Wieliczka

La idea que m’havia fet de Polònia a través de la literatura, de les lectures que jo elegia, ja que en la meua etapa escolar no s’estudiaven —caldria dir que no existien— els països comunistes, era la d’un país miner. En preparar el viatge a Polònia, en vaig adquirir nous coneixements i la idea inicial esdevingué més àmplia i, sobretot, més diversa. Tot i així, és cert que les mines de ferro, zinc, plom i hulla de l’Alta Silèsia han sigut molt importants per a l’economia polonesa des de fa segles. Igualment passa amb les mines de Galítzia si bé en aquesta regió s’ha d’afegir un altre producte importantíssim a la llista anterior: la sal. Com tots sabem, hom pot obtenir la sal principalment per l’evaporació de l’aigua de la mar o per l’explotació de jaciments de sal gemma, com el de Wieliczka, una ciutat centrífuga, on no pots entrar perquè quan estàs a punt de fer-ho tots els senyals t’expulsen cap a les mines. Així que, sense pretendre-ho, em vaig trobar en el vestíbul d’una de les destinacions turístiques més conegudes de Polònia: les mines de sal de Wieliczka. Vaig poder suportar la visita a aquest exemple de mal gust i religiositat malaltissa gràcies a l'ànim eufòric que em tocà aquell dia —ja se sap que durant un viatge llarg se travessen tota mena d’humors. Aquestes mines són patrimoni de la humanitat i estan obertes al públic que vol visitar-les i recórrer, a cent metres de profunditat, els tres kilòmetres i mig d'itinerari turístic mentre admira màquines, escultures de papes, sants i marededéus, sales per a banquets, bars,  sanatori, museu... alhora que escolta les explicacions de la guia, que fa preguntes sobre les figures bíbliques esculpides i intenta fer agradable l’estada sota terra. El recorregut, però, és molt llarg i es fa molt pesat. Quan ja estàs a punt de defallir perquè no saps per on pegar a fugir arriba la prova final en forma d’eixida: l’ascenció a la superfície, a fosques, en una gàbia minera.

Publicat al  periòdic EL PUNT el 28 de setembre de 2008