teresa Guallart i el seu grup d'investigació estan treballant en la millora de la imatge. Comparant ambdues poden fer-ho.

Esta PhysioMRI té molts avantages sobre les grans màquines que coneixem: 

És portàtil. Per tant pot anar a qualsevol domicili, traslladar-se dins de l'hospital, anar dins d'una ambulància, residències de gent major. Fins i tot seria útil en països amb una estructura sanitària deficient. El seu pes és, ara per ara, de 250 kilos.

Costarà uns 50.000 euros contra els dos o tres milions a què arriben les altres.

Pot connectar-se a l'electricitat a través d'un endoll domèstic: no gasta més que un forn de microones. També es pot fer funcionar amb electricitat produïda per un generador de gasoil.

No necessita l'alberg d'un centre hospitalari.

Ara bé, només es pot utilitzar per a braços i cames i, com he dit, la imatge és millorable. De moment.

No puc evitar afegir que si ens baixen els impostos, i la cultura i la ciència són les àrees que més ho patiran, projectes com aquest es quedaran en no res o aniran a parar a altres països o a la iniciativa privada, quan la formació de les persones investigadores ha anat a càrrec del nostre sistema universitari.

---------------------

Les fotos són meues.

Tres lectures

Són tres lectures, les darreres que he fet, de procedència diversa. Una d'elles, La niña alemana, d'Armando Lucas Correa, era, i ha tornat, a un prestatge de casa en companyia de la resta de la col·lecció dedicada a la novel·la històrica, editada per Penguin Random House. Narra la vida d'una família berlinesa que es veu obligada a fugir cap a Cuba, en l'any 1939, a bord del transatlàntic Saint Louis. L'he trobada molt instructiva i m'ha resultat molt entretinguda. Aprendre i distraure'm, el que demane a les lectures.

El dia de demà, de Teresa Broseta, arribà a les  meues mans gràcies a Sentim les llibreries, una inicitativa en favor de la promoció de la lectura i de les llibreries valencianes. Vos convide a participar en cada edició que tornen a convocar. El descobriment d'aquesta escriptora ha sigut una gran troballa: he llegit per primera vegada Teresa Broseta  i he fruït de la meua ciutat. 

Lamente no haver conegut abans l'obra perquè, n'estic segura, l'hauríem llegit i comentat en el grup de lectura El Micalet parla de llibres, una de les banderes del qual era que totes les obres que llegíem tingueren també com a protagonista la ciutat de València. Però, què hi farem! He passejat per Velluters i el Mercat i el Carme i el Pilar i he reconegut els llocs per on ens condueix Teresa Broseta mentre ens mostra uns personatges molt ben construïts, creïbles. És premi Alfons el Magnànim.

La tercera lectura ha sigut  la magnífica El dit de Déu. de Raquel Ricart. És una obra sorprenent, amb tres narradores. 

Un exercici literari de primera magnitud. És d'aquells llibres que no vols que s'acaben. Aquest m'ha arribat per recomanació de la bibliotecària de Muro. Tan senzill com això. Així que tenim: les col·leccions de butxaca que ofereixen els periòdics, els programes de promoció de la lectura i l'assessorament de les bibliotecàries. Ara m'estan esperant Robinson Crusoe (per a poder-los-ho contar al meu net i les mues netes) i un llibre que sembla magnífic: La cuarta casa, de Manuel Muñoz.

La merla blanca, de Juli Martínez Amorós

Aquesta novel·la, editada per Vincle i guardonada amb el Premi Teodor Llorente 2022, Novel·la negra, la Pobla de Vallbona, ha arribat a les meues mans gràcies a la Biblioteca Municipal de Muro, que l'ha programada per a una de les sessions de Parlem de llibres. 

En rebre la notícia i veure la portada del llibre, m'hi vaig interessar. D'una banda, per simpatia envers aquesta rara avis, sobre la qual he escrit i, d'una altra, per confiança en l'editorial i en el criteri de Manolo Gil, un editor que acompanya habitualment les seues escriptores i escriptors als actes on els conviden. En bona llei, he de dir que  conec una altra editora que sempre ho fa: Dolors Pedrós.

Bé. Em centre ja en la novel·la de Juli Martínez Amorós, un autor que no coneixia fins ara. Doble agraïment: a la Bibiobleca i a Vincle.

És una novel·la protagonitzada per un policía d'Alacant, Arnau Feliu, que recorda per la seua bonhomia els inspectors Thomas Barnaby, de la sèrie Els assassinats de Midsomer, i al comisari Kostas Kharitos, creació de Petros Markaris. Martínez no dona informació física sobre la persona del policia: només sabem que viu sol, que està a punt de jubilar-se i que té un muscle lessionat. També, que porta un quadern personal a banda de la llibreta on anota el que va sabent de les seues investigacions. Però no coneixem res de la seua vida sentimental i això és molt d'agrair en una obra d'aquest tipus perquè ens evita llegir sobre bordells, prostitutes i adlàters, cosa que comportaria un llenguatge, i un tractament de les dones, sexista i menyspreable. Enllace ací  el comentari que vaig fer a La botella del náufrago. Es pot escriure sense necessitat de fer gala de masclisme.

L'argument és l'habitual en les obres del gènere policíac: corrupció política i policial, drogues, apostes, carreres de motos il·legals, festes nocturnes dubtoses i diners, molts diners, procedents  dels suborns i les trampes que caracteritzen la manera de fer del Partit Conservador, un altre protagonista de la novel·la. 

Tindríem un tercer protagonista, el jove Guillem que acompanya el policia en la majoria de les pesquises i que serveix a l'autor per a introduir, de manera suau tot i que alguna vegada a punt d'arribar al pamflet, alguna opinió política diferent i ben allunyada del gruix dels protagonistes corals que intervenen en els fets narrats. En certa manera crec que Martínez no pot defugir la seua ideologia però tambe ens ofereix el contrast entre l'experiència i la calma, en definitiva el savoir faire, de Feliu i la vehemència del jove.

La trama és trepidant però la narració tranquil·la. M'ha resultat soprenent. Els diàlegs són magnífics. Poques vegades n'he trobat de tan exactes: donen la informació que cal sense floritures.

Per últim, destacaria la ignorància en què manté a la lectora: son assassinats aïllats? Tenim un assassí en sèrie? És tot una successió de casualitats? I per a reblar-ho hi ha quatre cartes manuscrites* el contingut de les quals sembla aclarir-ho tot però que resulta ser un trompe-l'oeil, un artifici magistral.

-----------------------------

* Demane a l'editorial que en pròximes edicions corregisca la lletra de les cartes. Les persones majors de vegades tenim dificultats de visió.

Una cefalòfora i dos cefalòfors

Recentment, durant una estada a Zuric, vam visitar la catedral, la Grossmünster. Em resulta simpàtica la seua ubicació perquè es troba enfront de la Fraumünster,  seus separades  pel riu Limmat (per Zuric també en corre un altre: el Sihl). Totes dues llueixen vidrieres de Giacometi. 

La Fraumünster actual és l'esgésia que es va construir sobre les restes de l'abadia per a dones de famílies nobles,  aristocràtiques, i fundada en el segle IX. L'abadessa tenia molt de poder fins el punt que designava l'alcalde de Zuric, però això va acabar amb Huldrych Zwingli, el religiós que va predicar enfront i des d'on va iniciar la seua reforma. Té uns magnifics vitralls de Chagall. Recorde que va ser la primera informació sobre art que em va donar la meua amiga C.S. en saber que jo viatjava a Zuric.

La Grossmünster no és un edifici espectacular. A banda de les vistes de la ciutat que es poden contemplar des de la torre i que jo només conec per fotografies (no puge a cap torre ni campanar), puc citar la cripta, el cadiram del cor i poc més a banda, és clar, dels vitralls. Ara bé, vaig tenir la sort de sentir un assaig de gregorià. Tres cantants en l'altar i jo, just davant, en una de les cadires, mentre esperava que la meua família baixara de la torre i en la botiga acabaren de fer el recompte dels guanys del dia. Aquesta església reformista (reformierte Kirche Zürich), com tantes altres protestants i moltes de les catòliques, fan bona cosa de caixa amb entrades, estampes, llibres i tot tipus d'objectes de regal.

El que més em va agradar de la visita va ser conéixer la llegenda d'una parella cefalòfora. L'església catòlica en té documentats (sic) més d'un centenar de sants i santes cefalòfores!

Règula i el seu germà Fèlix, actualment patrona i  patró de la ciutat de Zuric, van ser decapitats pels romans, aquells que perseguien cristians, junt amb el seu servent Exuperanci. En veure's en eixe estat,  cada màrtir agafà el seu cap i xino-xano caminaren fins trobar un lloc que els agradara per a soterrar-se. Així arribaren a Zuric, cavaren les tombes i s'hi colgaren. Al cap d'uns segles Carlemany, durant una passejada per la ciutat, es va sorprendre  en veure que el seu cavall es detenia i piafava. En deixar caure les pates de davant, es posà a escarbar la  terra. Allí estaven els cossos de Règula i Fèlix  (del servent, ni un osset: les classes són les classes). Exactament en eixe terreny es va construir la Grossmünster.

------------------------------------------------

13 de maig de 2023

Estic molt contenta de la rebuda que ha tingut aquesta entrada. No és per les estadístiques del blog, que això sol ser equívoc, ho dic pels comentaris que m'heu fet en privat. Tant és així que la meua amiga C. S. (que no és la mateixa que he citat abans en el text principal) m'ha enviat esta foto. No sé quin sant o santa és, ella no ho recorda, simplement fotografia imatges que per la raó que siga li cride l'atenció. És curiós la quantitat de coses diverses que les persones retraten per col·leccionar. Vaig conéixer un xic que treia fotos dels angelets que ornen les canals que baixen per les façanes. Un amic, té tota la població felina de València en els seus arxius. Uns altres les fulles, només les fulles, dels arbres...

El cas és tenir aficions i, si pot ser, compartir-les.

Judes

Fa uns dies, mirant  Twitter, vaig trobar la publicació de David Ortega en què preguntava, com una mena d'enquesta privada, quantes de les persones que el llegim te relació amb Soria: pare, mare, avi, àvia, marit, muller, etc. Sorprén la quantitat de persones vinculades a esta província castellana (ho podeu consultar a @Daviddcoba).

Em va fer gràcia perquè vaig entendre que la pretensió de l'autor era valorar la seua terra, manifestar-hi el seu amor. A més, la meua iaia Joaquina era de Judes (sospite que ara és un poble buit). Vaig contestar l'enquesta i el vaig felicitar per la iniciativa.

Se'm van moure els records, els pocs records. La meua iaia paterna, Joaquina, era de Judes i sa mare es deia Quiteria. Això és tot a banda que farà uns vint anys Ismael i jo vam visitar el poble mentre viatjàvem per aquells topants. Què hi vam trobar? Un bar, unes poquetes cases i una esglesieta. No res.

Però em vaig posar a buscar més informació de la meua iaia. Com? Preguntant als meus germans. L'única cosa que vaig traure en clar és el cognom de los señores, Rodrigáñez, la família on s'havia posat a servir Joaquina, la major de cinc germans i una germana, amb els que es va traslladar a Madrid després de la mort dels pares, gràcies a una dona, el nom de la qual no hem pogut recordar, també de Judes i que ja treballava en la casa dels Rodrigáñez. Eixe és el cognom, l'única pista.

Internet. Google. Dos informacions. Un Rodrigáñez que es dedica al cinema i una Rodrigáñez que ha fet un llibre sobre la maternitat. 

I ara la casualitat: la meua filla, que es dedica al cinema, havia comprat eixe llibre, el que apareix en la imatge ací al costat.

No sé si seré capaç de recordar el nom de la dona que es va emportar a Madrid no només a la meua iaia i la caterva de criatures sinó també altres joves per millorar les seus vides posant-les en amo. M'agradaria, m'agradaria molt, saber el seu nom i retre-li un donatge per tot el que va fer. Per exemple, va ensenyar a llegir i escriure a totes les serventes de la casa i totes tenien la mateixa lletra. Heroïcitats femenines de principis del segle XX.

----------------------------------

13 de maig de 2023

Gaspara, es deia Gaspara! La tia Gaspara. Com ho he sabut? Doncs, mentre passàvem uns dies a Estepona, el meu marit va consultar un mapa i em va dir que la partida on estàvem es deia La Gaspara. I em va vindre el record.

Ebo

Uns quants mesos després de l'emotiva crida de l'alcaldessa d'Ebo arran dels incendis d'agost de 2022, hem anat a visitar eixe poble de la Marina Alta.

Ebo té una població de poc menys de 200 habitants i està agermanada amb Santa Margalida, Mallorca, com es pot veure en la imatge treta d'internet.  Curiosament, ben propet, a Planes, a la comarca del Comtat, hi ha un llogaret que es diu Margarida.

Aquest gest ens recorda que Ebo, com altres pobles de les comarques pròximes, es va repoblar fa segles per gent provinent de les illes (no oblidem que encara podem oir salat en alguns llocs). Actualment, s'ha fet una crida a famílies amb fills per a augmentar la població i mantenir serveis públics. Ai, la Història!

Nosaltres hi vam anar per la carretera CV 700, ja lloada en altres textos d'aquest blog, fins a Alcalà de la Jovada i a continuació per la CV 712 fins a Ebo. La primera part de l'itinerari era conegut per nosaltres: un paisatge bellíssim que no ens cansa mai.  Però, començàrem a veure les destrosses de l'incendi de l'agost passat. Solament ens donaven alguna alegria el valents margallons, verds de nou. També era esperançador observar que la tala dels arbres cremats contribuïa a ampliar la carretera i el seu pobre efecte com a tallafocs. Hem de tenir en compte que estes carreteretes són molt estretes i podem imaginar les pinyes, en plena voràgine de l'incendi, fent de bombes a banda i banda. Estaria bé aprendre la lliçò i deixar de plantar només pins. Les carrasques són més resistents al foc.

Per fi, vam arribar al poble. El vam visitar fent una bona passejada i vam pujar al turonet que guarda tres encisadores carrasques, probablement relictes, que semblen indicar-nos quina vegetació  és l'adequada.

Vam resseguir una pujada pobrament acompanyada per uns pocs xiprers i les preceptives catorze fornícules. Estaven buides. Ni una imatge. Ni un taulell. Ni un número. Ni una inscripció. Vam pensar, òbviament, que algú no va finalitzar el seu projecte. El que no podíem imaginar és com acabaria el viacrucis.

En arribar dalt ens vam trobar un altar que no ens va deixar sense paraules: coent, kitsch, horrorós, model frontó en angle obtús... 

Afortunadament aquesta estranya visió no ens va llevar les ganes de dinar. Ho vam fer al Foc i brasa, establiment recomanable, a càrrec del qual hi ha una parella jove, i amb unes vistes excel·lents a la vall d'Ebo (o riu Girona, o riu Bolata).

------------------------------

Fotografia de J. L. Navarro.

Riópar

La tercera visita tardorenca ha sigut al Parc Natural Calares del Mundo y de la Sima. Naixement del riu Mundo i Riópar. 

El gran descobrimet per a mi han sigut los calares, unes  formacions molt grans de roques calcàries situades als cims de les muntanyes i que permeten la filtració de l'aigua a la manera dels embornals. Aixó dóna lloc a imatges bellíssimes per tota la serra, com la del naixement del riu Mundo, entre d'altres corrents. Es tracta d'una zona molt ben ciudada, vigilada i atesa. Amb molt bona informació i presència suficient i gens agobiant de vehicles d'atenció forestal. Les carreteres asfaltades, perfectes.

La localitat de referència és Riópar, amb dos nuclis. El vell va anar desapareixent  perquè durant el regnat de Carles III es va construir la primera fàbrica de llautó, gràcies a l'existència d'un jaciment de calamina al terme municipal. La població es va anar traslladant prop de la fàbrica i l'ara dit Riópar Viejo es va anar despoblant. Això és un moviment poblacional usual. Actualment és un conjunt de carrers i de cases bellament restaurades per a turisme rural o segones residències. 

Conserva el cementeri. La ubicació és molt bonica perquè la paret més gran, la que té més nínxols, està recolzada al rocam de l'antiga muralla. També hi ha tombes al terra amb les corresponents làpides.

El mirador del poble ofereix una vista agradable sobre els topants més pròxims. Està molt indicat, com si volgueren fer-nos anar-hi i completar la visita. Hi ha una placa informativa, deteriorada per la intempèrie, que no permet la lectura. En tot cas, s'hi respirava pau i aire pur, motiu més que suficient per a justificar la pujada al turó.

L'actual Riópar és una ciutat vital. Un dels edificis de l'antiga fàbrica que he citat adés alberga una col·lecció museística del llautó així com també l'oficina de turisme. Mentre esperàvem l'obertura al públic vam fer una bona passejada. Vam veure com hi havia bancs, restaurants, bars, forns, parcs infantils, gasolinera, botigues de tota mena, etc. Fins i tot una estació d'Amazon. El poble em va semblar massa gran per a tan poca població (l'última dada de l'INE és de 1.300 persones). Ho vaig comentar a una amiga d'Alcaraz  i em va explicar que la  majoria dels habitatges només estan ocupats en estiu. Si fa no fa com a Riópar Viejo.

Vam acabar l'estada gaudint de les hores prèvies a la posta de sol en el camí de l'embassament del Cenajo. De nou pau, aire pur i silenci.

---------------------------------------------------------------------

La primera fotografia és d'Ismael Vallès. Les altres són  meues.

Caducifolis

Doncs, sí, efectivament, he tornat a la Tinença. 

Així començava un text publicat en aquest mateix blog l'any 2013. Fa uns dies hi hem tornat amb la idea principal de veure caducifolis (aurons, til·lers, oms) i unes quantes secundàries com, per exemple, conéixer Coratxà, el poble la temperatura del qual sol donar durant  el programa L'oratge la doctora Victòria Rosselló, cap de Meteorologia en À Punt Media.

Coratxà és un poble menut, com tots els de la zona,  és el que està més al nord i té major altitud. La foto anterior mostra com les parets d'abancalament, de pedra seca, estan ben fermes però els bancals han esdevingut erms. Una llàstima. Una imatge de quasi abandó. Desitge a l'Associació per la Recuperació de la Tinença èxit, molt d'èxit. 

Gràcies al centre d'informació del Ballestar (el poble amb la silueta més bella), vam saber que ben a prop hi ha un jaciment iber, la Morranda, i que la zona on més caducifolis trobaríem és la de la carretera entre el Boixar i Coratxà, que, segons la jove informadora, recorre poca gent perquè amb la Pobla i el monestir ja es conformen.

Als afores del Monestir de Santa Maria de Benifassà, visitable només dues hores a la setmana, vam trobar amb molta sorpresa un senyal que no havíem vist mai: la prohibició d'usar drons. Segurament les monges han  vist més d'una vegada com amb aquests aparells intentaven trencar la seua vida de calma i clausura.

La Pobla de Benifassà ens va acollir amb pau i amb una certa activitat: algun bar, alguna persona pel carrer i venda ambulant. En concret vam veure una furgoneta menuda amb pa i dolços i un camionet amb fruita i verdura a càrrec d'una parella argentina o uruguaiana, no en sé distingir els accents. Curiosament ocupaven la façana de l'ajuntament i dificultaven la funció turística, que consisteix a mirar-ho tot.

En resum, un parell de dies d'una gran tranquil·litat, sense cobertura per als telèfons i de gran aliment per als ulls, com les altres vegades que hem visitat l'emblemàtica Tinença.

La foto és de l'autora.

Presentació de la novel·la "El silenci trencat" al Micalet

Deia Herman Melville que, quan escrivia, per molt que volguera mantenir-se en la rectitud de la línia narrativa, de vegades no podia resistir desviar-se'n per a contar altres coses que ell creia que podien vindre al cas. Doncs, ja vos dic que alguna cosa així passarà avui perquè Maluy i jo ens coneixem de fa tants anys i hem col·laborat en tants projectes relacionats amb la literatura que és difícil no fer cotextos.

Gràcies a tot el públic per vindre i gràcies de nou a la S.C. El Micalet per acollir un acte literari més.

 

 

Com sabeu, i és ben evident, em dispose a parlar de la quarta novel·la de Maluy Benet, publicada per NPQ Editores. Abans, però, vos parlaré de l'autora, a qui agraïsc que haja tornat a confiar en mi per a presentar-li un altre llibre.

Maluy Benet va nàixer a València. Ha dut a terme diverses activitats (ja en parlarem al llarg d'aquesta trobada) entre les quals l'escriptura i la fotografia han estat sempre les seues grans passions.

Com estem parlant de llibres, he de començar contant que Maluy va organitzar un taller d’escriptura amb el professor Josep Figuerola. D’aquesta activitat naix el llibre Llançar-se a escriure (1989), mètode, diguem-ne, o guia que un parell d'anys més tard de ser publicat vam fer servir per a escriure Hostes, novel·la de la qual som autores Maluy, Pilar Monerri i jo mateixa amb dos autors: Ismael Vallès i Vicent Mateo. No afegisc més detalls perquè sé que a Maluy li agrada molt parlar-ne i segur que ho farà també aquesta  vesprada.

Publica les novel·les Els visitants de Mont-virolat, L’últim paradís, Missatge en un rellotge i Un café sol. També escriu molts relats, la majoria dels quals són guardonats.

Ha sigut membre del jurat de diversos concursos literaris, com ara Les irreals omegues, Samaruc, Sambori, la Universitat de València, etc. Entre tots ells m'agrada destacar el premi literari de l'Hospital la Fe.

Ha fet estades a residències d'escriptura, també a l'estranger, ha assistit a diversos congressos, cursos, etc. Ha col·laborat i col·labora en revistes com Papers, Perspectiva Escolar, Saó, Abalorio, etc.

Maluy és membre de l'AELC i del Pen Club.

Crec que ha quedat clar com s'involucra en tots els àmbits literaris i el seu afany per continuar sempre aprenent.

Com a mestra, a la seua tornada de Barcelona, on va viure i treballar uns quants anys i on assisteix a l'Escola de Mestres Rosa Sensat, impulsa ací a València activitats pedagògiques com l’Escola d’Estiu del País Valencià i l’Institut Pedagògic.

Junt amb un altre grup de mestres crea, el 1975, l’Escola les Carolines. Davant la inexistència de textos escolars en valencià, l’editorial Barcanova encarrega a un equip de docents, del qual Maluy forma part, l’edició de llibres de llenguatge per a l’ensenyament. Tot això ho explica Maluy en un altre llibre anys després, quan l'escola fa 25 anys: Un passeig sentimental per l’Escola les Carolines.

També és traductora, primerament en aquell aleshores il·lusionant Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià i més tard al Gabinet del conseller d'Educació. Ja havia deixat l'etapa de l'ensenyament.

També és intèrpret jurada: està habilitada per al castellà, el català i l'anglès, en qualsevol direcció i combinació.

Ha fet d'actriu del grup de teatre  El Gresol, del teatre El Micalet, amb l’obra Dones, flors i pitances, amb text de Maria Aurèlia Capmany, actuació compartida amb Merxe Banyuls. Temps després entrà en el Grup 49 dirigit pel  dramaturg Manuel Molins. Portaren La dansa de vetlatori per tot el País Valencià.

Tanque aquest recorregut per les facetes de la nostra autora, amb la seua altra passió, la fotografia.

Com a fotògrafa, ha assistit a diferents cursos de fotografia, com ara Fotoperiodismo y trabajo de autor, impartit per Jose Manuel Navia; Curs de fotografia digital, per Neus Saavedra; Safari fotogràfic a Tanzània, per Antonio Liébana, etc. Ha col·laborat en la realització del llibre de fotografia La Comunitat Valenciana, de Cristopher Makos, i en l’exposició de Sebastião Salgado a la Biennal de València.

Des de l’any 2006 ha unit la literatura i la fotografia en l’exposició Presències, on recull mirades i veus de l’Àfrica negra, que ha exposat a diverses sales del País Valencià.

A banda, com que és una gran dibuixanta, ha creat un apartat al seu web per a mostrar els seus dibuixos. Visiteu-los. www.maluy-benet.com.

I ara, anem a la novel·la.

Les dues-centes cinquanta-dos pàgines del text de la novel·la van seguides d'unes fitxes que informen de les diferents famílies que donen vida a la història que ens ofereix Maluy Benet, des de finals del segle XIX a 1979. A continuació, encara tenim una explicació de com es va fer la novel·la, els agraïments i la bibliografia, una documentació ben extensa.  Molt interessant açò últim. L'autora ens regala píndoles d'informació històrica que ajuden a situar les accions en el temps i a comprendre millor tant els personatges com les seues decisions, on els esdeveniments polítics, especialment la Guerra Civil i la postguerra espanyoles ho embolcallen tot. Però eixes informacions només són presents en la mesura en què impliquen la vida de les persones que poblen l'Arbecs, la localitat inventada. Deixe a l'autora la decisió de desvetlar-ne el misteri.

Jo voldria, Maluy, que en la teua intervenció ens parlares de tota la documentació que has fet servir perquè parles de la formació del Port de Sagunt, dels interrogatoris de la Guàrdia Civil, dels arxius policials, de la fugida dels republicans del port d'Alacant, dels agrupaments dels maquis, de la transformació del llit del Túria, etc. Unes dades repartides elegantment al llarg del relat, sense recórrer als peus de pàgina o annexos i que no cansen mai atés que l'autora, amb gran habilitat narrativa, no ens deixa perdre el fil.

Estem davant d'una novel·la amb molts elements de l'univers Benet: la plaça de Santa Úrsula, els gats, les mares cruels, els canvis de localitat, els abandons familiars, les morts, etc.

He dit plaça de Santa Úrsula. Ara faré un cotext o una desviació Melville: Hostes comença en eixa plaça.

 

La història és aparentment senzilla: Eduard Fauquet, un home ja retirat, veu al diari la foto d'un indigent mort al llit del Túria. Li resulta familiar, li sona la cara, però és incapaç de posar-li nom. Amb l'ajut d'un dels seus fills, el que treballa de periodista, porta a cap una investigació fins a arribar al desenllaç. Açò, que passa a 1979, ens retrotrau a finals del segle XIX, des d'on Maluy Benet comença a presentar-nos els personatges i els fets. Ens mostra unes famílies pobres que han de sobreviure amb el gran esforç de treballar en situació de misèria, fregant l'esclavitud. Sol haver-hi un fill o dos que han de deixar els seus per a buscar-se la vida en un altre lloc o són deixats al si d'alguna altra família que els pot alimentar.

Tot això amb alguns trets d'humor i també de novel·la de suspens.

Maluy Benet presenta aquest patiment de la pobresa extrema junt al patiment de la repressió social i religiosa. Vindrà la república, la guerra i la postguerra. Els personatges inicials van donant pas a les generacions següents. Amb una gran solvència narrativa, l'autora va relacionant les famílies i els familiars i va creant un món molt interessant del qual, actualment, s'ha de continuar parlant a fi que quede fixada la memòria del que la falta de llibertats comporta. Avui encara és molt necessari ja que tenim el perill d'involució de la mà de formacions polítiques que s'aprofiten de les regles democràtiques per a ocultar les intencions repressores. Ho fan sarcàsticament en nom de la llibertat.

 

La novel·la s'escau i, supose, naix de l'interés de Maluy per explicar la guerra i la postguerra. En Missatge en un rellotge ja ens parla d'eixe període històric. En canvi en L'últim paradís i Un cafè sol tracta altres temes, treballa uns altres tipus de personatges i ens porta a altres indrets.

En definitiva, El silenci trencat és una novel·la coral, de bon llegir, que fa recordar moltes coses passades en la majoria de les nostres famílies, que refresca aspectes de la història recent i que et deixa el bon sabor de la superació personal i del perdó.

València, S. C. El Micalet.

18 d'octubre de 2022